aquest diumenge, música municipal en honor de Santa Eulàlia

De Santa Eulàlia, la de Barcelona, se sap ben poca cosa, per no saber, fins i tot hi ha qui dubta que arribés a existir, cosa que, com és natural, no impedeix que sigui una de les patrones de la ciutat a qui es dediquen les festes aquests dies; unes celebracions menys vistoses i multitudinàries que les de la Mercè, més íntimes (?), que passen mes desapercebudes, com una mica de rebaixes. L'hivern ja ho té, això del recolliment, i en el cas de les festes eulalienques és d'agrair que es pugui circular amb poques dificultats pels espais on l'Ajuntament o alguna altra entitat ha decidit muntar alguna cosa.

Enguany, molts dels actes giren a l'entorn de la llum (com que no tinc cap intenció d'exposar el programa, deixo el lloc on es pot consultar tot). Des de dijous,  que en la modalitat lumínica projecten sobre la façana de l'ajuntament unes sessions de mapping, és a dir, d'imatges acompanyades de música que s'adeqüen a l'espai. Barcelona, en aquesta faceta audiovisual potser no és pionera, però darrerament hi ha hagut unes quantes manifestacions que m'han semblat interessants, com la que esmento -ai les rebaixes!: ja es va passar per la Mercè- i que avui constitueix el motiu musical del post.

Com a novetat curiosa, destaco l'espectacle de mitja hora Eulàlia, a càrrec de l'Esbart Ciutat Comtal, que encara es pot veure avui a les 16,45 a la Catedral. Diuen al programa (a continuació el tràiler):

La representació rememora la història de l'eloqüent jove de Sarrià que ens és presentada per una “cohort” de dotze homes que vehicularan el colpidor martiri de la noia sentenciada per Dacià, i per dotze dones, “testimonis” del seu patiment, que l'acompanyaran en tot moment donant-li empara fins a la mort.

I bones festes menors a tots, als d'aquí i als de fora que s'hi vulguin afegir!

Barcelona negra

Avui he estat plenament conscient que fa temps que baixo la Rambla al trot; sí que és un “trotecillo lento” que diria la Pradera, que no m'impedeix adonar-me de les carres emblanquinades de pallasso dels venedors d'algunes parades de “Try our tradicional Barcelona-Catalonia cake”, que traduït al català, cosa que agraeixo perquè sinó em podria pensar vés a saber què, vol dir: “La tradicional coca artesana de Perafita; o concloure, en veure que dues parades de la Rambla de les Flors han decidit que de flor no els en cal cap, que és preferible omplir la botigueta amb sobres de tots els colors amb llavors de naps, cols, margarides i gladiols, que no és veritat que ara la gent sigui més impacient que abans. Etc.

He alentit el pas i canviat la direcció per entrar al palau de la Virreina on s'exposa la tradicional parada de nans, gegants i altres bèsties que acompanyen la nostra antiga patrona Eulàlia, de la qual aviat celebrarem la diada. Aquest any, no sé per què, hi ha un percentage elevat de cartó històric procedent de Reus, Carrasclet inclòs. I tothom fent i fent-se fotos al costat dels animals mitològics casolans.

La meua intenció era acabar el trot al carrer Hospital per fer un cop d'ull a un dels espais principals de la bcnegra d'enguany (ja al seu equador) i d'anys anteriors. He escoltat una estona els participants de la taula rodona “Periodistes de dia, novel·listes de nit”, sobretot les paraules de la Maruja Torres que redundava en el que tots sabem, que vivim en un país tan negre i criminal que és difícil de superar en qualsevol obra de ficció. O això és el que m'ha semblat entendre en la meua mirada ràpida des del fons de La Capella, amb una assistència de públic notable que confirma l'interès pels temes criminals.

