converses filo...

Per molt que en públic diguem el contrari, el cas entre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Antifrau no escandalitza ningú, és el pa de cada dia que en aquest cas surt a la llum. Ara bé, des del punt de vista polític hauria de suposar el cessament immediat del ministre de l'Interior i del director de l'OAC i després haurien de venir els matisos. Que no hagi estat així – que el cas es porti als tribunals és un pas posterior- és la mostra, també quotidiana, d'un estat democràtic nominal amb un ancoratge encara important en un passat no tan remot en què el poder gaudia de total impunitat.

Passi el que passi, el cert és que, en termes generals, tret de Catalunya, que no m'atreveixo a dir res, aquest cas beneficiarà més que perjudicarà els resultats electorals del PP. Combatre els separatistes, combatre Catalunya de la manera que sigui, sense que tremoli el pols, serà premiat per molta de la bona gent d'Espanya, que ves a saber si posaran ciris en un altaret amb les estampes del ministre i el nou heroi que qui sap si el Parlament elevarà a la categoria de màrtir.

PS: Llegeixo que el director de l'OAC de moment no pensa dimitir perquè en una votació secreta -que deu haver convocat ell- ha obtingut l'aprovació dels sis dirigents de l'Oficina, la confiança dels “seus”. Sí senyor.

sense conclusions i en desordre

1. Veig que fan el cara a cara entre Rajoy i Sánchez en quatre canals de televisió. Passo pels altres canals, en cap ofereixen una contraprogramació potent, engrescadora. Consideren les televisions que tenen l'audiència perduda durant la durada del debat? Quina pena.

2. Esclar que potser la televisió és el més involucionista dels mitjans de comunicació.

3. Admiro els polítics potser perquè no els comprenc. No em refereixo als qui entren en política perquè és l'única oportunitat que tenen de fer diners o cap altra possibilitat de ser reconeguts, sinó als qui en podrien fer més i fins i tot servir millor els seus conciutadans des de qualsevol altra professió. Dedicar-se a la política, exigeix una dosi de masoquisme excepcional.

4. Esclar que no comprenc la professionalització de la política i que no hi hagi cap llei -tantes que en fan cada any.- que ho impedeixi.

5. Mirant el debat Rajoy-Sànchez arribo a la conclusió que alguns polítics són més aviat historiadors -potser una mica mentiders, però això és consubstancial a la professió- parlen del passat i a penes concreten el futur. Evidentment, això els podria honorar: qui pot predir el futur?

6. Els dos polítics d'avui eren més aviat justets, potser més -i més mesquí, qui ho havia de dir- Sànchez, però tot i la seua manifesta incapacitat, la seua ambigüitat, les seues contradiccions, les seues tangents, la seua simplicitat -reflex nostre?- un dels dos podria regir el funcionament peninsular durant la propera legislatura.

7. He deixat de mirar el debat quan, preguntats sobre Catalunya, cap del dos púgils de pegada incruenta ha concretat res. La pregunta era fàcil, però potser la resposta era complexa. I tot plegat, és curiós saber que les properes eleccions són les que es decidiran més en clau catalana des del 78.

En definitiva, que ignoro per què votem... Sí, sí, també incloc els altres partits: quatre idees de venedors de fum: focs d'encenalls que tenen la pretensió de fer-se transcendents, fogueres de Sant Joan com si cremessin fusta d'oliveres mil·lenàries.

anar pensant

La mateixa història de sempre repetida per enèsima vegada en boca dels partits o coalicions: això pot perjudicar -o afavorir- el partit, el partit pensa que..., les bases -els militants- tenen dret a saber... Els nós majestàtics continuen prodigant-se, a penes amb algunes intrusions espúries i condescendents als ciutadans, els votants, la gent, el poble que fa bé de votar a uns i no als altres i que hauria de mirar de no fragmentar tant el seu vot-, els homes i les dones... És igual, no té cap importància, les democràcies són el que són, formes de govern.

