de l'estatut a l'estat: una interpretació i mitja

Primer és la Sánchez, que diu que aquest any no assistirà a l’ofrena floral al monument perquè, oh traïció de la unitat institucional!, M.& M. volen fer servir la Diada per reivindicar la independència. Vejats miracle: M. & M. se’ns han tornat independentistes, déumeu! Després, un dels dos M. ens diu que la diada està molt bé i etc. (l’etc. el va dir ahir), però que compte amb les eleccions del 28, que marcaran tota una generació. Com si no portéssim ja la marca a foc i ferro, i la que ens espera durant el 2011, que no caldrà anar més lluny. En fi, res de nou. Ah, però abans d’ahir el conseller Tresserras ens explica , després de dies i dies desaparegut, que han comprat un quadre de Miró premonitori. Somrient, explica urbi et orbi a qui el vulgui escoltar el missatge subliminal.

Vet aquí que el quadre de Miró pintat, a l’oli i al llapis, l’any 1977 per encàrrec de l’Assemblea de Catalunya i que mai va veure la llum popular amaga un altre significat darrere “Volem l’Estatut”. Si ens hi fixem bé, la ela de “volem” conté una ratlla horitzontal superior més subtil que la resta de traços, que converteix la paraula en “votem”. Per altra banda, en la paraula “estatut” figuren les cinc primeres lletres en un pla horitzontal, mentre que es despengen en vertical les dues darreres, ergo el missatge final és “Votem l’Estat”. Fantàstic i completament d’acord. I em pregunto per què no s’han fet cartells del quadre, que avui, a bon preu, es vendrien com xurros; jo mateix en compraria tres o quatre, o més, per a regalar ja emmarcats.

Entenc que l’emoció del conseller Treserras en descobrir el veritable significat de la pintura i la pressa per comunicar la interpretació –la Generalitat va comprar el quadre al juliol, de manera que encara han tingut poc temps per remirar-se’l- no li permetés fixar-se en un altre detall que jo, modestament, desvetllaré. I aquest “ut” despenjat, no té cap valor? És clar que sí, com tothom sap -també els indocumentats musicals com jo, i corregiu-me els errors-, fins al segle XVIII “ut”* era la primera nota de l’escala musical, que després es va convertir gairebé universalment en “do”. Què volia significar Miró? Doncs que el procés de consecució de l’Estat Català encara es trobava en la seva fase inicial; després havien de venir “re”, “mi”, “fa”... On ens trobem ara en el llarg camí envers la independència? Entre “sol” i “la”? No ho sabria dir, i ja no li puc preguntar a Miró, ulls clars de visionari; del que diguin els polítics no me’n refio gaire.

I com que m’agrada reblar la Diada amb una mica de música, aquest any he triat aquesta cançoneta gregoriana de Pau el Diaca dedicada al precursor diví on parla de les notes musicals i que, ben interpretada, em sembla que conté un missatge a tenir en compte. I, si més no, el gregorià sempre aporta pau.




Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum,
Solve polluti
Labii reatum,
Sancte Ioannes.

Que gaudiu de la Diada, amics i amigues!

* És clar que els llatinistes ens dirien que "ut" també podria tenir entre altres significats el de l'interrogatiu "com?". Doncs una bona pregunta.

Visions & Cants de Catalunya

Què puc dir que no sàpiga tothom?

Interpretar? Ja es veurà.

Em sabrà greu que demà (avui) mitjans i particulars diguin si érem pocs o molts. Érem els que volíem ser-hi i érem més que mai: una corrua interminable que no se sap d’on sortia.

Em sap greu l’escridassada a Montilla, no calia; i també em sap greu que hagi fotut el camp, no ho havia d’haver fet.

M’agrada haver vist tan poques referències a partits i institucions.

M’ha agradat que la capçalera no fos capçalera. Jo, que finalment m’he situat davant de l’antic Ritz, l’he vist passar –el que quedava- dues (tres?) hores després de començar la festa.

