temps de mar i terra

Sagarra acaba avui el seu article en què compara alguns aspectes de Marsella i de Barcelona:

Marsella canvia, com va canviar Barcelona després de l'Olimpíada. Confio que sigui per bé, és a dir, que canviï però que no perdi aquella mirada cap a la mar, cap a la llibertat...

Jo no ho tinc tant clar. M'agrada la mar, però m'acaba cansant la seua immensitat, el seu misteri i, com que no sóc mariner ni pescador ni poeta, la seua monotonia. M'agrada la mar vista des de la terra, m'agrada la mar sempre que, després d'una estona, em pugui refugiar en les diversitats que sé i que descobreixo de terra estant. És a terra que descobreixo llibertats, i, en tot cas, les imagino més als blaus del cel que als de la mar.

Si avui m'he fixat especialment en l'article de Sagarra és perquè dijous al·ludia Monzó l'escriptor en la seua columna, en què feia referència al costum del primer d'escriure entre parèntesis ja no existeix darrere dels establiments que anaven desapareixent. En el penúltim paràgraf Monzó enumera alguns llocs de propera desaparició. No es tracta de les llibreries, que tenim tendència a recordar els més o menys lletraferits, sinó de botigues ben diverses que, en definitiva, són les que donen la singularitat,o una part de la personalitat, a les ciutats i els pobles, i també formen part de la història dels seus habitants, dels seus guanys i de les seues pèrdues. Per cert, l'endemà de la publicació de la columna, apareixia una carta al mateix diari en què el propietari de la mantegueria Ravell (carrer Aragó, a la vora del mercat de la Concepció), mostrava la seua sorpresa per l'imminent tancament de la seua botiga que, segons explicava, espera que duri molts anys més.

D'entre els llocs a desaparèixer, em va cridar especialment l'atenció la xocolateria Fargas, al carrer Cucurulla cantonada Pi. Encara que jo no menjo xocolata negra, entro de tant en tant a comprar xocolata amb llet o bombons del mateix tipus, i la Joana compra torrons i altres peces per a ella, i encàrrecs per a la família pels volts de Nadal. Fa un temps que la xocolateria ha dilatat mitja hora el seu horari comercial nocturn i m'atreviria a a dir que, si he de fer cas al que observo quan passo per davant, gaudeix de molta clientela, del país o de fora, és a dir, que és un referent en el seu gènere, fins i tot figura en guies xocolateres suïsses. I aquí és quan em vaig preguntar: per què desapareixerà Fargas? No ho sé, la columna de Monzó no ho especifica. Qualsevol pot imaginar que el motiu podria ser l'augment del lloguer, cosa que ens sabria greu. Però, i si tanquen simplement perquè estan cansats de fer de xocolaters, perquè es jubila el darrer mestre xocolater, perquè volen viure de rendes...?

Ara bé, la qüestió no és tant que tanquin uns o altres, per molt amor que els tinguem, sinó, el motiu de la desaparició i, sobretot, si de la mateixa manera que uns tanquen d'altres comencen la seua història. No, no m'expresso bé, la qüestió és que puguem continuar gaudint d'una ciutat en què els seus carrers, les seus botigues, la seua gent ... tinguin l'interès suficient per no acabar pensant que més val que mirem la mar.

la vida tranquil·la (2)

Des de Madremanya ens presentem a l'Estartit. Dinem una “paella marinera”, accidentalment salada però saborosa, a La Sal: només dues o tres taules lliures perquè ho fan força bé i, a més, hi ha poca competència. Aquest poble, ara tranquil, com altres llocs de platja a l'hivern, sigui o no diumenge, es converteix en un indret gairebé fantasma: més restaurants tancats que oberts, el carrer de Santa Anna, habitualment efervescent, sense gent, centenars de finestres amb les persianes baixades, quasi totes les embarcacions al port, esperant l'arribada de la primavera... Tot plegat fa una mica de basarda, de decadència o de tristor dolça que s'accentua al crepuscle.

