Com que em cau prop i encara durarà, havia anat deixant la visita a l'exposició de Català-Roca per qualsevol moment que una passejada m'hi portés. Hi vaig pujar ahir i va ser un esclat de llum i de frescor. Els crítics actuals quan solen parlar de fotografies que retraten els anys 50 o 60 (o altres moments de la postguerra) solen entretenir-se d'una manera desproporcionada, en la meva opinió, en el fet de fins quin punt les fotografies reflecteixen una època i el seu autor es “va comprometre” amb la societat que retratava. Em sembla molt bé, se'n pot parlar, se n'ha de parlar. En el meu cas, però, després d'una estona d'anar mirant, el que em va atreure més, el que em va fascinar, va ser la qualitat de la seva obra, tot i tenir present, esclar, que era una tria.
Em va fascinar, em va sorprendre, la qualitat de la llum, la seva presència precisa, la lluminositat fins i tot en les zones fosques, és a dir, la llum de les ombres. El tractament de la llum enlluerna en les fotografies de Català-Roca. Segurament poques vegades la foscor de l'època ha estat plasmada de manera tant brillant (fins i tot en uns contrallums d'un detall excepcional allà on calia), sense el dramatisme o el tremendisme que el blanc i negre podria remarcar; com si el fotògraf volgués mostrar de la manera més objectiva possible i esperés que, en tot cas, fos després el lector de les seves imatges qui decidís fer la seva pròpia interpretació.
Em vaig fixar, també, que bona part de les fotografies eren quadrades, no rectangulars -en sentit horitzontal o vertical. Estem poc acostumats a aquest format, ens pot cridar l'atenció, però tot i així els enquadraments semblen perfectes, ni sobra ni falta res, i el visitant de seguida s'amotlla a aquesta particularitat, com si fos l'única possible, o la millor.
Un altre aspecte a destacar és el que podríem definir com naturalitat, l'aparent manca d'artificiositat, de plantejament previ. Les imatges són allò que se sol anomenar una “instantània”, com si el fotògraf passés casualment pel lloc que ha fotografiat, com si de sobte trobés els personatges que ha captat. És possible que en alguns casos les seves fotos siguin fruit de l'instant, de la casualitat, però estic segur que en molts altres Català-Roca sabia el lloc, buscava el moment, trobava els personatges i els pensava, és a dir, vivia el temps i en el temps per aturar-lo. En altres casos, com en una de les meves fotos preferides, la de la complicitat entre l'humà i el maniquí, això és potser impossible, però...
«El fotògraf sempre dubta: quin angle cal agafar, quin diafragma i quina velocitat cal triar, quina pel·lícula cal preferir... No ha de dubtar mai a l’hora de disparar.» Quan fem una fotografia tenim tantes possibilitats, punts de vista i situacions que el simple fet de triar ja és una creació.” Vaig llegint i tinc enveja, no pels dubtes, sinó perquè, tot plegat, rarament em surt la història que vull explicar o, encara més, dubto quina història vull explicar, mentre que Català-Roca ho sap, té ofici i també s'arrisca i, com a mínim, amb els punts de vista sempre, sempre, se'n surt.
Mirant les fotos, la majoria dels 50, però també dels 60 o 70 en el cas de les arquitectòniques, un es pot preguntar el motiu de l'exclusiva utilització del blanc i negre. Les respostes poden ser variades i totes vàlides, però a mi m'agrada pensar que la tria del blanc i negre també és perquè d'aquesta manera el fotògraf aconsegueix que lector (i tornem al concepte de l'espectador com a lector) no es distregui amb tot el que l'autor considera que és accessori. No és que Català-Roca desconegui el color és que el deixa per al lector, ell sintetitza (no simplifica), mostra, explica, però deixa que el lector acabi de construir la història, fins i tot amb els colors que vulgui.
