simplificació intepretativa

Ara, amb un dia de distància, feta una abstracció mental que ajunta unes imatges amb les altres i sintetitza, l'exposició de Leopoldo Pomés a la Pedrera, la veig -la penso- a partir de dos -tres?- eixos que se superposen i es complementen: les fotos d'encàrrec i els altres. Entre les primeres, les estrictament publicitàries, de marques, de productes, i les altres. Aprecio i admiro la perfecció formal, l'originalitat, la modernitat, la sensualitat, les mirades -els cossos, la sensació de despullament interior o de distanciament- dels personatges retratats, però em costa arribar a la complicitat que esperava trobar, fins i tot quan veig la Teresa Gimpera, amor o musa de tants de nosaltres durant els 60 i part dels 70. No ho sabria explicar. Penso que potser si hagués continuat amb històries com la que explicava a la primera foto que va exposar, la del port... Potser em falten fotos. Potser ahir m'hagués hagut d'afegir al grupet de joves amics comandats pel nét del fotògraf que escoltaven atentament les explicacions de detalls familiars mentre miraven al mateix ritme que jo les parets de la història.

 

 

 

 

dues dones en el seu món d'imatges

Suposo que les hostesses (?) deuen estar cansades de respondre el motiu que ara s'hagi de pagar per veure les exposicions de la Pedrera i per això, arribada la darrera hora del dia, en tenen prou a dir que ja es pagava a l'exposició anterior i que ara se n'encarrega de tot la Fundació CATALUNYA-LA PEDRERA. Després, el visitant, busca a internet i troba que laFundació, amb un patronat variadíssim, deuen fer una obra social meritòria i que els tres euros que li han costat el passeig per l'exposició de Colita encara són poca cosa.

Vaig veure les fotos massa precipitadament, vaig veure el contingut, però no prou els detalls. La primera impressió va ser la d'anar observant un legat biogràfic, malgrat que l'autora, o la seua família o casa seua, pràcticament no apareixien. Vaig veure el retrat d'una època -llarga- i d'uns personatges que, són el retrat de Colita i, en certa mesura, en alguna faceta, els de tots els qui ara contemplem les imatges des de la distància del temps. En algun moment, vaig tenir la sensació de llegir una necrològica; però això ja passa quan s'exposa una obra que comprèn gairebé tota una vida professional. Un cert sentiment de nostàlgia, doncs. D'aquí un temps, haure d'anar a mirar les fotos en si mateixes, més enllà del que diuen, si és que això és possible.

A l'altra banda del passeig, una mica més amunt, al Palau Robert, la recopilació també exhaustiva de la part de la seua vida que Roser Capdevila ha volgut mostrar, també amb imatges, però en aquest cas dibuixades al llapis, a la ploma, amb pinzells. I objectes, un reguitzell d'objectes grans i petits. Sensacions diferents, perquè la Roser Capdevila exposa més sobre la ficció, encara que el seu món, inevitablement, sorgeixi de la realitat, una realitat que s'aparta una mica més de la de l'espectador que no hagi seguit la seua obra i descobreixi per primera vegada en aquest conjunt ordenat i fragmentari un altre vessant de la història del país. També necessito una altra visita per veure, a poc a poc, el material.

mirades

Proliferen les exposicions de fotografies, i més que passen desapercebudes. La fotografia com a art -també per penjar a la paret-, la fotografia com a forma de narrar, la fotografia com a expressió poètica, la fotografia com a reflex o interpretació de la realitat, la fotografia al servei del consum, la fotografia com a testimoni de la història, la fotografia com a instants de la pròpia quotidianitat... Primer pla, retrat, paisatge, natura morta... són apreciacions tècniques que no tenen cap importància en aquest món saturat de imatges en què qui més qui menys s'ha convertit en consumidor i en protagonista i sovint mira les imatges, les seues i les dels altres, amb cansament, amb desconfiança, com si fossin els versos de cada dia -pèrdua de temps- que rarament es converteixen en poema perquè no són més que colors o blancs i negres desentrellaçats. Però no sempre.

Una història, la d'Aberto García-Alix a la Virreina. Una història sòrdida sense final, en blanc i negre, directa, trista i triomfant, d'èxits i fracassos -l'autor ho sap-, de fragments lúcids i desenfocats. Moments d'una mirada personal que remet a una moguda, central i marginal, que encara cueja però que ja és història.

 

A la planta baixa, un mosaic de moments, d'històries, que formem part de la història que encara es va gestant de l'Afganistan: Guillermo Cervera i el seu Bye-bye Kabul. Tradició i modernitat; assimilacions i rebuigs; renúncies, però també esperances. Alegria de viure. Futur incert de nens, homes i dones, com a tot arreu, però diferent, més llunyà, més exòtic, més perillós.