Aprofitem el darrer sol per anar fins a la vista del Molinet, que continua enreixat per protegir-nos de les esllavissades de la muntanya, cosa que no impedeix que un noi salti la tanca pel costat de mar i es perdi en la corba de la muntanya. Tornem enrere i fem el passeig, sempre amb la mirada posada a la mar, al fons, les Medes. Ens creuem amb poques persones, la majoria de les quals semblen de fora; els indígenes són més aviat grans: matrimonis i grupets de dones. Torna a aparèixer el sentiment de malenconia malgrat la bellesa tranquil·la de la mar lleugerament ondulada.

Tinc la sensació que em seria difícil, interiorment difícil, passar l'hivern en un d'aquests apartaments orfes de veïns, malgrat la mar davant i la muntanya al darrere.

retrobament

Avui he tornat al sud. Olives negres-morades-vermelles...-puntejades, petites i brillants, fulles al sol, ceps de de pàmpols rovellats que esperen una altra primavera, garrofers de branques fràgils i escorça laberíntica on encara corren les formigues, igual que a les figueres que ja no fan olor de mel embriagadora, i als pins, aquí i allà, amb resina translúcida i color mel de bruc i l'olor de l'estiu encara intensa en el record, ametlles esparses, seques i oblidades, mirant el cel, serves arrugades que ningú no recorda, argilagues de flor groga naixent, humil i omnipresent, que farien uns espetecs esplèndids per sant Joan si encara es fessin focs a cada carrer del poble ... i tota la garriga que no vol massa pluja perquè es pot ofegar: timó, romer, sajolida... les mates ufanoses amb piquets vermells ... Marges de pedra d'un gris blavenc, acoten els espais. Paisatge sec de terra seca, com jo, que malgrat tot, verdeja. Al fons, el mar, que marca uns altres límits, que puja i baixa segons el vent que bufa i la lluna que fa, i canvia de color segons senyoresin el cel el sol benigne o els núvols de tempesta.

Entre els barrancs, el poble, la casa de la mare, fa anys també del pare, ara tancada. Aviat, potser d'alguna altra casa sortirà fum amb olor d'olivera per perfumar el fred intens i dolorós, i enyorat, d'un hivern que s'acosta, cada cop més proper i més present en la memòria.

hedonisme d'hora incerta

Aquesta hora màgica incerta, immòbil, de dinar solitari i tardà i de sol que entra per la finestra i arriba a la taula, i que ara s'amaga perquè l'edifici de davant és massa alt o perquè uns núvols d'aquesta primavera avançada li fan nosa un moment que no se sap si durarà fins a la posta.

Les notícies a penes escoltades que parlen de Gaddafi, que ara ja és definitivament enemic i no sé sap si morirà matant. El pensament sacríleg que aquest any el turisme peninsular, principal font d'ingressos d'un país a la baixa, necessàriament augmentarà i que alguns ja es freguen les mans.

Els records dels estius al mas, amb l'aroma, i algunes vegades el tast, del bacallà esmollat, sucós i ensafranat, del masover, que quan va clavar l'agulla saquera seguint el sagrament sagrat va començar a declinar. El masover, encara jove, que ajagut a l'ombra d'una figuera, prop de la carbonera, amb el barret que li tapava mitja cara, intentava enganyar la calor mentre escoltava Antonio Molina vés a saber en quina emissora. I res no es movia, excepte jo.




