Passo una part de la tarda de diumenge
mirant escenes musicals sense cap ordre preestablert. En trio quatre.
Una amb una sensació especial de nostàlgia, de món, físic,
acabat; en una altra hi veig un món que sembla que mai no tindrà
fi; en la tercera -no les veig ni les deixaré en el mateix ordre-
em sembla escoltar una de les veus més prodigioses de tots els temps
-els meus temps, és clar; encara una altra que sempre em fa somriure
i que avui encadeno, necessàriament, amb l'anterior.
Després m'adono que tres de les quatre escenes pertanyen a la meua infantesa o primera adolescència. Em sorprenc. Veig, també, que mentre les escoltava he estat incapaç de col·locar-les en l'ordre cronològic que els corresponia, el que deixo aquí en aquesta matinada de dilluns en què la lluna torna a créixer.
2 comentaris:
Em quedo amb l´Anthony Quinn, tinc debilitat per aquest home i si a sobre em balla el sirtaki a la platja, ja....ooopa!
També m´ha agradat escoltar la particular versió de la Joplin, però prefereixo la de l´Aretha o de la Ella.A la Janis no l´entenc, si és que calia entendre-la...
Una tarda entretinguda
Ja veus, A., que finalment no vaig saber amb qui quedar-me, segurament podria triar segons el moment de l'any o del dia i l'estat d'ànim.
Oh, jo la Joplin sí que l'entenc, potser perquè vam coincidir en plenitud en el mateix moment.
Bona setmana, A.
Publica un comentari a l'entrada