tants caps tants barrets, i un barret per a tothom

Parlen en alguns partits de divisió, de fragmentació, etc. Tots els partits, i que se'm perdoni l'evidència i la redundància, encapçalen el seu nom amb el mot partit. Els convido a repassar les definicions següents al diccionari: partir, partit, partidari, etc.

En els partits hi ha qui guanya i qui perd, i alguns empats, amb jocs brillants o que fan adormir. Després, els espectadors, que són els que paguen, diuen la seua o callen.

P S: Entre els trobadors hi havia una modalitat poètica que s'anomenava partimen o joc partit en què participaven dos trobadors, un que proposava una situació amb dues possibles solucions i l'altre defensava la que li semblava millor mentre el que primer, el proposant, defensava la contrària; pura retòrica. Un possible exemple: Què és més rendible, dividir una societat que no n'està, de dividida, o unificar una societat que està -o no?- dividida? L'exemple, com es veu, és capciós.

P S 2: Recordo que les divisions -matemàtica elemental- poden ser per dos o per trenta-dos, fins i tot per 17,14 o per 19,75.

vols de pardal

Llegeixo el titular a l'edició digital del diari: Fernández Déu, del PP a Volem hasta llegar a Lliures. No hi veig la noticia, així que m'estalvio llegir no sé quantes línies per arribar a la conclusió que el moviment és estàtic. I quina dèria de fer partits abocats a ser residuals que obtindran, potser, un o dos diputats que es passejaran, sortiran als telediaris, cobraran un sou i aquí s'acaba la història. Esclar que potser m'equivoco, que avui en som molts que a penes passem dels titulars. Lliures! Home, no està malament. Esterlines? Ara per ara, l´única curiositat que tinc és saber quina música triaran. Tal com van les coses no m'estranyaria sentir alguna cançó semblant, amb gavina o qualsevol ocell inclòs,  i que la credulitat sumi:

 

Gran Nino Bravo!

les rebaixes o tot el que baixa puja

Negat com sóc pels números i necessitat d'ajuda, avui he anat a omplir els fulls de la declaració de renda a una gestoria horripilant -algú s'ofereix a fer-me la declaració?- triada pel fet de trobar-se a cent trenta metres de casa. El resultat ha estat que em toca pagar una quantitat que em sembla exorbitant, i ja sé que tot és relatiu. El que em deprimeix més, però, és la gairebé seguretat que el pròxim exercici fiscal -uf! Exercici!- em demanaran més diners.

Em subleva quan hi ha qui diu -gran benefici!-que ha abaixat l'IRPF - i altres també ho volen fer. Pensionista de comptabilitat diàfana, la meua contribució creixent a les arques estatals depèn en bona part -o en tota, que no n'entenc prou de números- de les rebaixes de l'IRPF. Però quasi callo i accepto; altres en circumstàncies patètiques es deuen beneficiar del meu superàvit. Llàstima que jo no tingui gaire joc, amb el que m'agrada jugar!

del refranyer

Aquesta nit, durant i acabat el debat a sis a la televisió catalana -a dos canals, per si de cas-, el meu pensament es distreia amb i en una frase sentida i fins i tot aplicada a la meua persona en la joventut que per raons òbvies de correcció política en aquesta època de jungla salvatge no sento dir gens: Com més gran més animal. La qüestió que no especificaré és si gran és refereix a l'edat dels polítics intervinents, als anys que té el partit que representen o al nombre de vots que han tret en les darreres eleccions que ara es repetiran. Potser caldria fer un percentatge segons aquestes tres característiques? El que queda clar és que el concepte d'animal el dic en un sentit pejoratiu; aquí no vull que ningú s'agafi a un possible equívoc.

Concretat això, no em sorprèn però em continua mortificant que els resultats de les eleccions espanyoles tinguin un component en clau catalana tan marcat, per no dir decisiu. I quan dic clau no sabria quin ordre de prioritats establir, suposo que depèn de les persones, partits polítics o estaments: econòmic, polític, sentimental... ? Una mica de tot? Quan dic polític, evidentment, em refereixo a l'interès a adquirir poder o mantenir-se en el poder.

Com que sabem amb una imprecisió previsible els vots a cada partit, l'única incògnita de les postneoeleccions és qui formarà govern, però, sobretot, perquè formaran govern en unes circumstàncies que hauran variat mínimament respecte les anteriors. El meu pensament racional, tenint en compte els antecedents, és que s'hauria d'anar a una tercera ronda, però com que això és difícil que passi, estic impacient per veure i escoltar.

