11.2.13

quatre escenes musicals del temps sense temps


Passo una part de la tarda de diumenge mirant escenes musicals sense cap ordre preestablert. En trio quatre. Una amb una sensació especial de nostàlgia, de món, físic, acabat; en una altra hi veig un món que sembla que mai no tindrà fi; en la tercera -no les veig ni les deixaré en el mateix ordre- em sembla escoltar una de les veus més prodigioses de tots els temps -els meus temps, és clar; encara una altra que sempre em fa somriure i que avui encadeno, necessàriament, amb l'anterior.

Després m'adono que tres de les quatre escenes pertanyen a la meua infantesa o primera adolescència. Em sorprenc. Veig, també, que mentre les escoltava he estat incapaç de col·locar-les en l'ordre cronològic que els corresponia, el que deixo aquí en aquesta matinada de dilluns en què la lluna torna a créixer.








2 comentaris:

Pais secret ha dit...

Em quedo amb l´Anthony Quinn, tinc debilitat per aquest home i si a sobre em balla el sirtaki a la platja, ja....ooopa!

També m´ha agradat escoltar la particular versió de la Joplin, però prefereixo la de l´Aretha o de la Ella.A la Janis no l´entenc, si és que calia entendre-la...
Una tarda entretinguda

miquel ha dit...

Ja veus, A., que finalment no vaig saber amb qui quedar-me, segurament podria triar segons el moment de l'any o del dia i l'estat d'ànim.
Oh, jo la Joplin sí que l'entenc, potser perquè vam coincidir en plenitud en el mateix moment.
Bona setmana, A.