cloenda

Avui, dia que clou la Barcelona poètica oficial, tinc més ganes d'imatges que de lletres, tot i per no perdre els costum compro una novel·la vella -ja té dos anys i uns mesos i per tant costa d'aconseguir-la a les llibreries- a la Casa del Llibre. Me la troba, finalment, la llibretera de Batea, de qui sempre m'agrada sentir la veu que conserva els orígens.

Això era de tornada a casa, ara que algunes llibreries tanquen tan tard. Abans he passat per la plaça de Sant Jaume, segurament a l'hora que es proclamava oficialment Carles Hac Mor, escriptor d'una vitalitat, varietat i ubiqüitat important, guanyador dels Jocs Florals d'aquest any; i ja en van dos de seguits nascuts a la perifèria. Una mica més tard he assistit al principi del darrer acte dels deu dies poètics: la Cobla Sant Jordi i Roger Mas i... Massa gent; més que massa gent és que no he trobat un lloc que m'anés bé. Com que en aquest cas sí que ha estat, crec, un acte cobert per professionals de la informació, ja el veuré i escoltaré en algun moment.

En passar per l'altra banda de la reixa, no m'he pogut estar de fer una mirada a través d'un dels patis interiors que més m'agraden de Barcelona. Si tingués alguna facilitat per a la ficció escriuria un conte -curt- sobre la solitud o la companyia, sobre l'individu o les multituds, sobre els interiors o sobre els exteriors, sobre les mirades divergents o convergents, sobre la llum o l'obscuritat, sobre la fredor o la calidesa, sobre el desig o la indiferència, sobre les presons dels cos o les de l'ànima, sobre la conformitat o la revolta... Absolutament inútil, ni tan sols se m'acut sobre què podria escriure.

imatges o paraules?

De la calor de l’estiu, sobretot de l’estiu de les vacances, el que més aprecio –i el que planyo ja massa tard, quan no la tinc- és la llibertat i la disponibilitat de la nuesa, total o parcial. La possibilitat de prescindir de la servitud de la roba, el retrobament amb les parts del cos en altres moments de l’any amagades o ignorades i el seu reconeixement, el retorn a un estat primitiu en què els peus, per exemple, poden sentir directament la presència del sòl i l’escalfor del sol i l’aire i l’aigua es converteixen en elements tàctils, la consciència de vida animal en el seu aspecte més sensual... són plaers, diversos i un, que la calor comporta i que es materialitzen col·lectivament, gairebé inconscientment en la indolència de la humanitat que visitem les platges.

En aquesta indolència del migdia o de les tardes, de tant en tant, simplement per passar l’estona, faig alguna foto als meus companys d’arena, de roques o de mar endins. No importa que siguin grans, joves o nens, grassos o prims, agosarats o tímids, tots expliquen alguna història en aquesta exposició pública de cossos sense converses. Després, alguna vegada penso que si bé en aquell moment no els importa que la meva pupil·la fixi la seva imatge a la retina –és inevitable aquest instant de reconeixement i en la majoria dels casos oblidat al cap de poc-, a alguns, no sé si pocs o molts, no els deu fer gràcia que la seva imatge passi per l’obertura del diafragma per quedar fixada en la targeta de memòria que un dia o altre també s’haurà d’esborrar. Finalment, alguns potser protestarien en veure que aquesta memòria particular passa posteriorment a l’exposició pública. ¿Quina diferència hi ha entre descriure per escrit una persona detalladament, afegint, si convé, la pròpia impressió o mostrar-la a través d’una fotografia, més objectiva que la descripció? Tinc unes quantes respostes, però no vull mediatitzar les vostres.

Sigui com sigui, ara que ja a Barcelona m’és més difícil de continuar amb la sensualitat de la nuesa de les vacances i l’estiu perd, doncs, una de les seves gràcies i sobretot a la feina es converteix en calor desagradable, em rebel·lo i em proposo refrescar-me, i si m’acompanyeu, refrescar-vos amb fotografies de l’estiu de l’aigua. Cada dia de setembre una imatge nova centrada en un o pocs personatges. Cada dia una història efímera sense paraules a la capçalera que cadascú interpretarà, si vol, com li sembli. Més avall i en temps present, altres històries quotidianes.

buscar

Tanta facilitat per trobar a Internet, i tanta cosa que no puc trobar. Paraules, paraules, paraules. De vegades em desespera la impossibilitat de trobar una història a partir d’una cara que em resulta coneguda, que sé però no sé. De vegades sento una música –potser només un fragment que vull acabar de completar-, o trobar-ne d’altres del mateix autor, i és en va.

Buscadors de paraules cada vegada més perfeccionats que no són capaços de dir-me a qui pertany la cara –o el paisatge o el detall del paisatge...-, ni de portar-me a completar la música que m’obsessiona i que vaig taral·lejant com un orat.

El meu món no és només de paraules: és de músiques, de cares i de paisatges, de tactes, d'olors, de sabors, de records, d'il·lusions, d'esperances i desesperances...