Acabo abruptament: Qui no et conegui que et compri. Esclar que, vist els interessos dels bancs per guardar els estalvis, alguna cosa cal comprar.

currículum

És cosa sabuda que els partits polítics presenten currículums durant tot l'any, encara que amb més insistència durant els períodes electorals. Com en qualsevol demanda de treball, la documentació segueix l'eix temporal comunament acceptat: passat, present i futur. Mèrits d'abans i d'ara i promeses d'exercir la feina d'una manera òptima, idònia. Evidentment es destaquen els suposats elements positius i es negligeixen o es disfressen aquells que poden ser considerats negatius. Fins aquí normal, el contractant decidirà si en té prou amb els mèrits al·legats o investigarà pel seu compte els fracassos no explicitats; també, en un pla ideal, tindrà en compte si la superació dels fracassos no especificats és un plus.

Fins aquí tot més o menys normal; ara bé, en el cas dels partits polítics hi ha un gruix important del currículum dedicat a blasmar els altres demandants de feina: la seua incompetència passada i present i una projecció previsible de la incompetència futura. Sovint en aquestes demandes de treball s'insisteix més en els demèrits aliens que en els mèrits propis, cosa que no sembla gaire intel·ligent de cara als possibles contractants, si més no, sembla lletja.

Finalment, el curiós del cas -meravella de meravelles- és que aquestes estratègies, segons em consta, tenen un índex d'èxit notable. Afegir exemples em semblaria un exercici capciós i inútil, fins i tot de mal gust.

en la calor de la tarda

Continuo escoltant els discursos del polítics d'aquí i d'allà. Per què? No ho sabria dir; per si de cas. Cap ni un proposa de moment un canvi de les estructures d'estat, del funcionament diferent del sistema democràtic, només petits pedaços per acontentar el personal o els mateixos comunicants, cosa que és el mateix. Suposo que encara haurà de passar molt de temps, més del que jo tindré, perquè facin propostes substancials. Tot és petit, mínim, irrisori.

No tinc cap dubte que l'element definitiu, majoritàriament decisori, a l'hora de votar en les properes eleccions autonòmiques i estatals serà fruit d'una – de dues- abstracció: Catalunya-Espanya. Més enllà d'altres propostes dels partits, els votants elucubraran sobre el tractament del tema per part dels candidats. Els candidats ho saben, i a mesura que s'acosti el moment dels vots, tema i variacions seran motiu principal del seus discursos. En el cas d'ERC -CDC no m'interessa- ja fa temps que ho és; llàstima, perquè tampoc en cal abusar, sinó deixar anar el cartutx estratègicament, que no sembli que només se'n té un o qu els altres encertaran necessàriament la diana.

Durant molt de temps he pensat que era un error que les autonòmiques -plebiscitàries, sí- fossin anteriors a les estatals, que era millor veure com quedava Espanya abans de decidir aquí; ara no estic gens segur de tenir raó, potser és molt millor votar quan encara governa el PP, qui sap la quantitat de canvis d'opinió amb un altre partit o coalició al govern d'Espanya?

Mentre esperem l'arribada de la tardor i de l'hivern, anirem buscant ombres de descans per protegir-nos d'aquestes temperatures d'escàndol. Sí, capbussar-se a la mar també és una opció, però encara deu ser massa freda. De tota manera, sempre ens quedarà l'aire condicionat.

entre creença i intel·ligència, amb amor

Quin enrenou! Quines corredisses! Quanta precipitació! Ai, que ens hi va la vida! Quina vida?

Entenc que la consulta del 9 de novembre quant a efectivitat és un acte de mobilització no gaire diferent d'altres consultes o firmes en què ja he participat, per molt que interpretacions apressades actuals o altres de posteriors li vulguin atribuir una transcendència que no tindrà. S'hi ha d'anar? Doncs hi anirem.

Que l'enrenou mediàtic posterior a la reunió de despús-ahir fos considerable -i el que ens espera- ho entenc perfectament, que l'enrenou, les dispersions, les declaracions i les contradeclaracions dels representants dels partits polítics més o menys sobiranistes -el discurs dels altres és monolític i per tant previsible- fossin, i encara són, d'una intel·ligència elemental, d'una mediocritat argumentativa tan palesa, em sembla més patètic.