I al fons, el poble, i la mar calma, i les barques que al cap de dues o tres hores portarien el peix i fèiem apostes per si alguna arribava tard, i el tren que passava i deixava anar el fum que s'expandia entre els dos blaus de l'horitzó que a vegades es confonien. I a l'esquena, el verd de l'altre horitzó dels pins. I tots els colors, les olors i els sabors del món.

mar del sud amb vent de ponent

Anem al meu sud. Bufa un ponent cada cop més suau i la mar és calma. A Santa Llúcia es barreja l’olor dels pins amb la salabror de l’aigua. Les olivers descansen. Esfilagarsats, es persegueixen els núvols en el cel: els vigila la lluna. Les orenetes de llom negre, panxa blanca i cua bifurcada se m’apropen curioses, em saluden i fugen en ziga-zagues misterioses d’agilitat extrema. Penso en Sagarra i copio Carner.

Menyspreen els teus xiscles d’alegria
el mot inútil i la vil cançó:
tes ales, afanyant-se tot el dia,
frenètiques esborren la lletjor.

De retorn a casa, m’emporto vent de ponent, olor de pins i de sal, calma de les oliveres, blanc de núvols, lluna creixent i vols i paraules amables i alegres d’orenetes... i la mar del sud.

a la cerca del menù perfecte

Quan comença la calor inicio també els meus recorreguts pels pobles de la costa. A mesura que passa el temps aguanto menys a la platja: em molesta el sol directe i em costa fer les voltes que un bon pollastre a l’ast necessita per tenir un torrat uniforme. Tot i així, encara trobo en aquests pobles, que sovint han crescut desmesuradament, uns estímuls, renovats cada estiu, que no puc resistir. L’oferta gastronòmica, per exemple, em sorprèn cada temporada amb noves propostes imaginatives, d’aquelles que fan bona l’afirmació que la realitat supera la ficció.

Si us sembla que exagero, limiteu-vos a llegir aquest menú i a reflexionar –ja sé que aneu escassos de temps- sobre les promeses que amaga.























Què us deia? Els deliris del gurmet més exigent fets realitat en una modesta pissarra a la qual us hagués estat molt difícil de resistir-vos. Un menú d’un equilibri alimentari potser insuperable i d’una combinació de sabors, textures i colors que s’endevina sublim. No estic segur de l’ordre de la ingesta, però em deixo guiar per l’ordre d’aparició.

Comencem amb un aliment lleuger i adequat al marc geogràfic: un quilo de musclos. No s’especifica si al vapor o amb una salsa subtil. Tampoc no s’especifica si són de roca o de viver (del Delta, de Galícia?). Fons daurat sobre un negre elegant amb iridescències amb predomini de blaus. Potser petites filigranes nacrades a l’exterior. Un plaer per als sentits.

Absolutament captivats per la mar, emprenem el viatge gustatiu terra endins. El sofisticat enciam o escarola (ara n’hi ha tot l’any) com a base, i un esclat de colors: pebrot vermell, tomata a punt de madurar, raves lleugerament picants, la immaculada blancor de la ceba que dolceja, una mica de pastanaga ratllada, potser conservada amorosament en pot de vidre, uns grans de blat de moro –que no falti el daurat tampoc en aquest plat-, unes olives: sevillanes, verdials, de l’aragó...? Qui sap si una mica de tonyina? L’oli, lleugerament verdós; el vinagre, traspassat d’una garrafa de plàstic a una subtil vinagrera de vidre. I tot d’una frescor excelsa que ens deixa el paladar embadalit.

Ja en minúscula, patates fregides, l’aliment per excel·lència dels petits que nosaltres, els grans, mai ens atrevim a confessar que també és el que preferim perquè temem mostrar les nostres debilitats, perquè la vida adulta sembla que ens ha fet renunciar als plaers directes i senzills. Unes patates també daurades i cruixents per fora, amorosament cuinades. Segur que el cambrer ens servirà les patates al mateix temps que els musclos i l’amanida i en lloc de menjar-les com a tercer, les anirem alternant: dos musclos, una patata agafada amb els dits, unes fulles d’enciam, un rave, una patata... Ah....!