Em sap greu que algú em digui –si mira el vídeo- que la meva nova musa mediàtica tampoc no li agrada. Jo sempre he tingut debilitat per ella. Quant a l’Emili Vendrell...

Em sap greu que malgrat que sé que som una nació pensi que el camí és llarg.

En fi, que ja és tard i estalviaré la croniqueta, que avui seria interminable, del dia.

Cansat, però content, demà sí que marxo definitivament una mica més al sud. Ens veurem aviat.

de l'amor en temps difícils

Hi ha persones que admiro profundament per la seva humanitat, pel seu esperit de sacrifici, per la seva fidelitat en les situacions més adverses, per la seva heroïcitat callada, per la seva constància a l’hora de defensar causes justes –hi ha causes justes?- potser perdudes. Els admiro i els envejo, i em mortifica reconèixer com n’estic de lluny de la seva capacitat d’estimar i de superació de les adversitats.

Admiro, per exemple, aquells pares que malgrat saber que el seu fill naixerà amb una malformació congènita –més valdria que no hagués nascut pensen la majoria-, no només accepten el fet sense culpar-se ni culpar ningú, sinó que ho fan amb alegria i dedicaran tots els esforços possibles a tenir cura de la criatura, a estimar-la i a fer-li sentir el seu amor. Admiro l’esposa o l’espòs que quan l’altre sofreix un accident gravíssim que el deixa impossibilitat mentalment i físicament, gairebé un desconegut – més valdria que s’hagués mort pensen quasi tots, i alguns ho diuen-, no només no cedeixen a l’adversitat ni culpen el causant de l’accident, sinó que conserven o augmenten l’amor que li professaven. Encara admiro més aquells que sense tenir cap vincle familiar amb qui ha sofert una desgràcia que als ulls de la majoria l’ha convertit en un ésser desconegut, fins i tot inexistent, no només es mantenen al seu costat, el protegeixen i troben maneres noves de manifestar-li el seu amor i d’estimular-lo perquè no es desanimi, perquè la seva vida tingui una nova dimensió el més plena possible.

Aquests darrers dies creix la meva admiració per José Luís Rodríguez Zapatero, i darrerament per Carmen Chacón (i alguns altres que no esmentaré). Dos personatges que davant de la desnaturalització d’un Estatut que ja havia nascut amb debilitats evidents i que darrerament ha sofert una minva considerable de salut produïda per un accident que no per previsible resulta menys dolorós, no tan sols no busquen culpables sinó que el continuen estimant i estic segur que ho faran durant tota la seva vida, sigui curta o llarga, estable dintre de la gravetat o propensa a múltiples malalties. L’estimaran i estic segur que l’estimularan de tal manera que el pobre Estatut se sentira el més bell i el més complet entre els seus iguals. Admiro i envejo Zapatero i la Chacón en la seva comprensió, amor i estímul a l’Estatut. Ho confesso, jo no podria dissimular, com a mínim, la meva pena, la meva compassió distant, cada vegada que m’hi enfrontés, i preferiria no fer-ho

De les malalties congènites de l’Estatut, dels culpables de l’empitjorament de la seva salut i dels que només parlen dels culpables, no cal que en digui res. Quin sentit tindria?

Fins al dia 10.

Constitució, Estatut i literatura

Ja és emprenyador que la sentència sobre l’Estatut s’hagi concretat la revetlla de sant Pere, més conegut com Pedra, que va ser crucificat de cap per avall. Per mi, i no vull semblar paranoic, que els sentenciadors han triat conscientment aquest dia.

Com que no he llegit les modificacions estatutàries, no tinc criteri per concretar la meva opinió sobre els punts retocats o suprimits, però a primera lectura dels mitjans se m’acuden uns quants pensaments, frases o sentències més pròpies de Facebook que d’un bloc seriós com aquest.

1.Insisteixo en la idea, per raons exposades anteriorment, que la Constitució espanyola és obsoleta i qualsevol sentència sorgida dels seus intèrprets oficials és anacrònica.

