quatre escenes musicals del temps sense temps

Passo una part de la tarda de diumenge mirant escenes musicals sense cap ordre preestablert. En trio quatre. Una amb una sensació especial de nostàlgia, de món, físic, acabat; en una altra hi veig un món que sembla que mai no tindrà fi; en la tercera -no les veig ni les deixaré en el mateix ordre- em sembla escoltar una de les veus més prodigioses de tots els temps -els meus temps, és clar; encara una altra que sempre em fa somriure i que avui encadeno, necessàriament, amb l'anterior.

Després m'adono que tres de les quatre escenes pertanyen a la meua infantesa o primera adolescència. Em sorprenc. Veig, també, que mentre les escoltava he estat incapaç de col·locar-les en l'ordre cronològic que els corresponia, el que deixo aquí en aquesta matinada de dilluns en què la lluna torna a créixer.

blues del divendres

El divendres, no el dissabte ni encara menys el diumenge –ecs!-, és el meu dia de relaxació total, del tot és possible, de planificacions a curt i a llarg termini –la mesura del temps sempre és incerta-, d’oblits i retrobaments.

El divendres –ai, que ja som a dissabte!- és el dia que un es veu capaç d’escriure una novel·la, malgrat que un sap que no sap escriure novel·les ni contes ni tan sols apariats de la pròpia auca.

En divendres –ai, que ja és dissabte- un agafa una història, la de la Bessie Smith i la de la Janis Joplin, per exemple. Per què la Janis va pagar la làpida de la Bassie més de trenta anys després de la seva mort? Un imagina pàgines i pàgines que enllacin les dues vides, i personatges principals i secundaris.

Però com que el divendres ja ha passat i el dissabte és un parèntesi i el diumenge s’acosta i el dilluns –com pot ser que el dilluns sigui el dia de la lluna!?- està a tocar i és un pressentiment de... , un pren una altra vegada consciència de les seves limitacions i les seves mandres i es conforma a deixar-se anar mentre escolta la veu suau i trencada de la Bessie i pensa que potser l’altre divendres, ja a tocar del dissabte, i del diumenge, i de la resta dels dies de la setmana.

Un –hom- té la sensació que s’ha fet un embolic amb els dies de la setmana, cosa que avui, que ja és dissabte amb gust de divendres, no creu que tingui cap importància.

summertime

Estic cansat. Demà estaré més cansat. No tinc ganes -ni vull- escriure. Escolto música. Any 69 del segle passat; inici gairebé de tenora americana:




Any 70:



Torno a la Janis de Woostock de l'any 69; a l'agost, és clar:



Un bis, amb Ball & Chain:



Hauria d'acabar amb Jimmy Hendrix, però potser abans em vindrà la son i, a més, prefereixo la Janis Joplin. Espero no haver-vos desvetllat.