Que no volen decebre la societat civil -qui cony s'ha inventat aquest terme de societat civil- o els seus votants... Que si és va dir que el 9-N cal mantenir la data sí o sí... Que sí, però amb unes condicions innegociables... Que no, però sí, si... Que parlo a títol personal, però no institucional... que si les promeses... Que potser noves eleccions... Marededéu quanta retòrica i quanta... Com en diuen els alemanys... Wortschwall... Geschwafel...?

A veure si la setmana vinent tothom se centra una mica i jo puc arribar a pair tota la informació. Sense pressa, sense pressa. Qui no pugui aguantar el temps, que s'esborri.

Com sé que jo tampoc he dit res gaire coherent, cedeixo un altre cop la paraula a Llull i a un llibret que tots s'haurien de llegir, només un verset cada dia i per ordre, no de la manera que jo els presento aquí.

 

2. Les carreres per les quals l'amic encerca son amat són llargues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs i de plors, i il·luminades d'amors.

18. Demanà l’Amic a l’enteniment i a la voluntat quin era més a prop del seu Amat, i ambdós corregueren, i arribà abans al seu amat l’enteniment que la voluntat.

44. Dos són els focs que escalfen l’amor de l’Amic: l’un està format de desigs, plaers i pensaments; l’altre està compost de temor, llanguiment, i de llàgrimes i de plors.

137. Demanaren a l’Amic de què naixia l’amor, i de què vivia, i per què moria. Respongué l’amic que l’amor naixia del record, i vivia de la intel·ligència, i moria per l’oblit.

197. Tant amava l’Amic el seu Amat que de tot el que li deia, el creia; i tant el desitjava entendre que tot el que en sentia dir ho volia entendre per raons necessàries. I per això l’amor de l’Amic estava entre creença i intel·ligència.

351. Angoixós i plorós anava l’Amic a cercar el seu Amat per vies de sentits i per camins d’intel·ligència. I sorgeix la qüestió de sobre quin dels dos camins entrà primerament mentre cercava el seu Amat, i en quin l’Amat es mostrà a l’Amic més clarament.

Quant a la simbologia de l'amic, l'amat, l'amor, etc. -que consti que no he fet sortir lo foll-, és cosa de cadascú. Però, sobretot, a poc a poc, que el camí és llarg.

militants/militantes

Els líders dels partits s'han de mullar. Què vol dir això de deixar llibertat de vot segons la consciència de cadascú És que els afiliats dels partits de funcionament no assembleari no s'hi han apuntat, entre altres motius, per no haver de pensar, per tenir una vida política més planera? On aniran a parar amb aquests líders que ara sí ara no?

Bé, ja s'ho faran. Però posats a pensar, tal com els suggereixen, que la seua pròxima acció fruit del seu pensament lliure sigui demanar la dimissió del líder que ha començat una al·locució dient militants i militantes. El motiu em sembla clar i triple. Militantes no és un terme admès pel diccionari normatiu. Si algú em diu que els diccionaris sempre van a remolc de la realitat, etc., li respondre que la feminització de militants en lloc del genèric ja comença a estar passat de moda i només s'entén el seu ús en boca de polítics poc sensibles a la realitat social i lingüística del país. En tercer lloc, militantes (la e tancada) pot semblar en una primera irreflexió el femení de militants, però qui assegura que no és un missatge subliminal del bilingüisme galopant d'un lider que no és digne de presidir un partit que els comentaristes polítics més aguts encara no han estat capaços de discernir cap on es decanta?

Ja ho sé, ja ho sé: ja s'ho faran.

excitació i anticlímax

He estat una bona estona mirant el debat a TV3 dels candidats i candidata a les europees. Com que no esperava aprendre gaire res, m'he deixat emportar per gestos, frases, ritmes, rèpliques i contrarèpliques.

De tant en tant, com si em trobés en un núvol de déjà vu, recordava alguns versos, com aquells de Campoamor que acaben:

Te pintaré en un cantar
la rueda de la existencia:
Pecar, hacer penitencia
y, luego, vuelta a empezar.
En este mundo traidor,
nada es verdad, ni mentira,
Todo es según el color
del cristal con que se mira.

