uns que arriben i d'altres que se'n van

Primera visita a la nova seu de la llibreria Ona, a Gran de Gràcia. Com quan va plegar de la Gran Via, a la caixa hi ha la Montserrat Úbeda, que després d'un periple per feines diverses, per fi ha pogut fer realitat el seu somni de retorn, en un local de lloguer molt més petit que l'antic, acollidor i amb una il·luminació diàfana. La llibreria ja està acabada, els llibres als prestatges, l'espai infantil a l'entrar a l'esquerra, el racó de volums de segona mà al fons a la dreta..., el discos, encara escassos, els complements nacionalistes o simplement nacionals... I tot el que arribarà. No sé si l'espai dóna per fer actes com els de l'antiga Ona, però amb una mica de bona voluntat tot és possible. Ignoro si la Montse ha triat el lloc perquè ella en viu a quatre passes, a la plaça del Diamant o potser en alguna altra de la vora, o perquè en aquesta Barcelona turística i servil que hem triat els lloguers relativament assequibles es troben a la perifèria, en el cas de Gran de Gràcia, més amunt de Fontana. El local em cau fora de les meus rutes més habituals: caminar a peu fins gairebé la plaça de Lesseps és una excepció en els rumbs diaris; però m'he proposat que m'hi passaré com a mínim sempre que tingui clar quin llibre en català em vull comprar. Fins i tot, en un rampell romàntic, se m'ha acudit de proposar alguna cosa així com “Els amics de l'Ona”, una mena de club social sense estatuts ni trobades ni cap altre requisit que no sigui les ganes de passejar de tant en tant fins a la llibreria, i comprar alguna cosa, esclar.

Més avall, a la Barcelona que es va fonent, la xocolateria Fargas, fundada al primer terç de fa dos segles, i coneguda arreu d'Europa entre els experts, sí que entra en els meus circuïts habituals, i, a part de visites esporàdiques, durant els darrers nadals ha estat la proveïdora dels torrons de xocolata de la meua família del nord; però, si el que he llegit al diari és cert, li queda poc temps de vida, malgrat que la que té, jutjant pel moviment interior a qualsevol hora, és intensa. Situada en un local de lloguer en un edifici que pertany a l'orde de Sant Joan de Déu , sembla que la seua llarguíssima existència s'acaba, que l'any que ve ja no podrà resistir l'especulació comercial d'aquesta ciutat que continua la seua marxa imparable cap a l'èxit de les estadístiques turístiques i l'encant (?) superficial, ... i imbècil el gran o petit que no boti al so que marca la marca. En el cas de la Fargas, de la qual desconec els detalls administratius, em pregunto com és que amb gairebé dos segles de vida no se'ls va acudir de comprar un local que els resguardés mínimament de l'especulació que fa temps que es veia venir. Esclar que no tinc gaire idea de negocis, i de la mateixa manera que em costa entendre el tancament de la xocolateria, em pregunto com sobreviuen les botigues dedicades a la filatèlia, com la Monge, que també desapareixerà amb la Fargas.

les llibreries, els llibreters (i llibreteres) i jo

La Clidice, en un comentari al post anterior, em parla de la sort que tenim els qui vivim a Barcelona de poder entrar a les llibreries i seguir una litúrgia com la que exposo, és a dir, la d'anar mirant lloms i portades, llegint solapes o contraportades, repassant índexs... La veritat és que la majoria de vegades que entro en una llibreria vaig a buscar un llibre concret i si no el veig al lloc on penso que pot trobar-se em planto davant de l'ordinador d'informació fins que apareix el meu o la meua informant, que a vegades necessita teclejar i d'altres em porta el llibre o em condueix al lloc on es troba; també pot ser, com m'ha passat avui en una llibreria de la Rambla de Catalunya, que malgrat la bona disposició de la noia i la cerca conjunta -no tenim gaires llibres de poesia nord-americana, m'ha dit- em quedi sense la poesia de Hart Crane que precisament avui -sóc un lector impacient i temperamental- em venia de gust de llegir. Com pot ser que no trobi Crane en una de les llibreries més grans de Catalunya?


Hi havia un temps en què passava més temps en les llibreries, però ara vaig per feina, tot i que no nego que en algun moment, de la mateixa manera que d'altres necessiten fer una pausa entrant a prendre un cafè en qualsevol bar, jo em passejo entre prestatges i taules de llibres fins que em sembla que puc continuar el meu camí, la meua activitat. Hi ha qui en els bars acaba establint una certa confiança amb els cambrers o amb l'amo; a mi rarament m'ha passat això en els bars, i tampoc en les llibreries, cosa que potser és conseqüència del meu caràcter, que tendeix a la misantropia, i a una certa lentitud en establir relacions de confiança. Per altra banda -i potser la meua memòria e´s deficient-, l'esperança de vida de les meus llibreries és més aviat escassa. Quantes en queden de les que freqüentava amb assiduïtat quan vaig arribar a Barcelona? De nom, potser alguna; de propietaris, no ho sé, però poques. De llibreters o dependents? Cap. On deu parar en Jofre de la llibreria “Públia”? I la Conxita de la llibreria “Ona”, que encara havia vist pel carrer alguna vegada? Si ni tan sols queden les llibreries!

