fidelitat

Avui he anat a veure l'Allen de Roma. Antic i modern, elemental i complex, sintètic i dispers, enamorat de la vida i sabedor de la mort, potser massa fidel a uns espectadors que han envellit veient les seues pel·lícules, potser fidel a ell mateix tal com és ara.


Penso en les meus fidelitats polítiques i em confesso que fa anys que no en tinc, que espero un canvi de sistema d'ordenació de la societat que sé que no veuré. De tota manera, això no vol dir que no voti en les properes eleccions i em plantejo alguns condicionants que decantaran el meu vot en determinada direcció.

Com que referèndum, sobirania, independència, etc., són variables perfectament assumides sobre les quals no tinc cap dubte, acoto el meu camp de possibles electorables. Cansat de les dialèctiques i els paranys de sempre i els fulls de ruta que ens volen fer creure que l'important és la meta i l'ara no toca, els dos primers requisits objectius que guiaran el meu vot són els següents:
1. Que es presentin llistes obertes.

2. Que a més dels noms dels candidats, el partit inclogui una petita biografia de cada membre de la llista amb el seu currículum professional en què quedi clara la seua aportació a la productivitat econòmica -vivim el temps que vivim- del país. Decideixo que la productivitat política i cultural, com que són tan subjectives i fàcilment localitzables, m'interessen relativament.

Continuaré elaborant els meus ítems sense ser excessivament exigent, simplement amb una mínima fidelitat a mi mateix, que ja és l'hora.

de l'amor en temps difícils

Hi ha persones que admiro profundament per la seva humanitat, pel seu esperit de sacrifici, per la seva fidelitat en les situacions més adverses, per la seva heroïcitat callada, per la seva constància a l’hora de defensar causes justes –hi ha causes justes?- potser perdudes. Els admiro i els envejo, i em mortifica reconèixer com n’estic de lluny de la seva capacitat d’estimar i de superació de les adversitats.

Admiro, per exemple, aquells pares que malgrat saber que el seu fill naixerà amb una malformació congènita –més valdria que no hagués nascut pensen la majoria-, no només accepten el fet sense culpar-se ni culpar ningú, sinó que ho fan amb alegria i dedicaran tots els esforços possibles a tenir cura de la criatura, a estimar-la i a fer-li sentir el seu amor. Admiro l’esposa o l’espòs que quan l’altre sofreix un accident gravíssim que el deixa impossibilitat mentalment i físicament, gairebé un desconegut – més valdria que s’hagués mort pensen quasi tots, i alguns ho diuen-, no només no cedeixen a l’adversitat ni culpen el causant de l’accident, sinó que conserven o augmenten l’amor que li professaven. Encara admiro més aquells que sense tenir cap vincle familiar amb qui ha sofert una desgràcia que als ulls de la majoria l’ha convertit en un ésser desconegut, fins i tot inexistent, no només es mantenen al seu costat, el protegeixen i troben maneres noves de manifestar-li el seu amor i d’estimular-lo perquè no es desanimi, perquè la seva vida tingui una nova dimensió el més plena possible.

Aquests darrers dies creix la meva admiració per José Luís Rodríguez Zapatero, i darrerament per Carmen Chacón (i alguns altres que no esmentaré). Dos personatges que davant de la desnaturalització d’un Estatut que ja havia nascut amb debilitats evidents i que darrerament ha sofert una minva considerable de salut produïda per un accident que no per previsible resulta menys dolorós, no tan sols no busquen culpables sinó que el continuen estimant i estic segur que ho faran durant tota la seva vida, sigui curta o llarga, estable dintre de la gravetat o propensa a múltiples malalties. L’estimaran i estic segur que l’estimularan de tal manera que el pobre Estatut se sentira el més bell i el més complet entre els seus iguals. Admiro i envejo Zapatero i la Chacón en la seva comprensió, amor i estímul a l’Estatut. Ho confesso, jo no podria dissimular, com a mínim, la meva pena, la meva compassió distant, cada vegada que m’hi enfrontés, i preferiria no fer-ho

De les malalties congènites de l’Estatut, dels culpables de l’empitjorament de la seva salut i dels que només parlen dels culpables, no cal que en digui res. Quin sentit tindria?

Fins al dia 10.