Avui m'ha tornat a
passar... De tant en tant, algú de la meua edat -o una mica més
gran o una mica més jove- es plany que quan ell estudiava no
s'ensenyava la llengua catalana (escrita, esclar, la parlada feia
anys que la sabien) i que, en el millor dels casos, ja fan prou
d'escriure-la com bonament poden. Què puc afegir a més d'un
somriure comprensiu? Tots els qui em diuen això han après després
dels anys 70 tantes coses que em semblen complicadíssimes, moltes de
les quals ni ara ni abans jo hagués estat capaç d'assimilar, que em
costa d'entendree la seua justificació, el seu argument estrella i
únic, i em sembla que contraargumentar seria una falta de cortesia i
fins i tot es podria considerar una incomprensió per part meua del
llarguíssim tunel de repressió franquista. Per cert, alguns, no
gaires, tenen un domini de l'anglès parlat i escrit que segur que
no pensaven que adquiririen quan, tendres infants o joves amb ganes
de menjar-se el món, albiraven boirosament un futur amb més o menys
llibertat.
Tres o quatre –,
potser menys, em resisteixo a inflar la xifra- dels meus amics o
coneguts arribats aquí fa molts i molts anys, tants que es podria
dir que són preconstitucionals, entenen el català però encara no
el parlen. Sembla que el pas d'una llengua romànica a una altra -la
parla, ja no dic l'escriptura... o potser escriure és més fàcil?-
exigeix un esforç titànic. Malgrat que l'amistat no és basa en la
llengua, em sembla una descortesia que, ni que sigui en algun moment
llarg, no em parlin en la meua llengua habitual; suposo que ells
troben una descortesia que jo no els parli tan sovint -remarco el
sovint- com voldrien en la seua. Entre els qui van venir aquí abans
de la Constitució i diuen que encara els costa entendre el català,
només tinc coneguts; amb ells mai no ens entendrem.
7 comentaris:
és ben cert, en general la gran majoria no hem intentat - per exemple - aprendre el català, com a molt, a base de llegir una mica el nivell, ha estat una desidia general, que crec es justifica en el sentit que no feia falta, de la mateixa manera que no fa falta parlar català per entendre's amb tothom a Catalunya, amb entendre'l ja n'hi ha prou, car si el comprenguessin també el parlarien uns i l'hauriem apres bé els altres.
Ah! ara cada matí quan obro l'ordinador i vaig a blogger em surt primer i directament el Ramon llull, de moment veig fins al 31 de desembre, crec que ens hauries d'esborrar del blog a la colla de ganduls que no hme escrit ni una ratlla en tot l'any, deixant tota la fein a per a tu sol.
salut
Per a la majoria, la llengua pròpia és transparent i totes les altres, una molèstia. Avui llegia al diari la resposta d'un taxista barceloní que es nega a aprendre l'anglès. "Si em diuen Sagrada Familia o Barceloneta, els entenc perfectament. No em cal saber més". Aquest és el nivell.
Fa trenta-cinc anys va morir el meu avi, als vuitanta-quatre. Ell, nascut al tombant del s. XX i que va aprendre a llegir i escriure a l'Àfrica, durant els tres anys que el van fer anar a fer el soldat, va morir estudiant la seva llengua, el català, ja que era de Castelló. No hi ha excuses, que diguin que no han volgut fer-ho, però si el padrí Cirilo ho va fer, ells també poden, i més ara amb tantes facilitats. La resta, excuses de mal pagador i, sobretot, punyetera mandra. I sí, cada dia sóc més intolerant, perquè si a algú li fa mandra saber escriure la seva llengua, quantes coses importants no li faran mandra també!
Estic del tot d'acord amb tu... jo també callo en aquestes situacions, però no ho puc entendre de cap manera. Algun cop, esporàdicament, m'ha passat que algú amb qui sempre hem parlat català m'escriu alguna nota o carta en castellà. Ara fa temps que no em passa, però a mi se'm çreuen els cables. Com pot ser?
I els que no l'entenen després d'anys de ser aquí, no mereixen ni el més mínim esforç per part nostra... i malgrat tot el fem, el fem mil i un cops. Madsa, massa...
Tens raó, Francesc, que sovint les coses les aprenem per necessitat, o també per gust; però en el cas dels catalanoparlants i l'escriptura, i ara encara més, no veig cap justificació per no fer un petit esforç. n el cas de parlants naturals d'altres llengües, com dic en el post, entenc que es tracta simplement d'una qüestió de cortesia parlar-lo, però dir que no l'entenen després d'uns quants anys al país només em cap al cap si el seu cap..., permetem que no continuï desenvolupant el meu pensament.
Quant al blog de Llull, fa temps que jo tampoc no faig res, a la fi, parlar l'amic i amat és pràcticament un automatisme. Ei, encara tothom és a temps... Per cert, esborrar-se no costa res, tots els de la dreta són administradors i poden fer i desfer.
No et pensis, Allau, a mi la resposta del taxista em sembla d'un utilitarisme perfectament comprensible; fins i tot si no és gaire xerraire i té tendència a la misantropia és una bona tria: s'estalvia tantes converses que ja escolta en les llengües (una o dues?) que ja coneix.
Comparteixo la teua visió i m'agrada l'exemple que has posat, Clidice. Ara bé, la qüestió és arribar a decidir quines coses són importants o no i per què.
Saps una cosa, Carme? No m'acabo de creure els qui diuen que no entenen el català després de molts anys aquí; esclar que no sóc expert en processos mentals i concretament de patologies d l'aprenentatge. Que no el parlin... hi ha persones tímides, potser? En l'època més duar del franquisme era comprensible: vencedors i vençuts, la llengua pàtria, etc, ara... Buf!
Si parles la teva llengua perquè vols saber-ne una altra encara que visquis des de fa una pila d’anys en un país on se’n parla aquesta altra? Encara es faria un curtcircuit al cervell o algo...
Pons, jo em decanto més aviat perquè es faria algo.
Publica un comentari a l'entrada