2. Se’m pot dir que sóc cap quadrat i ho acceptaré, però no entenc que els deu màxims experts en Constitució –entre no sé quants milions d’espanyols, catalans inclosos- no es posin d’acord entre el que s’adequa a la Constitució i el que no: 8 a 2, 6 a 4... La Constitució, com la literatura, sembla que depèn de la interpretació dels lectors. La idea m’agrada perquè confereix, aparentment, seriositat a la literatura, cosa que mai ha necessitat, però barrino que implica frivolitat en la Constitució o en els seus intèrprets, cosa que em sembla preocupant però perfectament comprensible.

3.Una llengua, una nació. Aquí no accepto cap matís. Continuo sent cap quadrat.

4.Em nego a participar en una previsible jornada multitudinària reivindicativa. La meva reivindicació és indefinida.

5. Tinc curiositat per veure com reaccionaran els valencians i els andalusos –perdço, si cal, per l’agermanament- davant de la retallada de les seves respectives Constitucions. Ep, he dit només curiositat.

6. No tinc gaire curiositat per saber les reaccions dels partits polítics. Si fa no fa, ja les podria concretar ara mateix.

7. Que consti que l’Estatut –fins i tot el primer- sempre m’ha interessat relativament. No sé fins a quin punt aquesta afirmació es contradiu amb les anteriors.

Em falta concretar tres punts, possiblement els més interessants, però tampoc se’m pot demanar més agudesa immediata que als professionals que s’allargaran sine die en el que ja sabem.


(Desmenteixo categòricament, en la mesura que puc, que el gest del gat de la capçalera tingui res a veure amb l’apreciació de l’apunt d’avui o amb qualsevol dels punts del seu articulat. Però mai se sap amb els gats)

en defensa de les constitucions

Demà, despús-demà, el mes que ve... No importa quan, el Tribunal Constitucional farà sagrat un Estatut –la nostra Constitució particular- d’anar per casa que quan va articular-se ja era ben poca cosa –es va fer el que es podia, diran alguns. Molt bé, sí, sí-, poca cosa que no tinguessin els altres articulats de les regions –algunes uniprovincials, o menys encara- anomenades Autonomies, que la paraula no fa el concepte. Déu, ens barallarem entre nosaltres i amb qui se’ns posi per davant perquè uns quants personatges –sacerdots suprems- , alguns experts, segons diuen, en mercats (hi ha alguna cosa més enllà dels mercats? A Espanya i a Catalunya sí) diran la seva en una de les operacions més llargues i patètiques dels darrers temps del Constitucional. Tot és un mercadeig, no hi ha res més, per moltes lletanies que invoquin déus immutables.

Com va ser un mercadeig la Constitució del 78. Oh, és el màxim que es podia fer en aquell moment, diran alguns. Donem per bo el que diuen alguns, però res no és sagrat, i encara menys els articulats de religions sorgides en èpoques de pressions. Qualsevol societat ha de saber que la majoria de les Constitucions apareixen en moments de crisi i que quan aquesta societat s’estabilitza cal canviar les lleis circumstancials que iniciaven els cultes. Els sacerdots de les lleis primigènies, però, han construït tantes litúrgies a l’entorn dels orígens que neguen tota possibilitat d’evolució del culte obligatori. És aleshores quan els fidels han de prescindir dels sacerdots ancorats en passats imperfectes, de transició, i manifestar els seus desitjos de canviar les lleis i, si convé, els seus principis. I si els sacerdots no els escolten... Què han de fer els ciutadans?

Em temo que les ciutadans faran com jo, alguna conversa aquí i allà parlant de les antigues lleis que ja no els serveixen, alguns retrets als fills dels antics sacerdots, els de fora i els de casa, algunes manifestacions publiques, potser auspiciades per sacerdots aparentment dissidents... Però, és clar, no és cosa dels fidels articular noves lleis, no és cosa dels ciutadans de dir que res no és sagrat, i encara menys les Constitucions que regulen la seva vida individual i col·lectiva. Llàstima, perquè jo crec que ara és el moment dels creients que no creuen.