També en minúscula, el pa, aliment humil, ancestral i sagrat. Igualment daurat, cuit amb forn de llenya i amb una mica de farina que en recorda l’origen. Frisosos, no hem pogut esperar que el cambrer ens servís el pa en quart lloc i l’hem demanat al principi: dos musclos, una patata agafada amb els dits, unes fulles d’enciam, un rave, un mos de pa... Ah, ah...!

No s’especifiquen les postres, cosa que ens és indiferent perquè de bon principi hem confiat plenament en la saviesa del xef, ens hem rendit a la seva proposta. Potser una crema catalana servida en un recipient de cartró i menjada amb una cullereta de plàstic?

I abans d’entrar al restaurant, encara m’entretindria una estona admirant l’emmarcat rosa esvaït de la paraula MENÙ i del preu amb el 7 %d’IVA no inclòs. I sobretot en la creativitat de l’accent obert sobre la u: és dificilíssim aconseguir l’obertura de la sempre pudorosa u. Estic segur que alguns de vosaltres ho heu intentat amb resultats decebedorament adversos.

No, al final –ja heu llegit el condicional del paràgraf anterior- no hi vaig entrar. Em guardo la troballa pel moment que pensi que ja estic definitivament preparat per celebrar un esdeveniment realment únic. Potser l’altra raó que em va impedir degustar les exquisiteses anunciades, és que no sabia ben bé quin vi demanar per combinar amb els quatre plats. Aquí si que trobo que va ser una manca del xef no haver afegit a la pissarra, al costat de pa i postres alguna cosa com ara vi rosat de la casa –qualsevol marca comercial hagués desdit-.




Qui ha dit que és un menú per als turistes? Ho desmenteix el perfecte bilingüisme: res d’anglès, d’alemany o de qualsevol altra llengua forastera. Un menú d’acord amb l’Estatut i plenament constitucional.

espaguetis a l'aroma de botifarra negra

Alguns dels visitants devien entendre ben poc cosa del post d’ahir. Es tractava de la segona trobada que fèiem uns quants blocaires; amb algunes desercions obligades i algunes incorporacions, entre les quals destaco la de dos participants que encara no tenen bloc, no perquè no vulguin sinó perquè la seva fluïdesa en la llengua escrita no els ho permet, de moment, –però prometen pel que vaig poder veure i intuir-.

M’autoimposo no fer la crònica en aquesta ocasió, però en els comentaris d’ahir ja teniu alguna pista del menú, excel·lent i pantagruèlic, que ens va oferir la Mar, a qui conec prou per afirmar que és una de les persones més càlides –deixem la fredor hivernal que esmentava ahir i que no té relació amb la trobada- i generoses, en tots els aspectes, amb qui tinc relació –no tanta com voldria, i ara no ho dic amb segones, Ferran, ep!-. Gràcies, Mar, pel dinar, pel dia, i pels altres dies, passats i que vindran; ja saps que l’expressió dels sentiments no és un do que se m’hagi donat.

Dels qui van compartir taula –no concretaré noms, ja els veieu a la foto, excepte els qui tapa en C., i segur que els reconeixeu-, estic temptat de dir-ne alguna cosa, però no vull caure una altra vegada en un excés sentimental com el del post del juliol passat (3-7-2006).


I per acabar, caldrà recordar que la generositat de la Mar en l’aspecte material va arribar al punt de solucionar-nos alguns menjars posteriors –i ja sé que quan tingui problemes econòmics no em faltarà un plat a la seva taula-. I perquè en quedi constància, us diré que a més de sopar una mica el dissabte, avui m’he fet el plat que podeu veure més avall, que podríem dir que són uns espaguetis a la bolonyesa una mica catalanitzats. En concret, la carn habitual ha estat canviada per pilota –encara me’n queda força de la pilota gegantina que em vaig endur- convenientment triturada, no en excés, i una miqueta de botifarra negra, la suficient per poder notar l’aroma en algun moment -suavitat de canyella també-, però no tanta com per donar predomini a la barreja.

A la teva salut Mar! I a la vostra!