7 comentaris:
Hi vaig anar la setmana passada i em vaig "emportar" aquestes paraules seves: "els llibres de fotografia no han de portar text al costat de la imatge; la gent s’ha d’acostumar a llegir la fotografia, observant-la, intentant de saber què va voler dir el fotògraf, descobrint coses que el fotògraf no va advertir. Quan les fotografies porten peu, es limiten a llegir-lo i passar pàgina".
Magnífica exposició, amb la de Brangulí i la dels retrats de Caixafòrum conformen un conjunt estrella, de luxe i a l'abast.
Sobre el blanc i negre crec que és fruit de l'època, també va treballar en color, encara que poc, el mateix que altres fotògrafs del seu temps i el color encara no oferia les possibilitats actuals, també el preu era molt diferent, i les publicacions a les quals es destinaven moltes de les fotografies no es feien encara en color. La mitificació del blanc i negre és una mena de mite una mica enganyós, per part dels observadors, em temo.
Amb algunes d'aquestes fotografies em passa una mica com amb aquests quadres que hem vist tant i tant reproduïts, que costa observar-les de forma innocent.
Per anar-hi més d'una vegada. A més a més, és de franc...
També matisaria l'afirmació del títol, els resultats no poden ser mai els mateixos, són formes d'expressió molt diferents.
Una de les grans virtuts d'aquest fotògraf és, precisament, que mostra sense jutjar i que no és gens tremendista, més aviat al contrari, hi ha alegria i tendresa en la pobresa de l'època.
Una bonica mostra de lectura visual.
Vaja, una exposició que és un regal pels sentits!
Per repetir!
També em van cridar l'atenció aquestes paraules, Rita. I hi vaig estar d'acord. A l'exposició els peus de les fotografies eren mínims, sobretot any i localització. Com en l'obra literària, vaig pensar que ja era suficient i que `podia fer la meua lectura (ja l'he fet una mica), però m'hagués agradat, com em passa amb molts llibres (narracions, novel·les, poemes), comentar alguns aspectes amb l'autor, saber l'origen de la seva "escriptura" i parlar-li de la meua lectura... I ja sé que al final el que importa és la meua lectura, però...
Certament, Júlia, tot un luxe, la sensació de poder compartir una obra important, ben feta, engrescadora.
Veritat que el color o el blanc i negre responen sovint simplement a una qüestió temporal, encara que en el acs de C-R la tria és clara fins i tot en una època en què podia permetre's perfectament plasmar en color. També estic d'acord amb la mitificació del blanc i negre, de la mateixa manera que penso que en alguns casos té una força important, una capacitat de suggestió que el color no aconsegueix.
Quan al que dius sobre la diferència entre expressió escrita i fotografia, no ho tinc tant clar. Poemes, contes curts (no dic novel·les) podrien ser perfectament algunes de les fotos; en tot cas, la lectura dels espectadors segurament, necessàriament, és més diversa; potser, dit d'una altra menera, algunes fotografies podrien ser la gènesi d'una obra literària oberta, però, per què no tancada?
Completament d'acord amb el darrer paràgraf, és més, la paraula pobresa és una interpretació nostra, que coneixem l'època.
Per repetir, zel. Un regal pels sentits i per la memòria o el coneixement històric, sempre parcial.
Possiblement sigui així però sovint moltes fotografies són encàrrecs per a publicacions o projectes de llibres per tant m'imagino que hi ha uns condicionants. De fet, poca cosa de l'època hi ha en color i, encara més, és un color molt deficient.
Crec que he llegit alguna opinió del mateix Català sobre el tema, hi va ser reticent per motius generacionals però a la llarga li va agradar haver conegut 'els dos llenguatges' i reconeixia que la seva havia estat una 'generació acromàtica' però que el món era un color, un color que en el passat s'havia perdut, en les obres clàssiques o en el romànic. De fet, la realitat és en colors. De tota manera al capdavall és com qui tria dibuixar o pintar, tot pot donar bons i mals resultats i és qüestió de gustos, sempre subjectius.
Recordo, per cert, una època en la qual convivien en el cine color i blanc i negre i a molta gent no li agradaven, per exemple, les pelis de por 'en colors'.
Publica un comentari a l'entrada