sense conclusions i en desordre

1. Veig que fan el cara a cara entre Rajoy i Sánchez en quatre canals de televisió. Passo pels altres canals, en cap ofereixen una contraprogramació potent, engrescadora. Consideren les televisions que tenen l'audiència perduda durant la durada del debat? Quina pena.

2. Esclar que potser la televisió és el més involucionista dels mitjans de comunicació.

3. Admiro els polítics potser perquè no els comprenc. No em refereixo als qui entren en política perquè és l'única oportunitat que tenen de fer diners o cap altra possibilitat de ser reconeguts, sinó als qui en podrien fer més i fins i tot servir millor els seus conciutadans des de qualsevol altra professió. Dedicar-se a la política, exigeix una dosi de masoquisme excepcional.

4. Esclar que no comprenc la professionalització de la política i que no hi hagi cap llei -tantes que en fan cada any.- que ho impedeixi.

5. Mirant el debat Rajoy-Sànchez arribo a la conclusió que alguns polítics són més aviat historiadors -potser una mica mentiders, però això és consubstancial a la professió- parlen del passat i a penes concreten el futur. Evidentment, això els podria honorar: qui pot predir el futur?

6. Els dos polítics d'avui eren més aviat justets, potser més -i més mesquí, qui ho havia de dir- Sànchez, però tot i la seua manifesta incapacitat, la seua ambigüitat, les seues contradiccions, les seues tangents, la seua simplicitat -reflex nostre?- un dels dos podria regir el funcionament peninsular durant la propera legislatura.

7. He deixat de mirar el debat quan, preguntats sobre Catalunya, cap del dos púgils de pegada incruenta ha concretat res. La pregunta era fàcil, però potser la resposta era complexa. I tot plegat, és curiós saber que les properes eleccions són les que es decidiran més en clau catalana des del 78.

En definitiva, que ignoro per què votem... Sí, sí, també incloc els altres partits: quatre idees de venedors de fum: focs d'encenalls que tenen la pretensió de fer-se transcendents, fogueres de Sant Joan com si cremessin fusta d'oliveres mil·lenàries.

cartelleria

Dubto que ja augmenti el volum dels cartells de propaganda electoral del 20-D i, la veritat, la cosa és molt pobra, sobretot si la comparem amb els anys de bonança econòmica en què la publicitat en paper i en cartró era asfixiant als carrers de Barcelona. De moment, no he vist cap cartell de partit enganxat sobre la publicitat d'un altre partit; o s'afanyen o la tristor política al carrer serà la tònica d'aquestes eleccions.

És clar que potser per fi -a part de l'estalvi d'acord amb el moment- els partits s'han adonat que les eleccions es guanyen als mitjans de comunicació, sobretot a les televisions. No passarà dia que no es pugui sintonitzar un canal i veure -sobretot veure- i escoltar algun dels principals candidats al govern d'Espanya, Rajoy a part, que ja ho ha dit tot, i mai ha estat gran cosa, i si li queda alguna per repetir, tria la casa de Bertín Osborne.

Sempre m'he preguntat si els cartells on surt un candidat tenen gaire incidència en el vot dels ciutadans. Si és així, no ho entenc. Total, veiem una cara i poquíssimes paraules, sovint només una, la majoria de vegades penso que equivocades. Per exemple, en el cartell de Ciudadanos apareix Rivera i un mot clau: ilusión. Al meu entendre, quadraria més l'eslògan “el ilusionista”. No cal que ho argumenti.

Aquest vespre, durant una estona molt curta, he seguit la penjada de cartells de tres noies. Eren cartells de Podemos, sense cap cara. M'han dit que demà penjarien els que porten tres cares. Els he dit, i no s'han ofès, que el color del cartell, el de demà, no m'agradava gens, amb aquest color horrible que es menja els rostres. No sé, potser hi ha algun estudi que diu que els colors són bàsics, que fins i tot no cal cares ni paraules ni res més. Ha estat divertida l'estona brevíssima amb les noies. A la vora nostra ha parat un cotxe de la guàrdia urbana i no teníem clar si podíem penjar o no els cartells, però segurament l'autoritat venia més per vigilar els manters que la pobra contribució publicitària de tres noies i el seu fotògraf improvisat. Esclar que la cosa s'ha allargat, primer he fet les meues fotos, després una altra amb el mòbil d'una d'elles, però com que no li ha semblat prou satisfactòria, torna a pujar a l'escala... En fi, tot molt agradable i simpàtic, tant de bo que s'emportin un premi gros en les properes eleccions. Que el vot no es decideix d'aquesta manera? A veure, amics, algú em sabria dir per ordre els tres primers inscrits en dues llistes electorals? De fet, Rivera, que ho aprofita tot i propugna un aprimament de l'administració, podria posposar que a cada llista hi hagués un sol nom i que tant al congrés com al senat el formessin només els líders de les formacions polítiques. Que canviaria? Ah, esclar, no hi hauria majories.

 

 

 

P.S.: Per cert, penseu que ha sigut un lapsus que en el debat de 8TV Rufián hagi dit Ginesta a Girauta? Doncs això, Ginesta o Girauta, no importa.