Envejo els qui em parlen del seu llibreter de capçalera, jo, que quan començava a tenir una certa confiança amb algú, veia com desapareixia el llibreter o la llibreria. Ës veritat que potser una de les causes de la manca d'un llibreter propi ha estat la meua supèrbia: sempre he sabut quin llibre anava a comprar o em refiava de l'atzar d'una portada o d'un nom. Per altra banda, com podia demanar consell segons els meus gustos si les meues lectures són d'un eclecticisme total? Avui una mica d'història, demà clàssics llatins, l'endemà astronomia, després fotografia, encabat poesia anglesa, més endavant novel·la negra o de ciència-ficció, ara els arbustos de Catalunya... Havia de segrestar el llibreter o la llibretera fins que s'adonés de la meua il·lògica lògica lectora?

Les úniques llibreries i llibreters amb qui he establert una relació duradora han estat les llibreries i els llibreters de vell. En aquestes llibreries i amb aquest llibreters m'he passejat a poc a poc trobant el que buscava i comprant el que no buscava, demanant pistes i consells. Alguns d'aquests llibreters, al cap d'un temps de no veure'ls, m'ha dit que em guardaven tal o qual llibre o que tal altre amic comú els havia dit que quan em veiessin em passessin aquell exemplar de “La Nuri” de la Lola Anglada que feia temps que buscava.

Avui, en passar pel carrer de la Palla, he vist a la porta en Batlle junior. He pensat que ja tenia una edat. Crec que no té fills.

llibreria Ona

Aquest matí he passat casualment per davant del lloc que ocupava la llibreria Ona. Encara no fa un any que va tancar i, tot i la proximitat en el temps, he dubtat per un moment si estava a la dreta o a l'esquerra del número 654 de l'edifici simètric que l'allotjava. M'he fustigat mentalment pel que m'ha semblat una desafecció, una infidelitat o una falta de respecte. Després, de forma involuntària, així com diuen que passen per la memòria en el moment de morir els instants importants de la vida, he vist algunes imatges: la Conxita, petita, morena i sàvia, com ho són els bons llibreters i les bones llibreteres (Ona va ser sempre una llibreria marcadament femenina), la Maria, la dona de l'August, que només hi devia estar una temporada curta, els medievals de l'altell, al costat de la literatura infantil, el soterrani de les firmes de sant Jordi, amb Ferran Torrent, mentre a dalt, sempre a darrera hora, hi havia el president Pujol, les darreres firmes de Moncada, i a l'interior, al fons, Espar Ticó assegut, contemplant amb un somriure un negoci que no ho era perquè també era una altra cosa, i la seva dona que anava i venia i li deia això o allò... Tants anys de visites, esporàdiques perquè hi havia altres llibreries que també m'agradaven i on trobava altres autors i participava d'altres litúrgies, encara que la d'Ona fos la principal, l'única que quedava després de la desaparició de la Públia de Ballester, la del retrobament en la fe primigènia. Tantes imatges clares i difuminades...

Avui, en el que havia estat Ona, feien remodelacions que conclouran en una botiga de roba, en un restaurant... sense cap placa commemorativa d'inici i final. Demà, de la llibreria no en quedarà cap història oficial i a penes un record particular, un apunt precipitat en un bloc difícilment intel·ligible o comprés, una intrashistòria que es quedarà oblidada pel pes del present que busca futurs i negligeix passats sense importància que no duen enlloc. Sigui així.

A la tarda, a La Central del carrer Mallorca, demano a la noia seriosa que abans treballava a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia, si em pot trobar La tesi doctoral i la mort. Cap resultat.. La precipitació m'ha fet confondre-la amb Las alas del dinosaurio, que és el que realment volia. El temps que passa. Espero que no m'ho tingui en compte i prometo que recordaré el seu nom, que no sé, quan torni a fer balanç de llibreries des de la parcialitat i la desmemòria, de passes perdudes i de passes retrobades.

si jo fos més jove...

Si jo fos més jove –no sé quants anys més jove-, en llegir la notícia del tancament de la llibreria Ona (aquí, aquí, i aquí) m’hagués empescat una solució irreflexiva, immediata i definitiva. Hagués pensat, per exemple, que amb deu euros per català –posem-li cinc per als menors d’edat i jubilats i la voluntat en el cas dels aturats- podríem muntar una llibreria-cooperativa de collons, la nostra llibreria. Si jo fos més jove –no sé quants anys més jove-, com que tindria temps per a tot i seria visceral, correria pobles i ciutats, carrers i cases per demanar aquests deu euros (potser més i potser menys, segons els casos) i per demanar que m’ajudessin a recollir-los, que pesarien molt. Si jo fos més jove –imagino que uns quants anys més jove-, faria proclames, amb arguments romàntics i alguns de raonats, en què demostraria que no es podria tancar la llibreria Ona. Si jo fos més jove –tant jove que no sabés res de les lleis del mercat i dels sistemes de gestió dels negocis- tindria el convenciment que la llibreria Ona continuaria on és simplement perquè m’agradaria anar-hi a fullejar llibres i a escoltar presentacions (potser de llibres en compraria pocs perquè no tindria gaires diners, però, on poden anar els joves si no és a les llibreries?). Si jo fos més jove –molt més jove-, potser m’enamoraria d’una llibretera –mirades furtives- que seria jove com jo, o potser no tant, i de cap manera em permetria perdre-la de vista. Si jo fos més jove...

Si jo fos més jove, si jo fos més jove... Si jo fos més jove –temps era temps- escriuria a les nits pàgines apassionades, precipitades i absurdes en defensa de causes perdudes que quan fos més gran –molt més gran- m’ocuparien, potser, una espurna en la memòria.

És clar que si jo fos més jove, tindria tantes coses noves a fer cada dia que no em preocuparia gaire si tanca una llibreria... si no fos per la llibretera desapareguda.