10.2.07

festes de l'hivern benigne

Em trobo a la plaça de Sant Jaume just en el moment que el servei de neteja la deixa ben molla i es presenta el lleó pel carrer de Ferran. Més tard arriba l’àliga, que entra a l’Ajuntament. Malgrat que hi ha un programa oficial de les festes de Santa Eulàlia, tinc la impressió que la majoria de gent que badoqueja per la plaça són espectadors accidentals –setanta, vuitanta?-. La “festa d’hivern” té un ressò molt reduït, insignificant; si no em creieu, busqueu informació en la vostra premsa de confiança sobre actes i participants. L’antiga patrona de la ciutat, suposo que per allò de la innocència, s’ha convertit només en un reclam per a infants, i encara.

Puntualment, a les 8,30, àliga, lleó, els dos gegants i la comparsa inicien el seu recorregut. Un senyor gran cofat amb barretina vermella explica a unes noies sud-americanes el simbolisme de l’àliga i el lleó i les peculiaritats del país. No estic segur que tingui raó en tot el que diu, però fa de bon escoltar, i sembla que les noies estan satisfetes. Ja se sap que l’important no és la veritat sinó la versemblança, i l’avi de la barretina hi posa passió. Travessem la Via Laietana i recorrem lentament el carrer Argenteria, camí de Santa Maria del Mar. Augmenta el seguici.

En arribar a la plaça. abans d’entrar a l’església, gegants –la geganta amb un ventall de plomes de paó-, lleó i àliga, executen la seva darrera dansa profana. Es disparen els flaixos.

Entro a l’església vestida de festa major. M’admira com sempre la seva esveltesa, fins i tot imponent –potser més- amb la llum arificial. Al cap d’una estona apareixen els gegants, que s’han d’inclinar per travessar la porta i es queden drets, mirant-se, a banda i banda del passadís central. Fa la seva aparició l’àliga. Majestuosament enfila el camí de l’altar major. Expectació. S’inicia la dansa ritual amb acompanyament musical. Per un moment sembla que som en un temps passat que no puc precisar. Potser som dues-centes persones, entre les quals no reconec ni el batlle ni altres autoritats. És un acte menor, sense cap mitjà de comunicació que el cobreixi: només les càmeres i els vídeos del aficionats, dels qui s’han trobat casualment amb l’espectacle secular, amb la litúrgia ancestral. Tot plegat, un parèntesi.


Surt l’àliga i queden els ministrers, que ens ofereixen un concert de música “històrica”. Tornem a ser setanta o vuitanta. A l’exterior Barcelona batega. Qui sap quines aventures es viuran en aquesta nit de divendres.

















(El dia 14 de març, el Requiem de Mozart. En serem més. Gràcies, Albert.)

4 comentaris:

jaka ha dit...

Que be que t’ho passes Pere !!! A mi m’encanta la figura de l’àliga i els seus balls, però la de Barcelona no la he vist mai.
El que no m’agrada’t massa es el cartell de la “Laia”, ara no se que els hi passa als Ajuntaments en general que trobo que abusen dels ninots, hi ha estils de dibuixos que no m’agraden gens.
Del “Requiem” de Mozart espero que en gaudeixis, es preciós, però de vegades degut a la persistència de la seva programació penso que potser els que planifiquen els concerts no estan assabentats que Mozart va compondre moltes, moltes mes obres.
Bon cap de setmana !!!
:)

Xurri ha dit...

Es ben lleig, el cartell.

I ben maca, Santa Maria.

M'havien passat per alt les festes de Santa Eulàlia, cada any em passa igual.

violette ha dit...

Certament, el cartell és espantós!! Tampoc m'agrada que li diguin Laia, per molt que sigui el mateix nom que Eulàlia. La Festa Major d'hivern només es viu si es viu a Ciutat Vella... jo hi vivia i recordo com sonaven les campanes de la catedral el dia 12 de febrer (dia de la santa) mentre la meva filla i jo caminavem cap a l'escola de Sant Felip Neri.

pere ha dit...

Dona, Jaka, es fa el que es pot. Els bals de l'àliga i semblants, com diu la Violette queden restingist a una àrea molt petita de Barcelona i amb més seguici dels propis organitzadors que popular. Lamentable.

Coincideixo amb les tres amb l'horror del cartell. Si fóssim desconfiats penaríem que a qui paga més li deixen fer el cartell.

Quant a Mozart, potser tens raó. De totes maneres, ja et diré que se sent en escoltar-lo a Santa Maria (espero que continuï la calor).

No m'estranya que et passessin per alt les celebracions eulalianes. Són unes festes d'àmbit molt restringit geogràficament i dedicades sobretot als nens, encara que dubto que els nens gaudeixin gaire d'alguns actes. A mi, de totes maneres, m'agrada el seu vessant folklòric i tradicional.

Tens raó en tot el que dius, Violette. De fet, la celebració ni tan sols es viu a tota la Barcelona vella, només de la Rambla al barri de la Ribera, i la participació de les autoritats en els actes és ben escassa; ja m'agradaria haver-los vist ahir ballant o avui seguint les diverses bèsties fins a la Virreina.
Bonic trajecte el de la teva filla amb tu.