Passo una part de la tarda de diumenge
mirant escenes musicals sense cap ordre preestablert. En trio quatre.
Una amb una sensació especial de nostàlgia, de món, físic,
acabat; en una altra hi veig un món que sembla que mai no tindrà
fi; en la tercera -no les veig ni les deixaré en el mateix ordre-
em sembla escoltar una de les veus més prodigioses de tots els temps
-els meus temps, és clar; encara una altra que sempre em fa somriure
i que avui encadeno, necessàriament, amb l'anterior.
Després m'adono que tres de les quatre
escenes pertanyen a la meua infantesa o primera adolescència. Em
sorprenc. Veig, també, que mentre les escoltava he estat incapaç de
col·locar-les en l'ordre cronològic que els corresponia, el que
deixo aquí en aquesta matinada de dilluns en què la lluna torna a
créixer.
