Els patis interiors de
l'Eixample, tan iguals i tan diferents, són mons singulars on
l'anonimat de la gran ciutat s'alleugereix una mica. Les façanes
exteriors de l'Eixample solen mostrar més pedres que gent; les
interiors, sense l'opulència o les pretensions de les que donen als
carrers, són més uniformes, menys treballades pel arquitecte de
torn -sobretot els modernistes-, però, en contrapartida, donen més
senyals dels habitants d'aquestes petites illes tancades per quatre
carrers. Imaginem un vianant que passa pel carrer Mallorca -podria
ser qualsevol altre carrer- i mira finestres o balcons d'un edifici;
què pot saber dels qui hi viuen? Cert, algunes coses, però no, per
concretar en un exemple, el tipus de calcetes o calçotets dels
estadants, o les preferències en els colors dels llençols o...
D'acord, alguns habitants de l'interior són més moderns i tenen
assecadora. I la funció de caixa de ressonància? Seixanta o setanta
metres no són res en aquests oasis interiors. El trànsit arriba
esmorteït i les veus s'estenen pels quadrats interiors sense gaires
noses, i les teles, i les ràdios, que encara en queden, i les
baralles i les reconciliacions dels més cridaners... I canvien els
inquilins i els propietaris i es nota... I les vides i les morts...
Parlo més que no sento
o veig, perquè de sobte, fa pocs dies, vaig adonar-me que havien
desaparegut tots els veïns d'una casa. En sortir a la terrassa, vaig
fixar-me que havia desaparegut l'estelada del darrer pis, que les
bicicletes que es guardaven a l'exterior en dos altres pisos ja no hi
eren, les noses que se solen deixar a l'exterior s'havien fos, en cap
corda hi havia roba estesa... El mateix dia, a la nit, cap moviment,
cap llum no es va encendre, no es va sentir cap veu, ni l'endemà, ni
l'altre. La casa -no un pis o dos-, sense que jo fos conscient de cap
progressivitat, s'havia convertit en una estructura buida, en un
edifici fantasma. On ha anat a parar tothom? Jo, que continuo tenint
el substrat del poble, no vaig poder deixar de pensar que, malgrat
que la meua curiositat per conèixer les vides dels meus veïns ni
que fos externament sempre ha estat molt limitada, la meua
insensibilitat havia arribat... O potser no, potser també és una de
les grandeses o de les misèries de Barcelona.
Ah, sí, es tracta de
l'edific de l'arquitecte Enric Fatjó (fill de Sabadell i arquitecte
municipal de Badalona i de la Garriga), que es coneix -qui el
coneix- amb el nom de casa Dolors Alesan de Gibert, estrenada l'any
1905, potser fou el darrer projecte important de Fatjó, i passa
força desapercebuda, entre altres coses perquè, malgrat els seus mèrits, més aviat bruteja i
perquè està just al costat del palau Macaya. Si no m'equivoco, ara
és propietat de UCSA (Unión de Contrastistas, S.A.), que imagino
que farà els esquarteraments i les reformes adients i llogarà (o
vendrà) bonics habitatges postmodernistes de quatre habitacions a
preus ajustats a la categoria d'aquesta nova Barcelona que diuen que
ara també vol revaloritzar (culturalment, esclar) el passeig de Sant
Joan i la seua àrea d'influència. Ja n'anirem parlant. Ja us diré
si torno a veure llum a les nits i senyals de vida en cada pis.
