música i lletra: Vicenç Bou. De la Plaça al Paral·lel

En la meva joventut, a l'Empordà, ballar una sardana no tenia cap mèrit. Era la cosa més natural del món [...] un servidor mateix arribà a ballar les sardanes discretament, malgrat una falta absoluta de gràcia nativa.

[...]

La sardana, però, no és encara folklore. Això -el folklore- és una cosa de vitrines de museu, i la sardana és una cosa viva. No cal formar equips per a ballar sardanes, car es ballen espontàniament. Per alguns de nosaltres, la sardana, d'una manera naturalíssima, forma part no de l'arqueologia, sinó de la nostra existència present.

Josep Pla: El meu país.

Continua sent la cosa més natural del món ballar sardanes a l'Empordà? Ho dubto. Intueixo que els actuals balladors de sardanes empordanesos no es poden comparar percentualment ni de bon tros als de la joventut de Pla. Ara, ballar sardanes té el seu mèrit. Tinc la impressió, i no puc presentar dades, que augmenten els músics i disminueixen els balladors i balladores. Fins quin punt la sardana s'ha convertit en folklore en l'accepció que esmentava Pla? No ho sabria dir.

Em vénen al cap aquestes consideracions en visitar l'exposició dedicada al compositor i músic Vicenç Bou al Museu de la Mediterrània de Torroella. Vaig fer una visita breu, encara que repetiré, perquè dura fins 2014, posteriorment viatjarà a Barcelona i segurament altres ciutats: Em va semblar un muntatge força interessant i recomanable. Les vitrines habituals amb papers diversos, partitures incloses, objectes i instruments musicals; els panells amb textos explicatius i fragments d'entesos: contextualització, biografia, valoració...; un piano, unes quantes taules amb cadires davant d'una pantalla on es passa Inaudit, l'excel·lent espectacle de l'Esbart Montgrí sobre el mestre que jo mateix vaig gravar intermitentment i matusserament fa dos anys (la projecció, evidentment, no és la meua); de tant en tant, un seient al costat d'un reproductor de CD que conté còpies de la música de Vicenç Bou, en alguns casos amb la lletra cantada per Conxita Supervia, Emili Vendrell, Raquell Meller...

Exposició potent sense ser exhaustiva, absolutament aconsellable. Que a través de Vicenç Bou acosta a una música, una època i un país que ja no són iguals. Folklore? Arqueologia? Inevitablement. Però també més en la mesura que vulguin els espectadors.

I no em puc estar de fer uns suggeriments a la noia que amablement ens va resumir el que veuríem a l'exposició. Per què en un muntatge fet amb tantes col·laboracions institucionals no s'ha pensat a produir al menys un CD -jo votaria per tots- amb la música i les interpretacions cantades -les primeres gravacions, algunes inèdites o introbables- que podem escoltar a la sala? Per què no s'edita i es ven un DVD amb l'espectacle de l'Esbart Montgrí, que, per cert no es veu bé a la pantalla de l'exposició per excés d'il·luminació externa? Per què no un llibret amb tot el que s'hi vulgui encabir? Per què no tot el lot? Ah, les institucions i els entesos que no creuen en els espectadors i queden autosatisfets amb les vitrines els panells, els objectes i les sales que no tenen sortida en l'espai i el temps. Que perdrien diners o seria massa feina? Que tot el que comença té un final? El repte consisteix a aconseguir que no sigui així. Jo els desafio des d'aquí.

Si se'm permet, encara afegiria que m'agradaria que a les taules de cafè de davant de la pantalla se'n serveixi algun -i una copeta- en hores convingudes. I si, també en hores i dies convinguts, alguna dansa de l'Esbart Montgrí amenitzés el moment, millor que millor. Sobre la repercussió al Paral·lel no en diré res, però per demanar que no quedi.

 

Una molt bona aproximació a Vicenç Bou i la seua música:

  

aconverses filològiques

Vaig a la bodega, ai!, celler, i deixo dues garrafes per omplir mentre m'allargo al Consum del costat a comprar quatre coses. La caixera insisteix que em faci el carnet de la cadena i consento. Em repassa el full i remarca alguna lletra que li sembla poc clara; em diu si vull rebre notícies de la cadena d'alimentació i també consento. Hi ha tres caselles amb opcions idiomàtiques i ella mateixa em marca la del català, que és la llengua en què hem parlat fins ara. Li dic que no, que vull rebre informació en valencià, i li pregunto si és diferent del català. Em diu que sí, que la pronunciació no és la mateixa i que hi ha paraules també diferents. És una noia ben informada, però no la vull entretenir més perquè hi ha clients esperant i fan cara de no interessar-se gaire per la nostra incipint conversa filològica. Abans d'acomiadar-li, encara li demano si sap si el butlletí que m'arribarà serà gaire diferent del català. Em mira com estranyada, o potser cansada d'haver d'informar un client desenfeinat d'una certa edat, i m'assegura que no, que els butlletins són iguals. No ho acabo de veure clar. Hauria d'haver assenyalat els dos quadrats amb l'excusa que a casa vivim un valencià i una catalana, tot i que, per qüestions econòmiques, potser tampoc no m'haurien enviat les dues revistes.