O aquells altres del gran Ausiàs que diuen:

... jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé

Sobtadament, mentre em trobava enmig d'aquestes divagacions poètiques, he sentit algú que deia des de la pantalla:

-Europa m'excita.

Ei! Quan algú, sigui qui sigui, s'excita pensant en Europa cal estar atent. I ja m'imaginava una narració de la fugida cap a Creta i pessics als pits... I l'hora era propícia. Però res, ni sexe ni rock&roll, només el de sempre: cares velles o noves que no aconsegueixen apassionar ni tan sols convèncer que les seues veritats (?) siguin veritat.

Votaré, sí, però trobaré a faltar un rampell d'excitació quan depositi el vot a l'urna. Buscaré alternatives, esclar.

lectures lleugeres d'estiu. Uns i altres, i els de més enllà

¡Qué horror! ¡Ese castellano periférico de los Marsé, los Mendoza, los Goytisolo! Apesta a pan con tomate y al Maria Moliner.

Manuel Vázquez Montalbán: El premio (1996)

No sé si encara en deuen quedar molts que hagin resistit el procés de simplificació, imbecil·litat i maniqueisme que els darrers anys ha crescut enormement aquí i a Espanya, però resulta difícil que en un moment determinat d'una conversa amb qualsevol no apareguin desqualificacions genèriques als espanyols o als catalans, segons el cas. Els espanyols, això i allò; els catalans el mateix, però diferent; les argumentacions, reiteratives i fatigoses fins a l'infinit, agafen de tant en tant matisos nous, una dada de darrera hora, però la idea inicial no varia.

En una societat que tendeix a l'escepticisme i a l'individualisme cada vegada hi ha més creients en la maldat dels altres com a col·lectiu i com a individus -resulta difícil destriar-, siguin espanyols o catalans. La impossibilitat de diàleg polític entre uns partits obsolets incapaços de solucionar els problemes complexos dels seus territoris ha acabat per encomanar-se a la societat, als individus del carrer. Els mitjans de comunicació, públics i privats, han seguit el joc segons els seus interessos i han col·laborat a la banalització de la societat, a la desinformació i a l'enfrontament; en alguns casos a través d'una certa intel·ligència i en altres a través d'un tremendisme que voreja el delicte si és que no ho és.

El 50,6% de los catalanes se informa a través de TV3

Este estado de opinión creado por los secesionistas no es ajeno al elevado porcentaje de ciudadanos que en Cataluña sigue los informativos de TV3, la televisión oficial.

Según datos del CEO en su último barómetro de opinión pública (2ª oleada de 2013), el 50,6% de los catalanes se informa a través de la televisión autonómica. Es una proporción que no se da en el resto de España desde que en 1981 se suprimiera el NO-DO, pues los ciudadanos libres prefieren diversificar sus fuentes de información y buscar medios independientes, rechazando los oficiales cuyo fin es el adoctrinamiento de masas. Y más en tiempos de austeridad en donde todos los años se destinan centenares de millones de euros de los contribuyentes a mantener artificialmente la viabilidad de la televisión pública catalana.

El nacionalista alemán Goebbels fue un maestro en lo que hoy denominamos marketing social, que tiene por meta el control de los medios de comunicación, de la cultura, del deporte y de la educación.

Al ministro de Propaganda de Hitler se le atribuye la frase que dice que una mentira repetida mil veces se convierte en verdad. En un pequeño rincón del Mediterráneo occidental, se está ensayando de nuevo aquella farsa.

“Las Razón”, 16/9/2013

Uns i altres, sobiranistes, unionistes, ni fu ni fa, babaus i entesos, llops i corders, anirem fent la nostra via col·lectiva o en solitari pels camins pedregosos que ens marquen aquells qui només viuen el present, però ens dibuixen un futur que ni es creuen ni saben quin és, tot i que aspiren que el futur continuïn sent ells.

acostament pseudopupulista al surrealisme

Pep bentura fou surrealista cuan tucaba la tenora

Salvador Dalí: del manuscrit d'una conferència no pronunciada a Barcelona l'11 de maig de 1935