El meu interès més concret, però, era veure què hi havia en el punt d'intercanvi de llibres que hi ha a l'entrada. Aquells qui pensen que tot té un preu, que tot es pot comprar, van ben equivocats. Aquí deixes mil euros sobre la taula i dius que vols emportar-te De mica en mica s'omple la pica, posem per cas, i et diuen que res de res, que si tens un altre llibre, sempre que sigui negre o criminal, esclar, et pots endur el llibre d'en Fuster, si no, ja tornaràs un altre dia. Bé, la quantitat de material no era espectacular, però hi havia alguna cosa que no coneixia o que no havia llegit, de manera que potser demà -el dijous no, que tanquen- vindré amb tres volums (el màxim admès) per baratar-los. També m'ha interessat algun DVD -no diré noms perquè no se m'avancin-, sobretot una vella peli francesa que crec que no he vist. La noia que custodiava la parada m'ha dit que només es poden canviar llibres per llibres i pelis per pelis. No li he preguntat si valien les antigues cintes de VHS, però m'ha deixat ben clar que només s'acceptaven devedès originals. Ostres, he pensat, que primmirats, no admeten els doblatges; però no, originals vol dir que no han estat enregistrats de la tele. Ja he fet una mirada als meus discos i ho tindré difícil, la poca cosa que guardo són gravacions fetes a casa o pel·lícules a les quals tinc un amor especial. De moment he apartat un DVD, encara amb la protecció de cel·lofana, que no sé d'on devia treure; es titula CONFIDENCIALCAT. A la caràtula, el nom dels tres protagonistes i les seues fotos: Carot-Rovira, Maragall, Saura; en segon pla, i només amb mitja cara visible, un altre personatge, sense el seu nom, que em sembla que es deia Montilla. I un text que diu: Quan el preu de la lluita pel poder és un país. Estic segur que no em discutiran que es tracta d'un thriller d'envergadura.

P. S. M'ha vingut al cap que no conec cap antònim de negritud, però bé en deu haver algun, no?

de sants i de santes

Si no fos per Bromera, amb qui confio i de qui em refio, hagués pensat que sant Valentí (per on passa la isoglossa del sant?) i jo teníem poca cosa en comú, que era a l’abril que em tocava esperar amb incertesa, però:

Et recordem que Agustín Fernández Paz presenta Només ens queda l'amor (Premi Nacional de Literatura Juvenil 2008) demà divendres, 13 de febrer, a Barcelona. Si no pots veure la imatge de la invitació, punxa<http://www.bromera.com/asp_cgi/inici.asp?urlpaper=/noticies/agenda/agenda.asp> ací. Si vols felicitar (o felicitar-te) el Dia dels Enamorats amb un conte de Només ens queda l'amor, punxa<http://www.bromera.com/especial/svalenti09/> ací i envia (o envia't) la felicitació per correu-e.

Per si de cas, desitjós i incrèdul, punxo el vincle. Res no m’arriba. Entenc que el drac amic, ha interceptat el missatge. Quina vergonya haver caigut en el parany! Però ja sabeu com n’és de dèbil el cor. Esperaré, esperaré.

Suposo que és amb motiu de sant Valentí que es publica Sobrevivir a un gran amor, seis veces: Memorias, de Luís Racionero. No crec que s’aturi en el sis, que és un número massa raonable. M'agradarà saber que n'opinen les dones del llibre. Als vuitanta va semblar que Racionero es convertiria en el recreador oficial de les biografies de ficció dels escriptors catalans (Cercamón, Raimon o el seny fantàstic), però suposo que se’n va adonar que era un projecte massa ambiciós o bé el van distreure els amors, cosa que fou una llàstima, perquè les seves històries tenien gràcia i ara com a mínim ja hauria arribat a Jordi de Sant Jordi.

