No sé si sou gaire lectors de diaris
digitals. No, no, no volia dir digitals exactament, sinó dels de
paper en la seua versió digital. Per als qui no en llegiu, de
digitals (si no llegiu els altres, és igual), feu la prova, entreu
en la portada de qualsevol premsa de màxima distribució en paper
(volia posar venda, però no estic segur que es venguin tots els
exemplars que es llegeixen o no). En tots, més amunt o més avall,
trobareu com a mínim una notícia (potser notícia és una
exageració) que fa servir en el titular la paraula emotiu (emotiva,
emotius, emotives): l'emotiu comiat de la mestressa al seu gos,
l'emotiva cançó en llenguatge de signes, l'emotiu gest del
futbolista (normalment és diu que el milionari esportista és molt
humil) envers un nen amb càncer terminal, els emotius comentaris de
l'artista porno en veure que no... (un de tots l'acabo de llegir ara
mateix). Per què la premsa, sobretot la digital, fa ús amb tanta
freqüència el mot emotiu? No ho sabria dir, potser la resposta
seria que els lectors el demanen. A mi, la veritat (francament), em
sembla que en pràcticament tots els casos la paraula patètic
(patètica, patètics, patètiques) seria més adient. I perdoneu els
parèntesis. Afegeixo i que consti com addenda (reiteració), que jo
m'he emocionat una mica aquesta nit amb el discurs de Pou després de
lliurar-li el premi Gaudí honorific. No acabo de tenir clar si la
meua reacció ha estat simplement emotiva, un sentiment generalista,
o amb un punt important de patetisme. M'ho estic pensant.
NADALES, CROSBY I FULLES DE PLÀTAN
Fa 16 minuts
4 comentaris:
No me n'habia adonat i en llegeixo uns quants de digitals cada dia, m'hi fixaré a partir d'ara. De fet, d'emotivitat n'hi ha per donar i per vendre.
L’objectiu es atacar als sentiments, paaaam directe al cor, directe a l’emotivitat. Jo com que sóc fred això d’emocionar-me em passa poquet.
No sé gaire què dir, a mi em passa al contrari d'en pons, m'emociono fàcilment... no veig perquè això hauria de ser més patètic que no pas no emocionar-se mai, no ho sé. Trobes patètic emocionar-se? O mes aviat dir-ho? O és patètic només perquè es confonen coses? Potser és l'utilitzaciò de la paraula i en això no m'hi he fixat gaire, potser perquè no em crida l'atenció, perquè em sembla "normal" que la gent s'emocioni per tota mena de coses.
El discurs d'en Pou no el vaig sentir, però potser el buscaré. Si et va emocionar una mica, segur que a mi més... digues-me ionqui de les enocions... potser sí. 😜
Ei, Francesc, nomes em refereixo als digitals que també es venen en paper, és a dir, els diaris de sempre.
Però dius que et passa, pons. Potser tens raó, i emocionar-se massa ataca el cor.
Carme, dos aclariments abans de dir res més. Utilitzo la paraula patètic en el sentit del diccionari, és a dir, "que desvetlla emocions vives, especialment penoses". I dos, faig referència a emoció i patètic amb relació -ho podria ampliar- amb relació a notícies de diaris generalistes, com ara les llegides ahir al mateix periòdic en què parlen de l'emotiva visita d'un soldat al seu fill petit el dia del seu aniversari amb vídeo inclòs, o d'un gos que salva un altre gos de morir ofegat (cal dir que és dubtós que morís en tan poca aigua mentre l'amo ho anava gravant).
En definitiva, la gent -alguns més, altres menys- s'emociona com sempre, suposo, però hi ha notícies de diari que no són notícies, són un atemptat al lector que es troba premsa rosa i sentimentalode on no la busca; a més, ens diuen en el titular que ens hem d'emocionar. Ep, i parlo de portads digitals, no de pàgines interiors.
Consti, jo no només m'emociono (verb genèric)sinó que fins i tot se'm mullen els ulls en alguna pel·lícula, a vegades més que en la realitat quotidiana.
Publica un comentari a l'entrada