No sé si algun diumenge escriuré alguna cosa sobre Dalí i la sardana, però en rellegir la conferència, que mai no es va fer efectiva a què al·ludeixo més amunt no puc evitar retornar al text que no fa res va publicar el PAR de Fraga (no tinc clar si Fraga es refereix al topònim o a l'antropònim) imitant la prosa surrealista daliniana, però amb fonètica pròpia, i que es pot considerar la primera mostra escrita del lapao. A diferència del que deuen pensar alguns, el que em va cridar l'atenció no es tan la qüestió ortogràfica (jo mateix escrivia així en els meus primers anys d'aprenentatge), com el fet que el text presenta una relació subtil entre el somni i la realitat i unes característiques innegables d'acostament a l'escriptura automàtica. Però més enllà d'això, el que em sembla més surrealista és el fet que encara siguin els partits els qui s'erigeixen en intèrprets de la gent, dels ciutadans. I encara més que la gent accepti, per acció o per omissió, que els partits els representen, fins i tot quan contesten la declaració del PAR. Finalment, el súmmum del surrealisme el trobo en gran part de les reaccions escrites dels ciutadans a favor i en contra dels manifestos dels partits. Per acabar, el surrealisme, si se'm permet la paradoxa (?), mai no va ser un atemptat a la intel·ligència, un vòmit d'animals unicel·lulars.

Incloc el text del PAR fragatí perquè alguna cosa he d'afegir per donar inconsistència al post:


'Lo Partit Aragonés de Fraga bol informá a tots los fragatíns que:

- ¿Lo passat 9 de Mach les Corts de Aragó ban aprobá una Lley de Llengües que, per primé camí, recononeix lo nostre bollgut parlá fragatí, y’l cllassifique en l’aragonés oriental, definició en que se designe al conchún de modalidats aragoneses propies que parlem a les comarques orientals de Aragó. La Lley reconeix que a Aragó, ademés del español, se parle aragonés: aragonés oriental a l’área o zona oriental y altoaragonés o aragonés septentrional al Pre-pirineu y Pirineu.

 - ¿La anterió lley de llengües que ba presentá lo PSOE, en solitari y sense contá en l’apoyo del seu socio de gobern, lo PAR, ba eixí entabán en un apoyo minim, de la CHA. Ara esta noba Lley de Llengües, que s’a aprobat per les Corts d’Aragó en una mayoría mol més amplla y per tan mol més democrática, ratifique lo sentí dels aragonesos.

- ¿En la creació, esperem que pronte, de la Academia Aragonesa de la Llengua podrem regularisá lo nostre Fragatí, salbanlo dels que lo bolíen convertí en part del catalá y dels altres que’l despreciaen.
Desde’l PAR considerem lo Fragatí com Patrimoni llingüístic d’Aragó.

- ¿Lo idioma catalá se continuará enseñán boluntariamén als centros escolars, com asda ara, pero als chiquets se lis dirá que lo que lis enseñen é catalá, no la seua llengua materna fragatina. La Lley prebeu que en un futur y, també de forma boluntaria, los alumnos que u bullguen podrán estudiá aragonés oriental en la modalidat propia dels seus poblles, en est cas lo fragatí.

- ¿BOLEM DESMENTÍ PÚBLLICAMEN Y DENUNCIÁ LO PERCHUICI INTERESSAT QUE DESDE LO NACIONALISME CATALANISTA, SEGUIT PEL PSOE, CHA Y IU, S’ESTÁ FEN AL FRAGATÍ Y, EN CHENERAL, AL ARAGONÉS ORIENTAL. LO NACIONALISME CATALÁ S’A INBENTAT LOS NOMS DE “'lapao'” y “lapapyp” PA REFERÍ’S AL ARAGONÉS ORIENTAL Y AL ALTOARAGONÉS. ESTES DENOMINACIÓNS SON FALSES Y DESDE ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUÑA Y DE CONVERGÈNCIA I UNIÓ, SEGUITS PEL PSOE-CHA-IU, AN INTENTAT ENGAÑÁ A LA CHEN Y FELIS CREURE QUE SON LOS NOMS QUE LA LLEY DONE A LA NOSTRA LLENGUA, LO QUE É TOTALMÉN FALS; A LA LLEY NO APAREIXEN NI UN SOL CAMÍ EIXES EXPRESIÓNS.

- ¿Finalmén, esta Lley é una Lley de Drets y no de Oblligacions com a la anterió. Mols beíns de Fraga, Miquerensa, Tamarit, Altorricó, La Codoñera, Alcampell, etc. ban acompañá al PAR en la sessió plenaria del passat 9 de Mach a les Corts d’Aragó agón se ba aprobá la Lley. Desde astí lo nostre més gran agraimén.