Més tard vaig fins al Palau Robert a veure la petita exposició titulada Avancem amb la llengua. 30 anys treballant per la llengua. Mentre vaig fent el recorregut coincideixo amb dues noies, una de les quals escriu en una pissarreta on es demanen suggeriments sobre l'ús de la llengua: que s'empri amb respecte i tolerància de manera igual a altres llengües. VISCA LA DIVERSITAT! La pissarra no permet desenvolupar més el pensament i a mi em vénen ganes de preguntar-li què vol dir exactament; estic segur que seria una conversa sucosa; però en aquell moment em crida l'atenció un cap que veig aparèixer en el forat de l'ídem d'una Norma. El cap dintre del cap em recorda algú que no acabo d'identificar, i mentrestant han desaparegut les dues noies, la de la desitjada conversa filològica i l'altra.

L'horòscop d'avui ja em deia ben clar: Venus a Sagitari, desfavorable amb Neptú, indica la impossibilitat de mantenir converses filològiques satisfactòries.

Català-Roca: el resultat de la fotografia ha de ser el mateix que el de la narració escrita

Com que em cau prop i encara durarà, havia anat deixant la visita a l'exposició  de Català-Roca per qualsevol moment que una passejada m'hi portés. Hi vaig pujar ahir i va ser un esclat de llum i de frescor. Els crítics actuals quan solen parlar de fotografies que retraten els anys 50 o 60 (o altres moments de la postguerra) solen entretenir-se d'una manera desproporcionada, en la meva opinió, en el fet de fins quin punt les fotografies reflecteixen una època i el seu autor es “va comprometre” amb la societat que retratava. Em sembla molt bé, se'n pot parlar, se n'ha de parlar. En el meu cas, però, després d'una estona d'anar mirant, el que em va atreure més, el que em va fascinar, va ser la qualitat de la seva obra, tot i tenir present, esclar, que era una tria.

Em va fascinar, em va sorprendre, la qualitat de la llum, la seva presència precisa, la lluminositat fins i tot en les zones fosques, és a dir, la llum de les ombres. El tractament de la llum enlluerna en les fotografies de Català-Roca. Segurament poques vegades la foscor de l'època ha estat plasmada de manera tant brillant (fins i tot en uns contrallums d'un detall excepcional allà on calia), sense el dramatisme o el tremendisme que el blanc i negre podria remarcar; com si el fotògraf volgués mostrar de la manera més objectiva possible i esperés que, en tot cas, fos després el lector de les seves imatges qui decidís fer la seva pròpia interpretació.

Em vaig fixar, també, que bona part de les fotografies eren quadrades, no rectangulars -en sentit horitzontal o vertical. Estem poc acostumats a aquest format, ens pot cridar l'atenció, però tot i així els enquadraments semblen perfectes, ni sobra ni falta res, i el visitant de seguida s'amotlla a aquesta particularitat, com si fos l'única possible, o la millor.

Un altre aspecte a destacar és el que podríem definir com naturalitat, l'aparent manca d'artificiositat, de plantejament previ. Les imatges són allò que se sol anomenar una “instantània”, com si el fotògraf passés casualment pel lloc que ha fotografiat, com si de sobte trobés els personatges que ha captat. És possible que en alguns casos les seves fotos siguin fruit de l'instant, de la casualitat, però estic segur que en molts altres Català-Roca sabia el lloc, buscava el moment, trobava els personatges i els pensava, és a dir, vivia el temps i en el temps per aturar-lo. En altres casos, com en una de les meves fotos preferides, la de la complicitat entre l'humà i el maniquí, això és potser impossible, però...

«El fotògraf sempre dubta: quin angle cal agafar, quin diafragma i quina velocitat cal triar, quina pel·lícula cal preferir... No ha de dubtar mai a l’hora de disparar.» Quan fem una fotografia tenim tantes possibilitats, punts de vista i situacions que el simple fet de triar ja és una creació.” Vaig llegint i tinc enveja, no pels dubtes, sinó perquè, tot plegat, rarament em surt la història que vull explicar o, encara més, dubto quina història vull explicar, mentre que Català-Roca ho sap, té ofici i també s'arrisca i, com a mínim, amb els punts de vista sempre, sempre, se'n surt.

