sóc europeista?

No hi ha dubte que som europeus (i europees). És una obvietat que indiquen els mapes i les fronteres que se'n dibuixen. Ara vindria la pregunta de si som europeistes, però els ismes i els istes em superen en aquest cas, no hi vull jugar. Europeistes polítics, econòmics, culturals, racionals, sentimentals...?

De qui estic més prop políticament, econòmicament, culturalment, racionalment, sentimentalment..., d'un suec o d'un marroquí, tots dos agnòstics, esclar? No vull fer trampa, així que deixaré que parli Vergés per mi:

Fou al poeta Catul únicament un sentimental? Ell que escrivia desvergonyidament sobre l'amor carnal i sobre totes les passions de l'home, ell que desdenyà el fàcil camí de la política, ell que estimava la vida per damunt de totes les coses, ell que -encara més que la vida- amava Lèsbia (la qual li era infidel), ell que abominava dels poetes mediocres (saeculi incommoda, pessimi poetae!), ell que viatja a Roma i a Bitínia, ell que coneix tots els plaers i totes les temptacions del segle... ell, l'admirat poeta llatí, torna un dia a Sirmió i escriu aquests versos: “Salve, bella Sirmió meva, perla i regina dels pobles que mai llac o mar han besat amb les seves onades! Oh, amb quina alegria torno a veure't! Oh feliç de mi, que regresso a tu com retorna el pelegrí a la seva casa desitjada i, emocionat, deixa descansar els fatigats membres!”

Sirmió -la Sermione d'avui- és un petit istme al sud del llag Garda, una diminuta població turística plena de restaurants encantadors, de botigues llampants, de multituds cridaneres. A la punta de istme està la vil·la del poeta Catul, una pura meravella encara dreta enmig de runa. A través d'un arc contemplo (és l'hora del crepuscle) l'aigua rosada del llac, els núvols ventosos, les llunyanes muntanyes d'un blau incandescent. És tanta la bellesa de l'instant que faig meves les paraules de Catul: “Salve, bella Sirmió!” I quina angúnia ser lluny de la terra estimada! Em vénen ara a la memòria els versos de Shakespeare, en Romeu i Julieta: “Ah l'exili! La mort seria més benigna! Perquè hi ha més terror en el rostre de l'exili que en el de la mort.” Arribat a aquest punt, reflexiono si no em mou només un sentiment romàntic del paisatge, tan sols una decadent sensació que potser m'hauria d'avergonyir davant d'aquells privilegiats que tenen el goig -diuen ells- de sentir-se ciutadans del planeta terra o, si més no, d'una pàtria més gran, o d'una poderosa llengua espargida per diversos continents. I jo, mentrestant, tan petit, tan obstinat, tan pobre, tan provincià, tan sense horitzons. Antonio Muñoz Molina, un escriptor andalús -sempre reluctant a les coses de Catalunya- ha dit, referint-se a nosaltres:

“Desconfio plenament d'aquells que pensen que la seva terra és la millor.” I no. Pel que a mi fa, no és que sigui la millor, és que és la meva. Tant costa d'entendre-ho?

Gerard Vergés: Alfabet per a adults. Perifèric edicions (2009)

Jo, com Vergés, parteixo d'una llengua i una terra -si pot ser, el meu trosset amb marges i turons, oliveres, ametllers, garrofers, una mica de vinya..., una mica de mar a la vora...-; sobre la resta, sempre en podem parlar.

dia mundial de la poesia

Diuen que avui és el dia mundial de la poesia, en majúscules. Que així sigui. Diuen que avui, als jardins del palau Robert, es farà un acte commemoratiu, que, si plou, entrarà al costat d'on ara hi ha les poetes. Que així sigui. Llegeixo un poema que Narcís Comadira ha fet per a l'ocasió; i m'agrada, perquè hi participo, encara que jo, potser perquè sóc un ingenu, veig la llengua viva perquè jo sóc, encara, viu.

