-Per Deu, Deu*! Quan em tornarà els
deu mil euros que em deu des que ens vam veure a La Deu d'Olot?
- Perdoni Mora, però no l'acabo
d'entendre, vol dir que no s'ha deixat algun diacrític?
Reprodueixo un fragment de la conversa
que vaig tenir fa pocs dies en un carrer de Mora (Móra?). No cal que
doni detalls, el cert és que em temo que trigaré a cobrar. Sembla
que les modificacions en els accents diacrítics -la seua
simplificació- han creat un bon enrenou segons la premsa escrita i
altres mitjans. A casa meua ningú no ha notat, les converses a
l'ascensor són les de sempre, el temps, el Barça, la inevitable
perpetuïtat de Rajoy, les bicicletes (amb els qui no hi van), les
bicicletes (amb els qui hi van), etc. En Deu, però, que és molt
llegit, insisteix que nota en la meua parla una manca de precisió i
es fa l'orni. I encara cal donar gràcies a Deu (Déu?) que a la
conversa no es colés cap mot compost sospitós de guionet i que el
lèxic i la sintaxi, segons sembla, tinguin molta menys importància
que l'ortografia... I el dia que decideixin que el mot independència
no té cap hiat -tot ha d'arribar- i en treguin l'accent les
manifestacions de protesta seran apoteòsiques, que no és el mateix
cridar in-de-pen-den-ci-a que in-de-pen-den-cia, que a vegades una
síl·laba més (i, ai, les geminades!) és determinant.
En definitiva... No se m'acut quina pot
ser la conclusió excepte que a vegades hi ha feines que contradiuen,
o no, allò de qui no té feina el gat pentina.
*El cognom Deu és més abundant a
Barcelona en xifres absolutes, però percentualment, segons el nombre
d'habitants, guanya Girona, cosa que no m'estranya.
5 comentaris:
la dona li dona a la neta neta l'esmorzar. Caldrà traduïr-ho al castellà: la mujer le da a la nieta limpia el desayuno. A més, vaig llegir nop recordo on que en l'escrit de l'IEC on explicàven els canvis en els diacritics hi havia faltes d'ortografia. Cagatilorito.
No entenc l'obsessió amb defensar l'ortografia dogmàtica com si fos la constitució, aquests dies estic perplexa davant de frases amb tot això de la neta neta i la resta, em recorden els dictats en castella de la meva infantesa, tipus 'al fin y al cabo tuvo el cabo que pintar el tubo', hi ha gaire gent que parli d'aquesta manera? L'ortografia és arbitrària, ha d'evolucionar i adaptar-se a la realitat però així que es toca alguna cosa trontollen les essències pàtries, no tan sols a Catalunya. Als setanta ja vaig conèixer bons filòlegs enemics de l'ela geminada però no se'n van sortir, la crida a simplificar el tema dels pronoms febles avui és un record i tan sols faltava aquest programa del Dictat per acabar de reblar el clau sobre aquesta dèria vers la correcció escrupulosa. Tot és opinable, recordo que els anglesos van treure els accents fa temps i l'imperi no s'ha enfonsat, més aviat al contrari. Llegim pel context com s'ha demostrat amb textos on falten lletres o hi ha paraules escrites malament o a l'inrevés, però, és clar, s'ha generat un gran exèrcit de filòlegs dogmàtics i inquisitorials i ara no ens en sortirem.
Francesc, crec que no cal traduir-ho, s'entén perfectament. Una altra cosa és que ens interessi gaire parlar d'aquesta àvia i la seua neta.
Més que de l'ortografia dogmàtica, Júlia, diria de l'ortografia actual.
Potser un dels problemes de l'escriptura, i no parlo de la literatura, que també ho podria fer, és que alguns pensen que és més "rica" (observa les cometes) i superior a la parla. Ni de bon tros.
Mai m’he aprés els diacrítics, simplement els poso indiscriminadament quan em sembla, com tantes altres normes ortogràfiques, sóc un monstre.
Ets ún monstre, póns :-)
Publica un comentari a l'entrada