El diumenge me’n vaig cap al meu sud, també a mirar i tocar oliveres

tango

El metro va (gairebé) buit a la parada de la línia groga de Verdaguer. M’assec a l’esquerra d’un seient de tres places, just a tocar del lloc on el vagó s’acaba i s’articula; entre la noia llatinoamericana i jo queda una plaça buida. Llegeix un llibre de butxaca que no aconsegueixo identificar per més que ho intento únicament amb el moviment dels ulls perquè qualsevol altra opció seria una intrusió grollera. Un instant després d’asseure’m, una noia que imagino del país, potser d’Agramunt, s’ha assegut en el seient de davant, al costat de la porta; ha deixat la motxilla al costat i ha tret una ampolla d’aigua de Bezoya de litre i mig i un llibre de coberta granatosa sense cap il·lustració. De sobte sento la necessitat de fer una fotografia, imagino l’enquadrament: gran angular, primer pla del llibre i les mans de la noia de la meva dreta una mica fora de focus; la noia de davant, totalment nítida i agafada dels genolls fins al sostre; o potser al revés: primer pla nítid i fons borrós. Passen les parades: Girona, Passeig de Gràcia, Urquinaona, i no trobo les paraules ni la gosadia per demanar-los si em deixen intentar la imatge. Un moment abans d’arribar a Jaume I m’adono que tinc la possibilitat de la composició a través del reflex del vidre de la finestra en què fins i tot apareix la part dreta del meu cos. El metro alenteix la marxa i una i altra posen els punts i desen els llibres. Pujo al seu darrere. Les perdo. No sé per què em ve al cap la melodia del Misteri d’Elx, allargada, monòtona, inacabable: “Ai trista vida corporal!”

Al principi del carrer de la Pietat, un argentí canta un tango.

realitats i fantasies

Sempre m’han interessat les paraules i les imatges, i no tant les persones que les fan o les diuen. Algunes imatges i paraules que m’agraden responen a un estat de gràcia de les persones que després no es corresponen amb la gràcia de la mateixa persona al llarg de tot un dia i ja no parlem d’espais més dilatats de temps. Estic segur que aquesta mateixa sensació la teniu alguns –només alguns- de vosaltres. Ara seria el moment de posar exemples, però que cadascú es busqui els seus. Per compensar, diré que de vegades hi ha persones sense imatges ni paraules a destacar amb les quals un pot passar estones molt agradables i repetir-les indefinidament.

Em sembla que alguna vegada el que escric m’agafa vida pròpia, aliena a la meva intenció, perquè ara no volia parlar d’imatges i paraules en el sentit del paràgraf anterior sinó per reviure una vegada més el vell tema de què és superior: la imatge o la paraula. No cal que hi penseu massa, ja respondre jo per vosaltres: depèn.

Ara bé, davant d’una imatge o d’unes paraules sobre el mateix fet, què ens convenç més, el que veiem o el que ens expliquen? En aquesta disjuntiva m’he trobat en llegir un article de Vilaweb en què les imatges semblen desmentir les paraules o a l’inversa.

Centenars de persones protesten a Barcelona contra l'especulació immobiliària
La manifestació s'ha fet coincidir amb la celebració del Meeting Point

Prop de mig de persones han participat avui al migdia en una manifestació contra l'especulació immobiliària que ha sortit de la plaça Orfila de Barcelona, al barri de Sant Andreu. La protesta l'han convocada diversos moviments socials i grups en defensa del territori coincidint amb la celebració, aquesta setmana, del Barcelona Meeting Point, una de les fires del sector immobiliari més importants d'Europa. Els manifestants consideren que la fira representa l'especulació.

Com quedem: centenars de persones, com diu el titular, o mig de persones, segons el cos de l’article? En les fotos del’article es veuen unes quantes persones, però, no podria ser un muntatge? És clar, el que m’intriga és la manifestació de mig persones (d’acord, el redactat correcte hauria de ser mitja persona). A quin aspecte es refereix l’articulista quan diu mitja persona: al moral o al material?

Direu el que us sembli, però jo trobo molt més interessant i digna d’explicar la manifestació de mitja persona que la de mig miler, sobretot si tenim en compte que de l’especulació immobiliària ja ho sabem tot i ningú amb poder per aturar-la en fa res. I evidentment, mitja persona és molt més noticiable que un grup nombrós; i en el cas de les consignes, fan de molt més bon unificar, no hi ha dessidents. Centenars de manifestacions de mitges persones serien molt més efectives que una sola manifestació en grup, n’estic gairebé segur. Després ja s’unificarà.

Per cert, una bona idea sortir d’una plaça amb un nom que s’adiu tant amb el motiu de la marxa: la plaça Orfila, a la qual Verdaguer va dedicar un poema en què, al final, no falta la al·lusió a l’especulació econòmica, tan arrelada al país.

N'hi ha un argenter
a l'Argenteria:
de tant filar or
li diuen Orfila.
Lo fila tan prim
que tot just s'obira;
n'apar un cabell
del front d'una nina.
Lo filador d'or
diu que en té una filla;
que és un pom de flors
no cal que us ho diga:
fila l'or com ell
i la plata fina,
retalla brillants
i perles enfila.
Qui s'hi casarà
pot plantar botiga;
no es casa ella, no,
que es fa caputxina
lo primer dijous
de Pasqua Florida.

Quan vora l'altar
son cabell deslliga,
n'apar un riu d'or
que surt d'una riba
o un camp de forment
que la falç inclina.
Son pare que es perd
recull les espigues,
i trist i solet
torna a la botiga
la garba de rulls
que al matí n'eixia.

N'hi ha un argenter
a l'Argenteria;
de tant filar or
li diuen Orfila.
Mes ai!, pel veïnat
no falta qui diga
que ven per fils d'or
cabells de sa filla.