uns part (petita i parcial) del tot

Escandalosament divertida...

"Wall Street Journal"

A la portada i la contraportada de la novel·la Un part del tot (Tot?), d’Steve Toltz ( Edicions La Campana; Tocs, 73. Gener de 2010), hi ha unes quantes frases d’aquests tipus. No sé si als lectors més ortodoxos els sembla que és especialment hilarant el petit fragment que copio. Tot pot ser, perquè en la societat actual els motius dels somriures i dels riures em són ben misteriosos:

No sé que em va agafar mentre contemplava com el foc encerclava el meu poble, però em vaig convèncer que era capaç de rescatar al menys una part de la meva família. Sabia que probablement no podria ajudar el Terry, i el fet que el meu germà morís de manera violenta i desagradable a la presó que el meu pare havia ajudat a construir arrodonia tant la història que la meva elecció va ser clara. Intentaria salvar la meva mare, encara que hagués intentat matar-me, i el meu pare, encara que no ho hagués intentat.

Pàg. 244

La veritat és que més enllà de els frases publicitàries que són d’una generalització exasperant que rarament s’ajusta a la realitat (Una història ... que recorda l’estil de Charles Dickens i John Irving... “Los Angeles Times”), un troba reminiscències d’obres ja llegides (pobra Eurídice! Estimat Alcover!) i agraeix les complicitats, fins i tot les complicitats en l’aspecte professional actual o passat:

-¿Tu creus en la Bíblia, Jasper? –em va preguntar de sobte.
-Igual que crec en El gos dels Baskerville.
-Em sembla que t’entenc.
-El problema és que gairebé sempre, quan se suposa que Déu és l’heroi, fa la impressió que és el dolent. Vull dir: fixi’s que va fer amb la dona de Lot. ¿Quina mena de divinitat converteix la dona d’un home en estàtua de sal? ¿Quin crim havia comès? ¿Mirar enrere? Reconegui’m que és un Déu completament ancorat en el temps; si no fos així, hauria pogut deixar ben desconcertats els antics convertint-la en un televisor de pantalla plana o almenys en una columna de velcro.
Per la cara que feia el senyor White, em vaig adonar que no estava seguint el lúcid argument que jo, sense cap sentiment d’orgull, havia plagiat d’un dels sermons de mitjanit del meu pare. Però, ¿què m’agafava? ¿Per què engegava aquell discurs a un home que semblava la soca podrida d’una arbre centenari? Aparentment, em veia capaç de fer el que fos per un home angoixat excepte...

Pàg. 429


Diu “Le Monde”: D’una imaginació espaterrant. A mi em sembla que més aviat es tracta d’una novel·la que toca molt de peus a terra i que et fa replantejar aspectes de la vida i de la mort que sovint et passen desapercebuts:

Avui he llegit una cosa interessant al Diccionari filosòfic de Voltaire. ¿Sabies que els egipcis abans d’embalsamar el faraó li extreien el cervell? I malgrat això esperaven que renasqués més tard, al cap els segles. ¿Tu què creus que es pensaven que faria sense cervell?

Pàg. 405

Home, un té clar que l’actualitat va plena de reencarnacions de faraons, i ben bé que se’n surten.

Volia parlar sobre la novel·la, de veritat, però és el meu destí perdre el temps en llarguíssimes introduccions. Deixo el comentari –quin comentari?- aquí, no sense afegir que estic completament d’acord amb “Los Angeles Times” quan diu que es tracta d’una obra Obstinadament misantropa i molt divertida. Hauré d’escriure un segon apunt per confirmar-ho quan l’acabi de llegir-la, tot i que no vull acabar-la encara. De moment, em sembla obstinadament i divertidament negra, molt negra. I, si pesno en Woody Allen, més mort que sexe, i no ho dic noimés pels fragments triats a l'atzar.



Steve Toltz, "Una part del tot" from bcn cat on Vimeo.