Mirant les fotos, la majoria dels 50, però també dels 60 o 70 en el cas de les arquitectòniques, un es pot preguntar el motiu de l'exclusiva utilització del blanc i negre. Les respostes poden ser variades i totes vàlides, però a mi m'agrada pensar que la tria del blanc i negre també és perquè d'aquesta manera el fotògraf aconsegueix que lector (i tornem al concepte de l'espectador com a lector) no es distregui amb tot el que l'autor considera que és accessori. No és que Català-Roca desconegui el color és que el deixa per al lector, ell sintetitza (no simplifica), mostra, explica, però deixa que el lector acabi de construir la història, fins i tot amb els colors que vulgui.

En fi, si no ho heu fet, aneu a llegir les fotografies de Català-Roca. No m'importaria acompanyar-vos per comentar-les, o no.

salvat

Els nois i les noies –ara ja en són dinou- escolten les explicacions sobre la vida de Salvat que també poden anar llegint en una de les parets del primer dels espais dedicats a l’escriptor. La guia que els acompanyarà durant les prop de dues hores d’anars i tornars ho fa molt bé, però potser s’apressa excessivament perquè no sap en quin moment els nois i les noies es cansaran d’escoltar-la, o potser perquè dubta de la capacitat dels oients d’entendre la complexitat de la ingenuïtat i de la passió del poeta. Tot i que els nois i les noies ja saben que en trenta anys el poeta va viure i va escriure molt més que la ningú que coneguin, i això que eren altres temps. I si hagués doblat l’edat?

El segon espai –llums i ombres- es subdivideix en sectors més petits de densitat desigual: interpretació de Salvat feta per diversos artistes que no sembla interessar-los gaire (ni l’Ateneu, ni la Galeria, ni la fredor del Sanatori -“i per què no hi ha una representació de l’època de l’Asil naval, on va estar fins als dotze anys, quatre anys més jove del que ara som nosaltres?”) perquè ells ja poden fer la seva pròpia interpretació. En canvi, els fascina la pantalla on es van formant els poemes, alguns dels quals reconeixent: “mira, el vaixell que vam veure ahir; el blau no és gaire intens...”. Llegeixen les paraules que el poeta, ja fa tants anys, va escriure: “tenia lletra de metge”, “no, es llegeix molt bé.” Anguniegen aquests llibres i aquestes revistes envitrinades, fixades en una pàgina, propera i llunyana, que no es pot passar.

El tercer espai, una altra vegada la il·luminació uniforme, està dedicat a les audicions: Serrat, Ribalta, l’Ovidi... En una taula allargada, els llibres que, ara sí, es poden fullejar i que parlen del poeta o mostren la seva obra. Els noies i les noies no s’interessen gaire per intèrprets del passat i no coneixen cap dels seus ídols que canti Salvat. La guia proposa un joc als nois i les noies que consisteix a respondre diverses preguntes a partir de les explicacions que els ha donat i del material que poden trobar en els tres espais. Cada vegada que enllesteixin una part de les preguntes se’ls facilitarà una pista per poder continuar.

Els nois i les noies passen i traspassen, corren, i s’asseuen quan es cansen, anoten, llegeixen, escolten, esborren, insisteixen, es creuen amb els visitants sense guia i sense joc, pregunten inútilment a l’home de la barba. Indiferent a l’enrenou, la visitant que ja hi era, va canviar de tamboret o de cadira cada vegada que acaba d’escoltar –d’esquerra a dreta- una audició.

Finalment, una parella ha omplert tot el qüestionari. Satisfacció i decepció: són els primers, però el premi consisteix només a ser els primers, temps de crisis. Els nois i les noies van marxant. L’home de la barba, que s’ha passat una bona estona fent fotos al seu aire i demanades, es queda una mica més i li suggereix a la guia més vida en aquesta mostra del poeta de la vida: per què no recita ella mateixa alguns poemes de Salvat? La noia diu que no li importaria, però... I algun premi més tangible, encara que sigui humil com el poeta dels humils? Potser sí, potser sí.

L’home, encara que no vingui al cas, recorda que quan era jove i anava lleuger de pes va transportar durant molt de temps un cartell –tants altres joves el devien tenir!- que ell mateix havia retolat amb el lema:

Escopiu a la closca
pelada
          dels cretins

El cartell, que recorda grogós i tacat, es degué perdre en un trasllat, i ara, malgrat que abunden els cretins i les closques pelades, l’home, que gairebé dobla l’edat de Salvat, ja té poca saliva per repartir i, a més, educat com és, se l’empassa.

joan

Hi ha un noi i quatre noies assegudes en un banc, una altra, dreta. Van saltironant per temes diversos. Riuen. Els queden una quants minuts per entrar a l’exposició. Al banc de la seva dreta s’asseu una parella, home i dona, que comencen a parlar en portuguès. Als joves, els fa gràcia la parella –sovint tot els fa gràcia, als joves- i se la miren i mormolen en veu baixa, i recomencen la seva xerrameca, i tornen a mirar i... Al cap de res, la parella s’aixeca i marxa Rambla avall. En passar per davant dels joves, la dona s’atura davant dels joves, s’alça el jersei i els ensenya els pits (potser només l’esquerre). A penes un instant, un flash. Sorpresa, cridòria, escàndol. El noi queda momentàniament en estat de xoc, les noies riuen.

