El Born Centre Cultural
va fallar despús-ahir el primer Premi Borni, amb un jurat format per
Quim Torra, Màrius Serra, Enric Calpena, Jordi Galceran i Albert
Sánchez Piñol. Un petit extracte de les bases del Premi Borni, per
als qui no en saben res:
I PREMI BORNI ALS LECTORS 2014, el primer premi literari que es concedirà als lectors, pretén constituir un Observatori d’Anacronismes en la narrativa històrica (nacional i estrangera, editada de nou o reeditada) detectats pels lectors, que farà públic anualment l’error històric més flagrant de la temporada. L’Observatori d’Anacronismes del Born Centre Cultural és un arxiu consultable que té la voluntat de fomentar el rigor històric tot fent èmfasi en la participació del lector com a subjecte actiu en la transmissió del coneixement. Es planteja en els següents termes:
1. Participació
En aquesta primera convocatòria, pot participar
tothom .Es considerarà que està sol·licitant la seva participació
tot aquell/a que presenti l’anacronisme o desajust històric
que consideri més destacat i significatiu dels que hagi trobat a
qualsevol obra de narrativa històrica (nacional o estrangera)
editada dins del segle XXI en català o castellà, ja sigui en versió
original o traduïda. En posteriors convocatòries s’ajustarà el
termini a les obres publicades durant l’últim trienni. Cada lector
podrà presentar tantes troballes com vulgui, però sempre en
trameses separades.En la primera edició, el premi l'ha guanyat Esther Lucea per un anacronisme o desajust detectat en aquests fragment de l'obra autobiogràfica de Doris Lessing Passejant per l'ombra (Destino, 1998?):
«Des de Gibraltar vam resseguir la costa cap amunt, no hi havia hotels, ni ningú, només uns quants pescadors a Nerja que ens van cuinar peix a la platja. Dormíem a la sorra, mirant els estels i escoltant les ones. No hi havia res construït entre Gibraltar i Barcelona, en aquell temps; a part de les ciutats, només hi havia platges fantàstiques, llargues i buides, que més o menys al cap d'un any es convertirien en platges atapeïdes d'hotels. Prop de València vam veure un rètol que deia: 'Prohibit banyar-se. És perillós', però jo em vaig llançar a aquelles gegantines onades temptadores i una em va enlairar fins a dalt de la cresta i després em va esclafar contra la sorra del fons del mar, i vaig sortir a quatre grapes, amb els ulls plens de sorra. En Jack em va dur a l'hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta.»
La lectora evidencia -i el jurat premia- que no
és possible que els metges valencians parlessin en llati. Se suposa
que en tot cas parlaven en valencià, també anomenat català ( o
potser ho feien es espanyol?). El fragment no dóna prou pistes sobre
la llengua i jo no sé quin any de la dècada dels 50 es reflecteix
en aquest text. De tota manera, des de la meua ignorància, em
permeto fer unes reflexions:
1. Doris Lessing va estudiar fins als 14 anys en
una escola de monges de l'antiga Salisbury. És conegut que en
aquella època el pla d'estudis de la seua escola incloïa el llatí.
2. Qualsevol llengua romànica no és més que un
llatí evolucionat, de forma que una escriptora d'alguna altra
procedència lingüística bé es podia prendre una petita llicència
literària o, si és vol, fer una broma amb una parla que li semblava
exòtica.
3. Qui pot afirmar que els dos metges no parlessin
realment llatí vulgar -o fins i tot clàssic- per simple diversió,
per enlluernar la pacient estrangera, com a protesta per la imposició
del castellà com a llengua oficial?
4. Ben mirat, esclar, no tinc prou dades, només
el fragment anterior de la pàgina 77. Llàstima que ja no es pugui
entrevistar l'autora del text.
5. Si hem de fer cas a declaracions recents
d'alguns polítics governamentals del País Valencià o dels seus
acòlits, la llengua del territori ben bé podria ser el llatí, o
algun idioma més antic.
6. De fet, el que em sembla més improbable és
que més o menys un any després de l'experiència que es narra, les
platges verges que va veure l'escriptora es convertissin en llocs
d'una exuberància hotelera com la que suggereix. Potser caldria
replantejat-se molts altres passatges del llibre.
Consti que la idea del premi em sembla molt divertida i que l'anacronisme premiat és una troballa que, la veritat, no crec que faci córrer tanta tinta com la nimietat del sugus de Ruiz Zafón a La sombra del viento: que si existien aquests caramels des de 1931, que, això no obstant, a Espanya no van arribar fins l'any 61, etc. En fi, petiteses des del punt de vista literari, però aptes per jugar-hi una estona.
