Estos días azules y este sol de la infancia

Aquests dies he anat llegint articles apareguts amb motiu del 75^è aniversari de la mort d'Antonio Machado. He pensat que, no sé per què,  l'he llegit molt poc:  els poemes dels llibres de text i altre material espars. Després les versions musicades, les de Paco Ibáñez i les de Serrat. També alguns papers biogràfics i ideològics. Poca cosa.

Avui anava repassant alguns dels seus versos en una antologia d'Alianza Editorial. Me'ls hauré de mirar més a poc a poc, sense presses, per trobar un poeta que no sigui només el de la meua joventut, el de versos repetits ja en la maduresa, o el de la infantesa de fragments retallats de l'escola del poble.

La plaza y los naranjos encendidos
con sus frutas redondas y risueñas.

Tumulto de pequeños colegiales
que, al salir en desorden de la escuela,
llenan el aire de la plaza en sombra
con la algazara de sus voces nuevas.
¡Alegría infantil en los rincones
de las ciudades muertas!...
¡Y algo nuestro de ayer, que todavía
vemos vagar por estas calles viejas!

                                                        1907

continua la pluja

Ahir, ja fosc -es fa ta aviat fosc...- no va valer el paraigua per contenir l'aigua. No em va importar, perquè en un moment o altre la pluja ha de calar en el cos i en l'esperit. Com, si no fos així, penetraria després el sol? Vaig tornar a llegir el poema de Machado que ja no recordava en alguns detalls -i vaig tornar a llegir Machado. Vaig retrobar aquell món i aquella condensació que ja no sé si s'entén en les escoles, perquè els mestres ja no són com abans i els alumnes miren, mentre plou, el vidre de la pantalla de l'ordinador. Però és clar que s'entén, encara que les tardors ja no ens semblin tan fredes i a les parets, o on sigui,  hi hagi altres Caïms i Abels i s'hagin digitalitzat els llibres.


Recuerdo infantil

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.


Es la clase. En un cartel
se representa a Caín
fugitivo, y muerto Abel,
junto a una mancha carmín.


Con timbre sonoro y hueco
truena el maestro, un anciano
mal vestido, enjuto y seco,
que lleva un libro en la mano.


Y todo un coro infantil
va cantando la lección:
"mil veces ciento, cien mil;
mil veces mil, un millón ".


Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.


Pluja suau, la d'avui. Monotonia que trenquen els crits dels joves que celebren una festa rere uns vidres humits. Qui sap si més tard llegiran Machado i pujaran un poema al seu bloc?