Ft.: PAR de Fraga.'

Fortuna iuvat audaces (2)

Fa poc que he estrenat un mòbil d'aquells que permeten no només parlar per telèfon sinó també estar connectat a internet. Com que la meua misèrrima tarifa plana és únicament de tres euros, les connexions no em donen gaires alegries, així que m'he baixat l'aplicació WhattsApp que em proporciona la possibilitat d'enviar missatges sense pagar (gaire). Per poder comunicar-me amb algú, cal que l'altra persona tingui la mateixa aplicació. Una vegada carregada al mòbil, la mateixa aplicació s'encarrega de buscar entre tots els contactes telefònics els qui tenen el programa i automàticament indica el lema que cada persona ha decidit. En la majoria dels casos, que suposo que són aquells que no tenen un interès especial en l'aplicació, al costat del nom diu Hey there! I am using WhatsApp. Els qui deuen fer servir més aquest canal de comunicació han triat un lema propi. El que m'ha agradat més, i m'ha sorprès, és el de la meua neboda petita, la que em diu padrí encara que només ho sóc de la seua germana gran: Fortuna iuvat audaces.


El lema, tret de Virgili, hauria de ser Audentes fortuna iuvat, però el canvi no té cap importància perquè si fa no fa..., i la meua neboda, i fillola adoptiva, encara no fa llatí seriosament; en canvi tria un lema d'un optimisme que trobo totalment d'acord amb la seua personalitat i les seus experiències d'estudiant d'ESO, que connecta amb idoneïtat els clàssics amb la canviant realitat actual, que podria ser perfectament el lema d'un partit polític modern davant les incerteses del futur més immediat i que si cap partit no ha adoptat és perquè no domina el llatí, cosa que no té cap importància, o perquè la seua audàcia es veu coartada per la limitació que suposa la cerca de vots. I si és per falta d'imaginació o per por, molt pitjor.

prescindible

Llegeixo a Facebook un que més o menys diu: Tal es presenta per tal partit, té un llarg historial en defensa de la llegua i la cultura catalanes. Voteu-lo. No sé si al final molts vots es resoldran a partir d'eslògans com aquest, però seria una llàstima; encara que entenc que en les properes eleccions una bona part dels resultats s'obtindran a partir del cor més que del cap i d'hipòtesis de futur, no necessàriament lligades amb la realitat, que cadascú anirà covant fins arribar a una conclusió. De fet sempre és així, però ara més. Que sigui defensor de la llengua i la cultura és el mèrit principal d'un senyor que es presenta al govern del país? I per què no? En conec un que era registrador de la propietat i ha accedit a càrrecs importants sense cap mèrit reconegut en l'art de governar. Que un presenti un programa més o menys interessant té una importància relativa; ja se sap que els programes es poden anar adaptant a les circumstàncies. La qüestió és que la gent tingui la percepció que el candidat sap enfrontar-se amb la realitat de cada dia i tingui idees clares, encara que les matisi cada dia, sobre els temes més foscos que presenta el present i suggereix el futur. Que les idees siguin del candidat no és imprescindible, a vegades el pensament propi més aviat fa nosa; en tot cas, el candidat ha de tenir l'habilitat d'agafar les idees que vegi que tenen una certa majoria entre els seus possibles electors. Si el candidat es presenta en una llista a partir de la desena posició -potser més amunt-, no cal que tingui cap idea pròpia o aliena, ni tan sols cal que badi boca durant tota la campanya, amb el nom i la foto ja n'hi ha prou.


Uf, ja em comença a avorrir llegir textos amb tant poc seny com el del paràgraf anterior. Entenc que en un primer moment un se senti portat per l'eufòria inicial que marquen les circumstàncies polítiques i socials i faci confessions de sobiranisme, independentisme, espanyolisme, federalisme simètric o asimètric, budisme nacionalista, etc. Les autoafirmacions solen implicar també desqualificacions i crítiques dels altres, d'acord, molt bé. Una vegada esplaiats els de dalt i els de sota, bé ha d'arribar el moment de concretar un per un tots els aspectes que ens afecten en la vida diària fins al mínim detall possible, fins arribar, si convé, a establir d'una forma clara si es pensa que les bicicletes han de passar o no per la vorera a partir de la pròxima legislatura.