Quatre paraules

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

M'agrada la iniciativa que s'han pensat a Santpedor. Diuen que avui els qui vulguin duran un poema a la butxaca i un senyal exterior que ho farà saber. Quan es trobin els del distintiu es llegiran s'intercanviaran el poema. Al final, penjaran els poemes en un mural i ajuntaran les veus. Imagino petits i grans recitant poemes a tot arreu, al carrer, a les botigues, al camp... Poemes d'aquí i d'arreu, potser poemes en altres llengües que uns o altres no entendran, però sabran que és un poema perquè en reconeixeran la música. M'imagino algun dia llunyà amb tot el món ple de paraules i de músiques de poemes.

Jo, avui, em ficaré un poema -no importa si és d'aquí o de fora- a la butxaca per si trobo algú amb un distintiu que ignoro, però deixaré aquí un fragment d'un vell poema romàntic, perquè ara, només per un moment, em sento una mica romàntic:

Quan entri en noble torneig
o surti de gran batalla,
A qui donaré el meu cor,
i la corona guanyada?
Quin nom tindrà mon escut?
Qui serà la meva dama?
-Si lo nom has de menester
de la Reina abandonada,
digues que ets el paladí
de la llengua catalana.

Lluís Gonzaga Pons i de Fuster



I com que encara, per un moment, em sento romàntic, copio dos llistats amb noms de poetes,  molts ja oblidats, sense els quals seríem una mica menys qui som i ho tindríem més difícil per intercanviar, avui, poemes amb poetes d'altres llengües. Si hi hagués un mur a mà penjaria els noms que la pluja tornaria a esborrar.


Los trovadors nous (1858)

Aribau, B. C.
Aguiló, Mariano
Aguiló, Tomàs
Amer, Miquel Victorià
Balaguer, Víctor
Balmes, Jaume
Blanch, Adolfo
Bofarull, Antoni de
Calvet, Dàmaso
Cortada, Joan
Cutchet, Lluís
Estrada, Salvador
Fonts, Mariano
Forteza, Guillem
Gironella, Antoni de
Gras, Pere
Martí, Miquel Anton
Massanés de Conzàlez, Maria Josepa
Mata, Pere
Milà, Manuel
Morera, Francisco
Muns, Francisco
Pascual, Eusebi
Permanyer, Francisco
Pons i de Fuster, Lluís Gonzaga de
Pons, Bonaventura
P., I. F. De
Quintana, Albert de
Roca i Cornet, Joaquim
Roca, Lluís
Rubió, Joaquim
Sol i Padrís, Josep
Sitjar, Joaquim
Villamartín, Isabel de
Vinader, Joan


Los trovadors moderns (1859)

Amer, Miquel Victorià
Anglassell, Víctor
Balaguer, Víctor
Baldoví, José Bernat
Briz, Francisco
Boix, Vicente
Clavé, J. Anselmo
Cutchet, Lluís
Clariana, Estanislau
Estrada, Salvador
Fotteza, Guillem
Fernàndez, J. A. Ferrer
Llobera, Esteve
Llorens, Modest
Massanés de Gonzàlez, Maria Josepa
Morera, Francisco
Milà, Manuel
Muntadas, Federic
Mata, Pere
Mir, Antoni
Pascual, Eusebi
Pons, Lluís G.
Quintana, Albert de
Sala, Felip Jacinto
Sitjar, Joaquim
Torres, Josep Maria
Villamartín , Isabel de
Vidal, Eduardo

romàntics d'ara

Llegia el darrer dia d'agost un article de Puigverd. En deixo una fragments (“La Vanguardia” continua sent castellana a Internet):



La protección de la infancia es quizá la más clara conquista ética de nuestro tiempo. [...] Pero el progreso siempre tiene dos caras: la idealización de los niños en nuestras sociedades ha derivado en corrupción.


[...]


Consentidos, regalados y adulados, los niños se están convirtiendo en pequeños monstruos inapetentes. Lo tienen todo. Incluso los padres que intentan no sobreproteger a sus retoños organizan la vida familiar en torno al eje infantil.


[...]


