Puntualment, a les 8,30, àliga, lleó, els dos gegants i la comparsa inicien el seu recorregut. Un senyor gran cofat amb barretina vermella explica a unes noies sud-americanes el simbolisme de l’àliga i el lleó i les peculiaritats del país. No estic segur que tingui raó en tot el que diu, però fa de bon escoltar, i sembla que les noies estan satisfetes. Ja se sap que l’important no és la veritat sinó la versemblança, i l’avi de la barretina hi posa passió. Travessem la Via Laietana i recorrem lentament el carrer Argenteria, camí de Santa Maria del Mar. Augmenta el seguici.
En arribar a la plaça. abans d’entrar a l’església, gegants –la geganta amb un ventall de plomes de paó-, lleó i àliga, executen la seva darrera dansa profana. Es disparen els flaixos.
Entro a l’església vestida de festa major. M’admira com sempre la seva esveltesa, fins i tot imponent –potser més- amb la llum arificial. Al cap d’una estona apareixen els gegants, que s’han d’inclinar per travessar la porta i es queden drets, mirant-se, a banda i banda del passadís central. Fa la seva aparició l’àliga. Majestuosament enfila el camí de l’altar major. Expectació. S’inicia la dansa ritual amb acompanyament musical. Per un moment sembla que som en un temps passat que no puc precisar. Potser som dues-centes persones, entre les quals no reconec ni el batlle ni altres autoritats. És un acte menor, sense cap mitjà de comunicació que el cobreixi: només les càmeres i els vídeos del aficionats, dels qui s’han trobat casualment amb l’espectacle secular, amb la litúrgia ancestral. Tot plegat, un parèntesi.
Surt l’àliga i queden els ministrers, que ens ofereixen un concert de música “històrica”. Tornem a ser setanta o vuitanta. A l’exterior Barcelona batega. Qui sap quines aventures es viuran en aquesta nit de divendres.
(El dia 14 de març, el Requiem de Mozart. En serem més. Gràcies, Albert.)
