Aquesta hora màgica incerta, immòbil, de dinar solitari i tardà i de sol que entra per la finestra i arriba a la taula, i que ara s'amaga perquè l'edifici de davant és massa alt o perquè uns núvols d'aquesta primavera avançada li fan nosa un moment que no se sap si durarà fins a la posta.
Les notícies a penes escoltades que parlen de Gaddafi, que ara ja és definitivament enemic i no sé sap si morirà matant. El pensament sacríleg que aquest any el turisme peninsular, principal font d'ingressos d'un país a la baixa, necessàriament augmentarà i que alguns ja es freguen les mans.
Els records dels estius al mas, amb l'aroma, i algunes vegades el tast, del bacallà esmollat, sucós i ensafranat, del masover, que quan va clavar l'agulla saquera seguint el sagrament sagrat va començar a declinar. El masover, encara jove, que ajagut a l'ombra d'una figuera, prop de la carbonera, amb el barret que li tapava mitja cara, intentava enganyar la calor mentre escoltava Antonio Molina vés a saber en quina emissora. I res no es movia, excepte jo.
I al fons, el poble, i la mar calma, i les barques que al cap de dues o tres hores portarien el peix i fèiem apostes per si alguna arribava tard, i el tren que passava i deixava anar el fum que s'expandia entre els dos blaus de l'horitzó que a vegades es confonien. I a l'esquena, el verd de l'altre horitzó dels pins. I tots els colors, les olors i els sabors del món.
Les notícies a penes escoltades que parlen de Gaddafi, que ara ja és definitivament enemic i no sé sap si morirà matant. El pensament sacríleg que aquest any el turisme peninsular, principal font d'ingressos d'un país a la baixa, necessàriament augmentarà i que alguns ja es freguen les mans.
Els records dels estius al mas, amb l'aroma, i algunes vegades el tast, del bacallà esmollat, sucós i ensafranat, del masover, que quan va clavar l'agulla saquera seguint el sagrament sagrat va començar a declinar. El masover, encara jove, que ajagut a l'ombra d'una figuera, prop de la carbonera, amb el barret que li tapava mitja cara, intentava enganyar la calor mentre escoltava Antonio Molina vés a saber en quina emissora. I res no es movia, excepte jo.
I al fons, el poble, i la mar calma, i les barques que al cap de dues o tres hores portarien el peix i fèiem apostes per si alguna arribava tard, i el tren que passava i deixava anar el fum que s'expandia entre els dos blaus de l'horitzó que a vegades es confonien. I a l'esquena, el verd de l'altre horitzó dels pins. I tots els colors, les olors i els sabors del món.
7 comentaris:
malenconia d'un temos passat. . . .
Dóna molt de si aquesta hora després de dinar, i si el solet de la tarda acompanya i escalfa, és l´hora propícia per moltes coses. Una d´elles és viatjar en el temps, fer-se una mica petit i contemplar-ho amb ulls de gran. Qquan el sol s´amaga es refreden els records i tornem a la realitat.
Avui ho he fet sense cap esforç, imaginant un mas, un masover i un vailet que només he vist en fotografia ;-)
i el plaer d'escriure i de llegir aquestes emocions
Hi ha un munt d'hores incertes, la que descrius és tendre...
En la sencillesa a cops hi ha una grandesa de sentiments que ens donen moltíssim.
M'agradat molt el teu post.
I dolçor del temps present, Francesc. Al menys en aquesta hora de deixadesa de després de dinar.
M'agrada aquesta hora, A. Aquest entremig entre el matí i la tarda en què no cal fer res més que ser-hi. Després, els pensaments van i vénen o, a vegades, fins i tot desapareixen.
En canvi, el cepuscle, aquest moment que ni és dia ni nit em neguiteja o m'agafa malenconia.
Avui l'has tornat a veure :-)
Sí, Jesús. Però s'ha d'anar ràpid, perquè se'n van.
Les meves hores incertes, Anna, són sense rellotge, sense temps, llargues o curtes. Quan el rellotge es fa l'amo...
Gràcies, Anna
M'agrada viure uns segons la quietud immòvil de la tarda de fa anys amb l'ajut dels teus records. Aquests posts són petits plaers. Gràcies :)
Gràcies per la teva companyia en els records i més enllà, Xènia.
Publica un comentari a l'entrada