 

 

 

 

Més amunt, al Palau Robert, Jaume de Laiguana, procedent de la publicitat, creador de vídeos de Shakira... presenta 158 imatges d'un virtuosisme extrem, malgrat l'aparent senzillesa i proximitat d'alguns retrats. Humanitat que contemplem però a la qual no pertanyem. Exercicis d'estil – superba la sèrie per als Jocs de Pequín- que poden desanimar el fotògraf aficionat de cada dia sense la imaginació o els mitjans dels mestres. Enmig del glamur, denúncies del nostre temps que poden quedar diluïdes per la brillantor formal i metafòrica.

 

 

 

A la sala del costat, els Premis Lux. Imaginació, tècnica i equilibri(s), cerca de la perfecció al servei de les empreses, sempre amb el segell de creador que busca el reconeixement.

En sortir del Palau, la Pedrera, ja sense exposicions, amb la sala petita convertida en un bar. Més avall, Salvador Serra anuncia que deixa el passeig de Gràcia.

 

Català-Roca: el resultat de la fotografia ha de ser el mateix que el de la narració escrita

Com que em cau prop i encara durarà, havia anat deixant la visita a l'exposició  de Català-Roca per qualsevol moment que una passejada m'hi portés. Hi vaig pujar ahir i va ser un esclat de llum i de frescor. Els crítics actuals quan solen parlar de fotografies que retraten els anys 50 o 60 (o altres moments de la postguerra) solen entretenir-se d'una manera desproporcionada, en la meva opinió, en el fet de fins quin punt les fotografies reflecteixen una època i el seu autor es “va comprometre” amb la societat que retratava. Em sembla molt bé, se'n pot parlar, se n'ha de parlar. En el meu cas, però, després d'una estona d'anar mirant, el que em va atreure més, el que em va fascinar, va ser la qualitat de la seva obra, tot i tenir present, esclar, que era una tria.

Em va fascinar, em va sorprendre, la qualitat de la llum, la seva presència precisa, la lluminositat fins i tot en les zones fosques, és a dir, la llum de les ombres. El tractament de la llum enlluerna en les fotografies de Català-Roca. Segurament poques vegades la foscor de l'època ha estat plasmada de manera tant brillant (fins i tot en uns contrallums d'un detall excepcional allà on calia), sense el dramatisme o el tremendisme que el blanc i negre podria remarcar; com si el fotògraf volgués mostrar de la manera més objectiva possible i esperés que, en tot cas, fos després el lector de les seves imatges qui decidís fer la seva pròpia interpretació.

Em vaig fixar, també, que bona part de les fotografies eren quadrades, no rectangulars -en sentit horitzontal o vertical. Estem poc acostumats a aquest format, ens pot cridar l'atenció, però tot i així els enquadraments semblen perfectes, ni sobra ni falta res, i el visitant de seguida s'amotlla a aquesta particularitat, com si fos l'única possible, o la millor.

Un altre aspecte a destacar és el que podríem definir com naturalitat, l'aparent manca d'artificiositat, de plantejament previ. Les imatges són allò que se sol anomenar una “instantània”, com si el fotògraf passés casualment pel lloc que ha fotografiat, com si de sobte trobés els personatges que ha captat. És possible que en alguns casos les seves fotos siguin fruit de l'instant, de la casualitat, però estic segur que en molts altres Català-Roca sabia el lloc, buscava el moment, trobava els personatges i els pensava, és a dir, vivia el temps i en el temps per aturar-lo. En altres casos, com en una de les meves fotos preferides, la de la complicitat entre l'humà i el maniquí, això és potser impossible, però...

«El fotògraf sempre dubta: quin angle cal agafar, quin diafragma i quina velocitat cal triar, quina pel·lícula cal preferir... No ha de dubtar mai a l’hora de disparar.» Quan fem una fotografia tenim tantes possibilitats, punts de vista i situacions que el simple fet de triar ja és una creació.” Vaig llegint i tinc enveja, no pels dubtes, sinó perquè, tot plegat, rarament em surt la història que vull explicar o, encara més, dubto quina història vull explicar, mentre que Català-Roca ho sap, té ofici i també s'arrisca i, com a mínim, amb els punts de vista sempre, sempre, se'n surt.

Mirant les fotos, la majoria dels 50, però també dels 60 o 70 en el cas de les arquitectòniques, un es pot preguntar el motiu de l'exclusiva utilització del blanc i negre. Les respostes poden ser variades i totes vàlides, però a mi m'agrada pensar que la tria del blanc i negre també és perquè d'aquesta manera el fotògraf aconsegueix que lector (i tornem al concepte de l'espectador com a lector) no es distregui amb tot el que l'autor considera que és accessori. No és que Català-Roca desconegui el color és que el deixa per al lector, ell sintetitza (no simplifica), mostra, explica, però deixa que el lector acabi de construir la història, fins i tot amb els colors que vulgui.

En fi, si no ho heu fet, aneu a llegir les fotografies de Català-Roca. No m'importaria acompanyar-vos per comentar-les, o no.