Tocan el balón como un profesional. Pero no ríen. Sudan, luchan, sufren. El juego se ha convertido en una asignatura. A los niños, nada les negamos: incluso el padre más severo los mima. Pero les hemos robado el mayor tesoro: la libertad, el instinto, el juego por el juego. Ciertamente, antes los niños estaban muy controlados. Pero nadie les discutía el patio, que era de los niños, como lo eran las vacaciones de verano. Desde que los adultos planifican el ocio de los niños, la infancia ha desaparecido. Desde que un entrenador decide quién juega, desde que los monitores ponen horario y orden a las vacaciones, la patria de la infancia ha desaparecido. Los niños crecen ahora como pollos de granja. Les negamos la aventura, el riesgo, la caída, la pelea. Controlados desde la cuna, ¿qué espacio tienen para construir sus secretos o desarrollar el instinto? Con los años, la broma se confirma: se alarga la infancia, hiperprotegida; pero la felicidad infantil desaparece.
 
 
Darrerament -tot és cíclic- tornen a aparèixer opinions sobre l'educació dels nens, sobre com els consenten els pares, etc. En fi, el que diu Puigverd que és pot llegir sencer aquí. La cosa ve de lluny, no és cap novetat i, més enllà de les constatacions que fa l'articulista, hi ha uns motius que seria inacabable i presumptuós per part meua d'intentar analitzar i encara més d'intentar donar solucions que no existeixen perquè els fets pertanyen a un tipus de societat que és la que hi ha. Una societat complexa que al mateix temps que dóna llibertat la restringeix, que globalitza i atomitza, amb poques capes intermèdies, que estimula la cerca exterior i al mateix temps diu que la salvació es troba en cercles restringits, de vegades només en la família o potser en una perversió que cada cop ens creiem més o ens veiem abocats a acceptar, en el mateix individu que, si hi ha sort, es perllonga o s'emmiralla en algú altre.

Puigverd té raó en la lectura simplificada que jo en faig: els nens (a vegades els adolescents i els joves -fins quan s'és jove actualment?) solen estar sobreprotegits pels pares i cada vegada són més nens perquè en darrer terme els pares -i qui si vulgui afegir- responen de les seves accions, les assimilen, les justifiquen, les defensen, però, paradoxalment, els nens cada vegada ho són menys perquè les perspectives dels pares envers sons fills cada vegada són més exigents.

Jo, que ja sabeu que m'interesso per les múltiples manifestacions i conceptes del temps, crec que el pitjor que es fa amb els nens ( posem que els nens ho són fins als nou, deu, onze anys) és voler-los capficar en la existència del temps que es compta, que es mesura, que es controla, del temps del rellotge. Els nens, mentre són nens, només han de conèixer el temps del dia i la nit, del fred i la calor, de la pluja i el vent. Quan els nens comencen a conèixer el temps que mesuren els adults deixen de ser nens, i aquesta és la primera corrupció que ja fa anys que dura, després vénen totes les altres, les que diu Puigverd i que també tenen a veure amb el temps.

Ahir la finalitat era una altra, avui aprofito el poema de Wordswoth, el seu principi, per explicar el que vull dir. No veig cap altra explicació. Seria desitjable que els adults del futur recordessin que hi va haver un temps que ja no saben veure, i si no confonen aulet amb oulet, és que el camí és bo. Ja ho sé, sóc un romàntic. Avui, tothom, desgraciadament, és romàntic.

Era un temps que les prades, l'aulet i el rierol,
la terra i les senzilles
coses que es veuen, em semblaven rics
de resplendor celestes,
amb la frescor i la glòria d'algun somni.
Però ara no és com fou antany,
i onsevulla que em giri,
de nit o bé de dia, aquelles coses
que veia en altra temps, ja no sé veure.

 William Wordswoth: “Clarianes d'immortalitat en els records de la primera infantesa” (primera estrofa). Traducció de Marià Manent. De Benvingudes la joia i la tristesa. Poemes del romanticisme anglès. Barcelona, Editorial Alpha, 2011.