16.1.14

els reportadors


El darrer post -ara ja no ho deu ser- d'en Francesc, en què cita sant Vicent Ferrer, m'ha fet anar a buscar a la llibreria Sermons de Quaresma, l'única obra que li he llegit, al sant. Potser un altre dia explicaré la meua relació amb aquests sermons, però avui em limitaré a copiar un fragment de l'estudi preliminar de M. Sanchis Guarner que fa referència als personatges sense els quals no ens haurien arribat tantes obres llunyanes en el temps. El text, sobre els sermons de Quaresma de 1413, diu:


L'autenticitat del text és inqüestionable, i mai ningú no l'ha posada en dubte. ¿Però qui l'escriví?

Una sèrie de clergues i juristes dels qui figuraven en el seguici que acompanyava arreu mestre Vicent Ferrer, eren “reportadors”, això és transcriptors estenògrafs dels seus sermons. Aquests reportadors s'asseien al peu de la trona, i amb el cap acotat i la mà àgil (“promptam manum habentes ad scribendum”), escrivien damunt el seu genoll, sense treva, mot a mot (“de verbo ad verbum”), el sermó del sant, el qual solia durar dos o tres hores.

Alguns dels susdits estenògrafs, en comptes d'arreplegar íntegrament els sermons, es limitaven a prendre'n notes, “reportacions”, ,és o menys extenses. Després, amb la recopilació d'aquestes notes han estat confeccionat sermonaris sencers, molt sovint traduïts al llatí. No cal dir que els sermons d'aquests reculls, elaborats per tal que servissen de model a altres predicadors, no són més que un llunyà ressò de la paraula autèntica de mestre Vicent, desproveïts gairebé de la frescor, el color i la combustible vivacitat d'aquell sant i d'aquell públic baix-medieval [...]

Efectivament, eren sempre almenys dos els estenògrafs, car calia que la reportació fos una feina d'equip, puix que, havent d'emprar-hi un sistema d'estenografia ben rudimentari, quan un reportador es cansava o no era capaç de seguir la paraula del predicador, feia un senyal amb el colze o amb el peu al seu company, per tal que prosseguís el treball. Els fragments presos pels diversos estenògrafs eren després recopilats i hom completava les cites de la sagrada Escriptura, per tal com els reportadors només en transcrivien els mots del principi i de l'acabament.

Com és natural, uns reportadors eren més descurats i més lacònics que uns altres, i sovint expressaven amb un rònec “etc” els passatges transcrits incompletament...

Estudi preliminar de M. Sanchis Guarner a Sant Vicent Ferrer: Sermons de Quaresma, Clàssics Albatros, 1973.


Interessant la definició de reportador del DCVB (el DIEC pràcticament no diu res): Que reporta; que dóna informació o notícies (principalment falses o mal intencionades).

I com abunden, encara actualment, quan ja tenim tants mitjans que ens permeten la precisió, els reportadors i els seus reportatges, al més genuí estil tradicional, tal que recull el DCVB.


2 comentaris:

Júlia ha dit...

Fa uns dies, comentant en una tertúlia sobre llibres d'història el llibre 'El formatge i els cucs' es va plantejar el tema de les autories i les transcripcions, fins on arriba la fidelitat a l'original? No ho podem saber.

miquel ha dit...

Mai no ho sabrem, Júlia. Per al lector corrent, tampoc és que tingui massa importància.