Avui m'ha tornat a
passar... De tant en tant, algú de la meua edat -o una mica més
gran o una mica més jove- es plany que quan ell estudiava no
s'ensenyava la llengua catalana (escrita, esclar, la parlada feia
anys que la sabien) i que, en el millor dels casos, ja fan prou
d'escriure-la com bonament poden. Què puc afegir a més d'un
somriure comprensiu? Tots els qui em diuen això han après després
dels anys 70 tantes coses que em semblen complicadíssimes, moltes de
les quals ni ara ni abans jo hagués estat capaç d'assimilar, que em
costa d'entendree la seua justificació, el seu argument estrella i
únic, i em sembla que contraargumentar seria una falta de cortesia i
fins i tot es podria considerar una incomprensió per part meua del
llarguíssim tunel de repressió franquista. Per cert, alguns, no
gaires, tenen un domini de l'anglès parlat i escrit que segur que
no pensaven que adquiririen quan, tendres infants o joves amb ganes
de menjar-se el món, albiraven boirosament un futur amb més o menys
llibertat.
Tres o quatre –,
potser menys, em resisteixo a inflar la xifra- dels meus amics o
coneguts arribats aquí fa molts i molts anys, tants que es podria
dir que són preconstitucionals, entenen el català però encara no
el parlen. Sembla que el pas d'una llengua romànica a una altra -la
parla, ja no dic l'escriptura... o potser escriure és més fàcil?-
exigeix un esforç titànic. Malgrat que l'amistat no és basa en la
llengua, em sembla una descortesia que, ni que sigui en algun moment
llarg, no em parlin en la meua llengua habitual; suposo que ells
troben una descortesia que jo no els parli tan sovint -remarco el
sovint- com voldrien en la seua. Entre els qui van venir aquí abans
de la Constitució i diuen que encara els costa entendre el català,
només tinc coneguts; amb ells mai no ens entendrem.