I com que no hi ha sant sense santa (sis d’oficials en el cas de Racionero), recordo que aquests dies se celebra santa Eulàlia, copatrona de Barcelona. Com sempre, molt bestiari i molts gegants i poca cosa més. Amb l’excusa que va morir als 13 anys i que és més antiga que la Mercè, l’Ajuntament l’ha convertit en la patrona dels nens, que sempre surt a més bon preu que l’organització d’unes festes per a tothom. De tota manera, faig el periple confiant un miracle. A la plaça de la catedral trobo el primer senyal de la santa: un escenari amb música eixordadora i la fira dels artesans de sempre que el consistori va canviant d’ubicació segons les seves necessitats. Continuo i passo a poc a poc per la plaça de sant Iu, on un noi jove de veu poderosa acompanya una ària amb la música d’uns altaveus discrets; la gent passa sense mirar, com si pensés que la cançó d’amor se’ls pogués encomanar. A la plaça de sant Jaume queden pocs vestigis de la celebració, l’única parada viva és la dels antitaurins, als quals els preguntaré algun dia que signifiquen exactament les seves inscripcions en anglès. A la Rambla em trobo finalment amb la corrua municipal que no té més seguidors que Manostijeras (m’hauria de retallar la barba). Una mica més i no arribo a temps de veure el bestiari de la Virreina: quants peixos! Definitivament no tinc el dia, potser perquè la meva consciència em va recordant que l’Eulàlia m’esbroncarà més amb el to que amb les paraules per portar dos dies de retard a dir-li que penso en ella.

Per cert, què ha passat al Facebook que tots els amics i amigues tenen un missatge de sant Valentí excepte jo?

festes de l'hivern benigne

Em trobo a la plaça de Sant Jaume just en el moment que el servei de neteja la deixa ben molla i es presenta el lleó pel carrer de Ferran. Més tard arriba l’àliga, que entra a l’Ajuntament. Malgrat que hi ha un programa oficial de les festes de Santa Eulàlia, tinc la impressió que la majoria de gent que badoqueja per la plaça són espectadors accidentals –setanta, vuitanta?-. La “festa d’hivern” té un ressò molt reduït, insignificant; si no em creieu, busqueu informació en la vostra premsa de confiança sobre actes i participants. L’antiga patrona de la ciutat, suposo que per allò de la innocència, s’ha convertit només en un reclam per a infants, i encara.

Puntualment, a les 8,30, àliga, lleó, els dos gegants i la comparsa inicien el seu recorregut. Un senyor gran cofat amb barretina vermella explica a unes noies sud-americanes el simbolisme de l’àliga i el lleó i les peculiaritats del país. No estic segur que tingui raó en tot el que diu, però fa de bon escoltar, i sembla que les noies estan satisfetes. Ja se sap que l’important no és la veritat sinó la versemblança, i l’avi de la barretina hi posa passió. Travessem la Via Laietana i recorrem lentament el carrer Argenteria, camí de Santa Maria del Mar. Augmenta el seguici.

En arribar a la plaça. abans d’entrar a l’església, gegants –la geganta amb un ventall de plomes de paó-, lleó i àliga, executen la seva darrera dansa profana. Es disparen els flaixos.

Entro a l’església vestida de festa major. M’admira com sempre la seva esveltesa, fins i tot imponent –potser més- amb la llum arificial. Al cap d’una estona apareixen els gegants, que s’han d’inclinar per travessar la porta i es queden drets, mirant-se, a banda i banda del passadís central. Fa la seva aparició l’àliga. Majestuosament enfila el camí de l’altar major. Expectació. S’inicia la dansa ritual amb acompanyament musical. Per un moment sembla que som en un temps passat que no puc precisar. Potser som dues-centes persones, entre les quals no reconec ni el batlle ni altres autoritats. És un acte menor, sense cap mitjà de comunicació que el cobreixi: només les càmeres i els vídeos del aficionats, dels qui s’han trobat casualment amb l’espectacle secular, amb la litúrgia ancestral. Tot plegat, un parèntesi.


Surt l’àliga i queden els ministrers, que ens ofereixen un concert de música “històrica”. Tornem a ser setanta o vuitanta. A l’exterior Barcelona batega. Qui sap quines aventures es viuran en aquesta nit de divendres.

















(El dia 14 de març, el Requiem de Mozart. En serem més. Gràcies, Albert.)