Em temo, però, que ara més que mai ens diran que no és el moment de concretar per on han de circular les bicicletes i que, a més, no té cap importància; i nosaltres ens ho creurem.

P. S.: Moltes banderes continuen encara als balcons. Passi el que passi sempre hi ha algú que per si de cas vol jugar amb més d'una opció: sense estel, amb estel i una altra aparentment poc comprometedora.

venceran, però...

En tornar de la feina he recollit de la bústia la targeta censal que m'informa de les meues dades i del lloc on puc votar en les properes eleccions estatals. Cap variació. I no obstant, en el meu cas seran les primeres eleccions en què d'una manera molt clara, més que mai, voti o no voti, tindré plena consciència que cal canviar el sistema d'ordenar, coordinar i dirigir els territoris i la gent que hi viu. Cal fer canvis radicals. Arribat a aquesta conclusió genèrica, ja podria acabar el post i esperar que es donin les circumstàncies i les pressions que propiciïn aquests canvis, però com que el temps en què això passarà el veig llunyà, continuo.

Hem entrat oficialment en el període de propaganda electoral -crec- en què els candidats dels partits sense aportar -ara menys que mai- cap novetat, cap concreció, ens volen convèncer de la bondat de les seues propostes. Rajoy ens explica ara que és moderat, que tant pot anar com tornar, i que representa tothom i ho té tot controlat. Recordo la participació de Rajoy en unes llunyanes tertúlies televisives presidides per Hermida; sempre em va semblar el més lent de tots els contertulians, quan els altres tornaven, ell començava a anar. Aquest serà, diuen, el proper president de l'Estat. Rubalcaba recorre a dues velles glòries (?) que ja estan de volta de tot, elefants del passat que en les seues jubilacions daurades de pensionistes en consells d'administració o similars ja se'n foten de tot. Rajoy i Rubalcaba són el passat que vol governar el present i eternitzar-se, ells o els seus descendents, en el futur, i per a desgràcia de tots serà així en el futur proper. PP i PSOE són aparells burocràtics que ja no poden convèncer, però que venceran.

Em salto els altres partits estatals. Anem al nostre territori deixant de banda les sucursals. CiU? Duran? Què ens explica Duran, el polític fins ara més valorat en les enquestes exteriors? Qui és Duran? Què o qui ha governat Duran fins ara? I ERC? D'acord, molt bé, li tornem a donar per enèsima vegada un vot de confiança. Tornarem a estar satisfet amb el seu “algú ho havia de dir”; o tenen possibilitats de presentar-nos un “algú ho havia de fer”? Diuen que ICV té bones perspectives -ssmpre a la cua- amb Coscubiela, a qui ja crèiem retirat. Avui llegeixo en el diari una entrevista en què el periodista destaca aquesta frase: “Déu me'n guard de ser portaveu del 15-M, quina barbaritat!” Llàstima, perquè el futur, en part, i més el seu, va per aquí. Em deixo partits? Crec que no, al menys no me'n deixo cap que tingui algun pes aquest novembre. I ja veurem com tots, sigui per una raó o altra, venceran.

Entenc que hauria d'haver deixat de banda noms propis i i hauria d'haver parlat d'economia que és el que en temps difícils pot proporcionar alguna esperança general de felicitat, és a dir de seguretat de subsistència. Jo, d'economia no en sé, però parlem-ne. Els països, encara que no siguin feliços, viuen en una certa pau quan la majoria de gent -místics a part- té alguna feina que li proporciona l'estabilitat material i espiritual. No cal dir que l'atur peninsular és brutal, tercermundista i que per qüestions estructurals -com ho anomenen els economistes?- difícilment serà en un futur menor del 10 o 15 %. Acceptem-ho, de moment. Bé, i ara repeteixo i matiso el que deia fa uns dies, votaré qui em digui quants nous llocs de treball s'aconseguiran en una de les indústries -dic indústria perquè he sentit que alguns l'anomenen així- capdavanteres, consolidades i sòlides del país, el turisme. Accepto errors -vull ser generós- de fins a 30.000 persones. Però, i aquí? I si tinguéssim concert econòmic o com es digui? La pregunta és la mateixa, i acceptaria un error de 5.000 persones. M'adono que tot plegat aquestes són unes consideracions simplistes. Ho admeto. Però, més que les que faran servir els dos principals candidats al govern d'Espanya en el debat d'aquesta nit? Qui tingui fetge per seguir-lo -ai, que a vegades també som masoquistes- ja ens ho dirà.