S’ha fet l’hora d’entrar. Quines reaccions els provocarà l’exposició? Entendran encara el Salvat que parlava als joves?

Sóc jo, que parlo als joves

«Ai d'aquell que s'abstingui, per baix cinisme o altra vil fredor!»
J.M. DE SUCRE


1. Sigueu, almenys, cada u de vosaltres, una cuca de llum.
2. La grandesa de Goethe es troba en ço que féu, no en ço que deixà de fer.
3. Només són Poetes aquells qui canten en la lluita i blasmen en llurs cançons.
4. En la sublim llegenda, Jehovà és el comparsa. Aquella és grandesa: la dels àngels rebels.
5. Sigui la vostra moda tota nua cruesa.
6. Mai no vulgueu saber quina és l'hora quieta del repòs: pregunteu a la mar -màxim cavall de força- per què llurs braves ones festegen el neguit eternament.
7. No coneguéssiu altra majestat que aquelles de les intel·ligències actives.
8. Si junt un cel calent us ha sigut donat un zenit i una mar blava, no per això reposeu. Us ha sigut donat perquè us ho mereixéssiu.
9. No menyspreuéssiu mai la persistència dels pescadors de canya; menyspreueu llur paciència si us és grat.
10. Aquell qui de vosaltres, i per la Llibertat, no hagi posat cualque vegada sa llibertat en perill, aquell no és jove; aquell qui per la Vida no s'apresti a morir, aquell tampoc no és jove. Ni ésser lliure ni viure, no és donat a tothom.
11. Vulgueu alleugerir-vos de mentida: tota galanteria, per exemple. No acceptéssiu companys encarcarats per fora i buits per dins...
12. Els grans mots de Jesús -edifiqueu damunt la pedra viva- no foren dirigits als febles sinó als forts; més aviat als vells amb cor de joventut que no als joves amb ànima de vell.
13. Tot el que surti sa de la ment vostra parireu amb dolor; mes no ho vulgueu parir sense dolor, car sou vinguts en temps de dures proves. Quiscun d'entre vosaltres té vint anys.

14. Tingueu, com cal, impuls. I tingueu reflexió. No massa reflexió ni massa impuls: que essent un xic infants, no féssiu el pecat d'arribar a semblar-ho.

15. Aquells qui en ésser vells recorden amb enyor llur joventut, aquells, encara serven la il·lusió i l'esperança de dominar el món. Caldrà que desconfieu dels joves que no vulguin copsar aquest desig.

16. És un petit poema. Cada nova vegada que el tren travessa els camps -els travessa cent voltes cada dia-, els homes de la rella, de la falç i del càvec abandonen llurs eines i fixen son esguard en el vèrtig que vola. Cada nova vegada, sota el sol, quan el tren ja és lluny i es difumina, els homes de la rella, de la falç i del càvec retornen a les mans. Mes ho fan tan de pressa que diríeu que el tren els ha deixat vergonya de llur lent caminar damunt la feina. Hi haurà qui, entre vosaltres, no senti la vergonya d’avançar poc a poc?
17. Recordeu Lil·liput? Cada u de vosaltres pot ésser Gulliver, si es disposa a marxar-hi. (Viviu a Lil·liput.) Si us voleu apresar els peus i els braços, si us voleu apresar àdhuc el cos, tingueu l'ànima lliure ferament.

18. Els flacs temen a Déu; els ferms l'esguarden fixo. Penseu que Déu s'esguarda a si mateix, i que sols Ell és gran, resa el llibre sagrat.

19. Els pobles que aixecaren les piràmides no jaieren al sol ni el saberen mai témer. Amb tot no en féssiu fressa, car aquells temps són llunys: cada u de vosaltres basteixi un ideal de tanta dignitat que àdhuc permès li sia dansar als pics més alts de les velles piràmides.

20. No poséssiu mai límits a la vostra noblesa; vol dir: no feu mal enc que comporti bé. Odieu el tirà àdhuc si us ha caigut intel·ligent, odieu l'ignorant malgrat que sigui esclau.

-----------------------------------------------------

Som de la Llibertat i per la Llibertat: de suara i per sempre. Allí on clami un esclau, allí nosaltres. El sacerdot falseja la veritat científica i puneix el creient de la nova manera?, a baix el sacerdot! La col·lectivitat anul·la l'individu?, a la desunió-sagrada!