Fa gràcia quan els partits diuen que són democràtics en el seu funcionament intern. En tot cas poden arribar a ser militocràtics o qualsevol adjectiu semblant. Que consti que jo tinc un profund respecte pels partits i els seus militants malgrat que algunes vegades pugui semblar que en desconfio. Per exemple, avui mateix em llegia les consideracions i la pregunta que fa Unió a la gent que en forma part i no tan sols no sabria dir si em decidiria per un sí o un no, sinó que necessitaria hores d'assessorament i de reflexió per poder entendre tots els matisos subtils de la -les?- proposta -propostes?-, començant pel significat de “procés”, i estic segur que els militants unionistes en un tres i no res posaran la creueta al sí o al no.

PROPOSTA DEL COMITÈ DE GOVERN A LA MILITÀNCIA D’UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA.

Barcelona, 2 de juny de 2015

1. Amb l’anunci de l’avançament electoral, el president de la Generalitat ha emplaçat els partits polítics a pronunciar-se respecte de com cal donar continuïtat a l’anomenat "procés" al llarg de la propera legislatura.

2. A la vista d'aquest emplaçament, Unió Democràtica de Catalunya, que ha defensat en tot moment els drets de Catalunya i que ha estat i vol continuar essent part activa del procés, formula la seva pròpia proposta des de la doble i indissociable condició de partit nacionalista i social cristià, conscient també de la diversa i complexa realitat social de Catalunya.

3. Unió reconeix per a Catalunya la condició de subjecte polític nacional dotat, entre d’altres, del dret a l’autodeterminació. Aquest dret que ens pertany com a nació no s’exhaureix amb el seu exercici, és anterior al mateix Estat i es posseeix amb independència del seu reconeixement o no per part de l'Estat. Unió atorga també una importància cabdal al manteniment de la cohesió social i territorial al si de Catalunya, i també a la seva permanència dins la Unió Europea.

4. Així mateix, Unió considera que l’actual marc de relacions amb l’Estat ha esdevingut insostenible i lesiu per als legítims interessos de Catalunya, tant des del punt de vista d’allò que ens defineix com a nació (llengua, cultura, dret i model educatiu, entre d'altres), com també des del punt de vista del sosteniment d’uns serveis bàsics de qualitat i que han de ser garantia de cohesió.

5. Conscients que cap generació no té el monopoli de fixar per sempre més l’horitzó de sobirania que es vol per a Catalunya, Unió no limita a la defensa d'un model confederal les legítimes aspiracions d’un Estat propi i independent que pugui assumir democràticament una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Per a Unió, ni la confederació ni l’Estat propi i independent són finalitats per ells
mateixos, sinó simples instruments al servei d’allò que sí que considerem veritablement important en tot moment: el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, el respecte a la seva realitat nacional i la conseqüent dotació
d'instruments adequats d’autogovern.
Conscients de la transcendència del moment, el Comitè de Govern d’Unió us formula la següent pregunta:

Voleu que Unió Democràtica de Catalunya continuï el seu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador i d’acord amb els següents criteris ?

- SOBIRANIA: sense renunciar ni posar límits a l'aspiració de plena sobirania per a Catalunya.

- DEMOCRÀCIA: Prenent totes i cadascuna de les decisions de forma netament

democràtica, de manera que cadascuna d’elles gaudeixi de la majoria de vots de
la ciutadania.

- DIÀLEG:gestionant el procés des del diàleg entre el govern de Catalunya i el de l'Estat. Un diàleg sense renúncies prèvies i amb voluntat de persistència, com a millor garantia de guanyar complicitats al si de la Unió Europea.

- SEGURETAT JURÍDICA: garantint en tot moment la seguretat jurídica, excloent

tant una eventual Declaració Unilateral d'Independència com l'obertura d'un procés constituent al marge de la legalitat.

- EUROPA: descartant qualsevol escenari que pugui situar Catalunya fora de la

Unió Europea,

- COHESIÓ: vetllant, en tot moment, per la cohesió social i territorial de la nostra nació.

Què? Sí o no?