comprensions

Avui m'ha tornat a passar... De tant en tant, algú de la meua edat -o una mica més gran o una mica més jove- es plany que quan ell estudiava no s'ensenyava la llengua catalana (escrita, esclar, la parlada feia anys que la sabien) i que, en el millor dels casos, ja fan prou d'escriure-la com bonament poden. Què puc afegir a més d'un somriure comprensiu? Tots els qui em diuen això han après després dels anys 70 tantes coses que em semblen complicadíssimes, moltes de les quals ni ara ni abans jo hagués estat capaç d'assimilar, que em costa d'entendree la seua justificació, el seu argument estrella i únic, i em sembla que contraargumentar seria una falta de cortesia i fins i tot es podria considerar una incomprensió per part meua del llarguíssim tunel de repressió franquista. Per cert, alguns, no gaires, tenen un domini de l'anglès parlat i escrit que segur que no pensaven que adquiririen quan, tendres infants o joves amb ganes de menjar-se el món, albiraven boirosament un futur amb més o menys llibertat.

Tres o quatre –, potser menys, em resisteixo a inflar la xifra- dels meus amics o coneguts arribats aquí fa molts i molts anys, tants que es podria dir que són preconstitucionals, entenen el català però encara no el parlen. Sembla que el pas d'una llengua romànica a una altra -la parla, ja no dic l'escriptura... o potser escriure és més fàcil?- exigeix un esforç titànic. Malgrat que l'amistat no és basa en la llengua, em sembla una descortesia que, ni que sigui en algun moment llarg, no em parlin en la meua llengua habitual; suposo que ells troben una descortesia que jo no els parli tan sovint -remarco el sovint- com voldrien en la seua. Entre els qui van venir aquí abans de la Constitució i diuen que encara els costa entendre el català, només tinc coneguts; amb ells mai no ens entendrem.

immersos en aquest camí, tan fi tan fi...

Llegeixo opinions -i propostes- diverses als mitjans de comunicació, inclosos els blocs, sobre la sentència interlocutòria del TSJC referida a la immersió lingüística en l'ensenyament a Catalunya. Voldria, i puc, opinar -poc-, però abans m'agradaria saber què va dir el Tribunal català que es basa en una sentència del Suprem i no em resulta fàcil trobar el material original, ni als diaris ni als blocs. Finalment, la cerca em porta al coneixement de la sentència i a algunes diligències posteriors. Del primer text, n'extrec un fragment i marco una de les principals ambigüitats que, més enllà d'pinions inflamades o no, serà el motiu real i complicat d'actuacions futures:


Esta declaración abre un interrogante acerca de cuál deba ser laproporción en la que se incorpore el castellano como lengua vehicular al sistema de enseñanza en Cataluña. La determinación de la misma y su puesta en práctica corresponde acordarla a la Generalidad de Cataluña, de modo que si el Gobierno de la misma creyese que el objetivo de normalización lingüística estuviera ya conseguido, ambas lenguas cooficiales deberían ser vehiculares en la misma proporción y si, por el contrario, se estimase la existencia aún de un déficit en ese proceso de normalización en detrimento de la lengua propia de Cataluña, se debería otorgar al catalán un trato diferenciado sobre el castellano en una proporción razonable, que, sin embargo, no haga ilusoria o simplemente constituya un artificio de mera apariencia en la obligada utilización del castellano como lengua vehicular. Trato de favor que debería ser transitorio hasta tanto se obtenga el objetivo de normalización que constituye el modelo de conjunción lingüística o de bilingüismo integral que constituye el modelo constitucional que garantiza el principio de lealtad constitucional entre Administraciones Públicas y que de acordarse deberá estar suficientemente motivado.

I vet aquí la qüestió: quina serà la proporció que faci que el procés cap a un “bilingüismo integral” -existeixen persons bilingües, no societats, no països- no sigui “mera apariencia? Qui ho decidirà? Qui hi hi ha d'estar d'acord? Quant de temps durarà aquesta transitorietat? Etc. Aquest és un camí sense final, sense sortida, sense solució. Ho sabem tots. Les declaracions de polítics de diversos colors dient que els canvis seran insignificants no és el que pressuposa l'escrit del Tribunal ni el que es pretén.

També sabem tots que els habitants de Catalunya en edat escolar o acadèmica no tenen dificultats a l'hora de conèixer la llengua espanyola. És més, jo, sense tenir dades estadístiques, m'atreveixo a dir que el domini de l'espanyol parlat és superior entre els alumnes de l'ensenyament primari i secundari i que aquesta situació augmentarà en els propers anys. Quant a la llengua escrita, el maltracte és evident en espanyol i en català i, per suposat, la sentència no especifica res en aquest aspecte; els tribunals i els litigants no parlen mai de llengua escrita: no són tan estúpids, escriure és cosa de quatre.