Durant els propers quatres dies, no compteu amb mi per històries religioses -oh solstici d'estiu!-, que me’n vaig cap al nord i tindré altres preocupacions i poques connexions. Quin descans!

santa innocència!

En resum:

Els representants del poble elaboren un Estatut. Aquest Estatut s’acaba de polir a Madrid. Els catalans (no entrem en percentatges) aproven el resultat final. Conclusions: Si hi ha tanta gent que manifesta que l’Estatut és correcte, el Tribunal Constitucional no hauria d’adequar la Constitució a l’Estatut? En tot cas, com que es preveu que l’Estatut sortirà força desvirtuat del Constitucional, hauran de tornar a votar-lo els catalans?

Proposar temes lliures a nens de 13 anys pot ser perillós si te’n surt algun de conscienciat políticament i encara sense la malícia dels polítics. Tractar d’explicar-li que els arguments lògics sovint s’aparten del funcionament polític és una tasca feixuga en què puc deixar la pell, i de resultats dubtosos. És més fàcil que el Barça demà passi a la final, tot i que jo tampoc ho veig clar, per molt que els jugadors hi deixin la pell.

aplec

L’Arare, que diu que llegeix Solitud, em recorda indirectament que ahir era santa Caterina, però ja és massa tard per menjar els primers torrons de l’any seguint l’antiga tradició torroellenca que no sé si encara perdura. I ja no sóc a temps de menjar-ne a l’aplec a l’ermita que aquest any s’ha celebrat el diumenge anterior a la festivitat.

Estic segur que als lectors de Solitud –ja ho he dit altres vegades-, als lectors satisfets de la lectura, és clar, els agradaria participar de la trobada a l’ermita que imagino que no deu ser excessivament diferent –les vegades que hi he anat així m’ho confirmen, tot i que no sabria dir qui feia de Mila- de la que se celebrava en temps de Víctor Català.

Tota la vida de l’encontrada, de Llisquens fins al mar i de Roquesalbes al pla llunyer, s’anava concentranten aquells cims erms de Sant Ponç, que, no poden contenir la gent, la deixava regalar pendissos i solanes avall, cap al Bram, cap a les pinedes i corregades voreres, on s’aturava a grumolls, a claps inquiets que feien acampaments pintorescs.
[...]
A plena claror, aquelles turbulències expansives tenien tota una altra serenor. Les rialles sonaven harmòniques i es responien les unes a les altres com cants d’aucells, el to roig de les cares lligava amb el blau pur del cel, els membres, amb lassitud mandrosa, trobaven positures gràcils d’estàtua clàssica; els baumes ingrats es destriaven i fugien pels aires, i els agradosos restaven suspesos entorn de les testes com una manyaga de l’olfacte. En les mans aixecades els gots de vi resplendien amb vivors cristal·lines d’òpals i granats, les eines relluïen migpartint les fruites veroles, avivant l’escalfor de les idees, inspiraven acudits escaients, picaries enginyoses de conte popular...

I els goigs de sant Ponç que jo reconverteixo en els originals actuals de la verge màrtir, escrits posteriorment per mossèn Viver:

Puix que de Déu coneguéreu
tan altes perfeccions,
donau-nos salut i vida
gloriós Màrtir Sant Ponç.

Caterina, nostra guia,
far encès pel flam del cel:
doneu-nos, o Verge pia,
vostra fe, valor i zel.

Bé, ja tastaré els torrons amb un diumenge de retard, quan els habitants de l’”encontrada” acabaran les restes dels seus, si encara els en queden. De moment recito els dos fragments dels goigs per demanar que salut i vida, fe, valor i zel em portin... què em podrien portar? Dubto que sigui un Estatut com cal, que ja no ho era quan va anar a Madrid, encara menys quan en va sortir, i que serà uns parracs després de passar pel TC. Potser, doncs, directament la independència? Mai no he estat una persona de grans esperances, ni he tingut gaire fe en la intercessió dels sants; tampoc en els homes i les dones. És clar que si no hi ha esperança podem recórrer als fets.