15.11.09

tango

El metro va (gairebé) buit a la parada de la línia groga de Verdaguer. M’assec a l’esquerra d’un seient de tres places, just a tocar del lloc on el vagó s’acaba i s’articula; entre la noia llatinoamericana i jo queda una plaça buida. Llegeix un llibre de butxaca que no aconsegueixo identificar per més que ho intento únicament amb el moviment dels ulls perquè qualsevol altra opció seria una intrusió grollera. Un instant després d’asseure’m, una noia que imagino del país, potser d’Agramunt, s’ha assegut en el seient de davant, al costat de la porta; ha deixat la motxilla al costat i ha tret una ampolla d’aigua de Bezoya de litre i mig i un llibre de coberta granatosa sense cap il·lustració. De sobte sento la necessitat de fer una fotografia, imagino l’enquadrament: gran angular, primer pla del llibre i les mans de la noia de la meva dreta una mica fora de focus; la noia de davant, totalment nítida i agafada dels genolls fins al sostre; o potser al revés: primer pla nítid i fons borrós. Passen les parades: Girona, Passeig de Gràcia, Urquinaona, i no trobo les paraules ni la gosadia per demanar-los si em deixen intentar la imatge. Un moment abans d’arribar a Jaume I m’adono que tinc la possibilitat de la composició a través del reflex del vidre de la finestra en què fins i tot apareix la part dreta del meu cos. El metro alenteix la marxa i una i altra posen els punts i desen els llibres. Pujo al seu darrere. Les perdo. No sé per què em ve al cap la melodia del Misteri d’Elx, allargada, monòtona, inacabable: “Ai trista vida corporal!”

Al principi del carrer de la Pietat, un argentí canta un tango.

12 comentaris:

SM ha dit...

La parada de Verdaguer va ser durant molt temps la meva. Més d'una vegada hi vaig veure imatges que m'hagués agradat conservar, però si hagués tingut una càmera tampoc no hagués gosat fer-la servir.

Albert ha dit...

Intentar retenir retalls de vida?

Lluís Bosch ha dit...

És una llàstima que no fessis la foto. I de sobte m'he adonat que fa molst anys que no baixo a Verdaguer. Abans hi passava cada dia, ara mai.

F.Puigcarbó ha dit...

entre el desig i el palp, la vida sol ser tot alló que no hem gosat fer

kika ha dit...

i jo que anavallegint pensant que en un moment la pantalla em descobriria la foto!!!

Clidice ha dit...

En tot cas les has fotografiat en el post :)

pere ha dit...

Bonica parada, SM. No sé si penses de tant en tant allò de Verdaguer: qui de tu s'allunya :-)
De tota manera, al final vaig pensar que el que importa és el que guardes a la ment, encara que no sigui del tot veritat.

Intentant retenir detalls de les vides, albert. Intentant descobrir o imaginar fragments de vides en les quals participo com a espectador.

No creguis, Lluís, fins i tot em va fer mal el cos de no poder fer la foto, però...
Bonic territori el verdaguerià del passeig de sant Joan, no?

Una part de la gràcia de la vida consisteix en desitjos no realitzats, no trobes, Francesc? T'imagines si m'hagués sortit una foto horrible?

Ja ho veus, kika, només he pogut deixar la imtatge de les paraules, més subjectiva i imperfecta que la de la realitat.

Exacte, clidice, aquest ha estat el substitut; però em decep la meva manca d'atreviment que només m'ha permès la imperfecció de la paraula (la meva, és clar).

Arare ha dit...

t'haurien dit que si!

pere ha dit...

Segurament, Arare, però ja saps de la meva discreció.

Cidulli cidon no bulli. ha dit...

No has fet la imatge, no per manca de grolleria, però pel instant poètic i, per això mateix universal. Veig la imatge que has narrat i la corrompo, pel fet de no ser poeta i, l’andina i la noia del país dels torrons llegint el mateix llibre la mateixa pagina i, la mateixa paraula...

Xurri ha dit...

un amic meu es va comprar (ja fa gairebé 20 anys) una leica perque no feia soroll al disparar i podia atrevir-se una mica més a fer fotos.
De tota manera, em reconec en la vergonya de disparar descaradament, que em fa imaginar més que fer fotos. I de demanar permís... ni parlar-ne: canviarien d'actitud, canviarien d'expressió, canviarien de postura, i jo no l'encertaria de purs nervis i apremi.
en fi.

pere ha dit...

T'acostes molt al meu pensament posterior, C., queem deia que omés podia aconseguir la imatge en el meu pensament i en el meu sentiment, en la meva imaginació. La imatge no eren elles, la imatge era la meva d'elles.

Les compactes, xurri, no solen fer soroll, però també es veuen; potser amb els mòbils es pot dissimular, però tampoc és això.
Potser la foto perfecta no és la foto feta sinó la foto imaginada que va canviant en la ment a mesura que passa el temps i és una peça única ni més ni menys real que la de la màquina.