En fi, tot el que dic i la mateixa sentència no tenen cap importància. La qüestió no és acadèmica, sinó política, ho sap tothom. La llengua vehicular no és la qüestió, sinó que es tracta dels senyals d'identitat. I, si no m'equivoco, l'únic senyal d'identitat clar que tenim, per molt que alguns catalans no ho creguin, no ho entenguin, no vulguin entendre-ho o els sigui indiferent, és la llengua. Acabada la llengua, acabat el país -d'economia n'entenc poc-, la resta serien elements del més pur folklore en qualsevol nació sense estat, res més que peculiaritats curioses que fan gràcia als turistes i els serveixen per augmentar el gruix dels seus àlbums de fotografies.

S'acabaria la llengua catalana amb un hipotètic 50 % d'ús vehicular? No, però no és necessari i suposaria un pas més en el seu procés de deteriorament. Un deteriorament social que avança veloç.

D'aquí a dos mesos (la sentència és del 28 de juliol, però es comunica el 2 de setembre -no conec gaire com van les coses legals), el dia dels difunts, cal veure que s'haurà fet per complir els requeriments del TSJC. Em temo que estarem més o menys com ara -ja en parlarem-, però que l'enfrontament interior i, sobretot exterior, haurà avançat una mica més. Em temo que haurem de mirar d'una vegada per totes de deixar les coses clares, en català.

Mentrestant, resto a l'espera de com s'organitzen els partits durant la Diada. Veurem el lema Una llengua , una nació? O potser veurem Una nació: el 35 % de català, el 40 % d'espanyol, el 15 % d'àrab, el 5 %...

En Jaume ens diu que ja es troba a les llibreries El meu país. 50 odes a la pàtria. Fantàstic, m'agraden aquests llibrets que promociona en Jaume. Des de demà que començaré a odejar perquè aquí, uns per altres, els més calent a l'aigüera.


DARRERA HORA
Acabo de llegir aquesta nota òbvia del TSJC.

reaparició

Alguns recordareu que el mes passat parlava d'un vídeo del professor Juan Carlos Moreno Cabrera que havia desaparegut sobtadament de YouTube. Vaig imaginar una possible censura silenciosa -alguns encara les recordem; ara són més subtils- i vaig dir que ja investigaria. No va caler, a través d'un correu em van donar una explicació satisfactòria, encara que a mi m'hagués agradat saber el motiu darrer, profund, de la desaparició del vídeo.

Però el vídeo no es va esfumar totalment. Tothom intueix que el que un penja a Internet no sap els camins que seguirà i la fi que farà. En aquest cas, al menys dues persones van copiar el material i l'han tornat a penjar i em temo que de poc val la voluntat dels legítims propietaris d'impedir el seu visionat o distribució: ja hi deu haver un bon nombre de còpies; jo mateix en tinc una.

En el vídeo, ara en una versió completa, el professor parla, com ja vaig dir, sobre la relació de les llengües d'Espanya, sobre l'imperialisme lingüístic i temes col·laterals des d'una perspectiva diacrònica i actual. Des del punt de vista del coneixement, afegeix poca cosa al que ja sabem, però les fonts, el discurs en directe del professor, el to, la novetat que sigui un discurs des del castellà, diverses al·lusions a fets i personatges, la mateixa actitud del públic, converteixen el vídeo en un material interessant i atractiu.

I ara és quan se'm presenta un problema de consciència. Puc compartir el vídeo, simplement pel gust de compartir el que m'agrada amb els qui vénen aquí a passar l'estona? Hauria de respectar la voluntat de qui va decidir treure de circulació un material que li pertanyia? Els interrogants, diversos, podrien ser més abundants, però aquests són momentàniament suficients.

Aconseguiré resoldre els meus dubtes? Es pot comprovar immediatament, tot i que no descarto que demà o dintre de poc, la meva decisió sigui una altra. De tota manera, és molt possible que aquesta gravació, excessivament llarga en un mitjà de comunicació com aquest, no tingui ni un espectador que la miri en la seva totalitat o fins i tot s'interessi a començar a veure el principi, cosa que confirmaria la meva idea que el que diem no tan sols és efímer o passa ràpidament de moda, sinó que sovint és inexistent, malgrat les aparences.