final de campanya

Ens hem trobat i hem parlat segons el guió, i alguna altra cosa més, no sé si amb apassionament. Preguntes i respostes que no sortiran al carrer, de curta durada, d’escepticismes matisats, de gent enfeinada per moltes altres coses més immediates, més personals. Més intuïcions que certeses. Recordem reunions multitudinàries, com la que ens va unir contra la guerra de l’Iraq. Qui ens va unir? Qui era el que anava al meu costat? On el puc trobar per dir-li que no s’ha acabat? Per què no ens vam tornar a reunir? Per què l’Iraq? Vivim de moments i de símbols? Votarem? No votarem? Ho farem en blanc? Què testimoniarà el nostres vot? Qui sabrà, a part de les enquestes interpetables o interpretades, què volíem manifestar amb la nostra tria? L’endemà tornarem al nostre cada vegada més petit clos, paradoxa de la globalització. Cal fer-se forts en la tria o en l’acceptacció? Tots han guanyat i hem guanyat, tots han perdut i hem perdut, i els diaris, en la seva festa quadrienal, groguejaran i al cap del temps, confeti de futures eleccions.

I ells, i no nosaltres, tornaran a marcar els temps. I trobaré a faltar els passats en què molts teníem nom o cognoms, encara que fossin falsos, i ens arriscàvem a pintar parets. Algú se’n recorda dels temps primitius en què es pintaven parets. D’acord, ara no cal, ara ens poden entrevistar a la tele o la ràdio, ara podem escriure cartes al director del diari, que decidirà si són o no publicables, ara serem unitats d’una enquesta, ara ja no ens calen associacions de veïns, ara en tindrem prou amb les converses del abans i del després, i seguirem corriols que ens porten als camins, i els camins als rius, i els rius a la mar.

Prometo –no feu més cas de les meves promeses que de les dels altres- que no tornaré a parlar del tema. I com que no m’escau ser tan feixuc, deixeu-me acabar recordant Pompeia. Ostres, ja hi torna, pensareu, aquest no para de fotre’ns la lata amb la seva infantesa. Què voleu, coses de l’edat. Els habitants de Pompeia, ciutat turística, van veure –vist i no vist- com la seva població fou sepultada pel Vesubi el 24 d’agost de l’any 76 dC. Segles més tard, a mesura que s’anaven traient les capes de pedra foguera que la cobrí, es descobrí que les parets de les cases estaven plenes d’inscripcions, moltes de les quals palesaven que els seus ciutadants, potser perquè no tenien tele ni ràdio ni premsa ni altres intermediaris –potser també perquè en aquella època els polítics no tenien subvencions per fer campanya- s’agrupaven per fer saber directament les seves preferències. Jo reivindico ara -massa tard, ho sé, perquè políticament i socialment és inacceptable- les pintades, les manifestacions col·lectives i individuals de preferències, sense intermediaris. I poso alguns exemples trobats en les velles parets de la ciutat d’estiueig:

Les cambreres de la taverna de l’Asel·lina us demanem que voteu a favor de Gai Lol·li Fusc per duòvir a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics. Ah! També us ho demana l’Esmirna.

Febus i els seus comprador us demanen que voteu a favor de Marc Holoconi Prisc i Gai Gavi Ruf per duòvirs.

Valentí i els seus alumnes us demanen que voteu a favor de Sabí i Ruf per edils. Són dignes de l’administració pública.

En aquest grafit, no podia ser d’altra manera, sembla que els agents de l’ordre devien interrompre la pintada:

Els esclaus fugitius us demanen unànimement el vot per...

Sembla que alguns tenien ajudants força maldestres i ho van immortalitzar en la inscripció:

Gai Juli Polibi, per edil a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics! Ei, tu que em fas llum amb la teia, aguanta bé l’escala.

Finalment, la barreja de militància política i desencís amorós m’arriba al cor:

Gavi, edil! Marcel estima Prenestina i ella no li fa cas.

No insisteixo (l'Eulàlia ens recorda més inscripcions) , sóc ben conscient que avui tot això estaria mal vist, que ja tenim els intermediaris per escriure els eslògans. I si votessin –o deixessin de votar- directament els intermediaris?