Aquesta hora màgica incerta, immòbil, de dinar solitari i tardà i de sol que entra per la finestra i arriba a la taula, i que ara s'amaga perquè l'edifici de davant és massa alt o perquè uns núvols d'aquesta primavera avançada li fan nosa un moment que no se sap si durarà fins a la posta.
Les notícies a penes escoltades que parlen de Gaddafi, que ara ja és definitivament enemic i no sé sap si morirà matant. El pensament sacríleg que aquest any el turisme peninsular, principal font d'ingressos d'un país a la baixa, necessàriament augmentarà i que alguns ja es freguen les mans.
Els records dels estius al mas, amb l'aroma, i algunes vegades el tast, del bacallà esmollat, sucós i ensafranat, del masover, que quan va clavar l'agulla saquera seguint el sagrament sagrat va començar a declinar. El masover, encara jove, que ajagut a l'ombra d'una figuera, prop de la carbonera, amb el barret que li tapava mitja cara, intentava enganyar la calor mentre escoltava Antonio Molina vés a saber en quina emissora. I res no es movia, excepte jo.
I al fons, el poble, i la mar calma, i les barques que al cap de dues o tres hores portarien el peix i fèiem apostes per si alguna arribava tard, i el tren que passava i deixava anar el fum que s'expandia entre els dos blaus de l'horitzó que a vegades es confonien. I a l'esquena, el verd de l'altre horitzó dels pins. I tots els colors, les olors i els sabors del món.
Les notícies a penes escoltades que parlen de Gaddafi, que ara ja és definitivament enemic i no sé sap si morirà matant. El pensament sacríleg que aquest any el turisme peninsular, principal font d'ingressos d'un país a la baixa, necessàriament augmentarà i que alguns ja es freguen les mans.
Els records dels estius al mas, amb l'aroma, i algunes vegades el tast, del bacallà esmollat, sucós i ensafranat, del masover, que quan va clavar l'agulla saquera seguint el sagrament sagrat va començar a declinar. El masover, encara jove, que ajagut a l'ombra d'una figuera, prop de la carbonera, amb el barret que li tapava mitja cara, intentava enganyar la calor mentre escoltava Antonio Molina vés a saber en quina emissora. I res no es movia, excepte jo.
I al fons, el poble, i la mar calma, i les barques que al cap de dues o tres hores portarien el peix i fèiem apostes per si alguna arribava tard, i el tren que passava i deixava anar el fum que s'expandia entre els dos blaus de l'horitzó que a vegades es confonien. I a l'esquena, el verd de l'altre horitzó dels pins. I tots els colors, les olors i els sabors del món.
