calaix de sastre de tardor avançada

Temes a desenvolupar (sense valoració d'importància):

1. Ahir vaig veure una estona -curtíssima- de les preguntes i respostes al Senat. Diàleg impossible: no importa què diuen els senadors, Rajoy respon el que li interessa i que està mínimament relacionat amb les qüestions presentades per les senyories. Acabo pensant que a part de Punset, potser Rajoy també serà immortal, al menys el seu cicle vital cada dia que passa el trobo més semblant al de les tortugues.

2. Els del govern -no importa quin govern- asseguren que tenen solucions per a les pensions dignes (la dignitat és una abstracció no mesurable i opinable) a mig i llarg termini, no cal dir per a l'any que ve. Deixant de banda la inconcreció dels termes mig i llarg, tothom sap que la cosa va a la baixa, m'ho confirmava una passant de notari dilluns, i ja se sap que si hi ha algú que pugui preveure el futur són els notaris i els seus ajudants. Evidentment, no m'atreveixo a temporalitzar.

3. Tinc la sensació que els governs tal com els coneixem tenen els lustres comptats. Com s'organitzarà la societat després? Ei, sóc un simple mortal amb una incultura notable.

4. L'Ajuntament de Barcelona penalitzarà els cotxes més contaminants (veure premis i càstigs al diari pertinent) . Els fabricants i els venedors d'automòbils es freguen les mans. El transport public municipal, comarcal, regional, estatal, europeu i mundial aviat serà una cosa sensacional, just poc temps abans que s'inventi la teletransportació.

5. Es mor una dona i tothom parla de pobresa energètica. Es mor un nen i tothom parla de pobresa infantil. Bé, gairebé tothom. Grans declaracions, manifestacions, etc. Adjectivar la pobresa és cosa d'imbècils o de rics. Que parin de parlar de pobresa, que parlin de riquesa, que es distribueixi abans no s'enfonsi el món.

6. A Portugal, gran desconegut, sembla que volen apujar fins un 20 % les cases amb més hores de sol. És un exemple paradigmàtic del funcionament dels governs (compte, el sol no opina). Que cadascú busqui en el seu propi govern (municipal, autonòmic, estatal, europeu, mundial) disbarats semblants. No seria més lògic subvencionar els constructors que proporcionen més sol (i persianes) i penalitzar els qui fan habitatges en eterna penombra?

7. Les morts sobtades, inesperades, sempre produeixen reaccions precipitades, sovint altruistes. Continuar parlant del tema seria precipitar-me. Descansi en pau Rita Barberà, tot i que sóc del parer que els morts no reposen ni deixen de reposar excepte en les paraules i el pensament dels vius.

Temes desenvolupats:

1. Quina mandra! Plou, ha baixat el termòmetre (a la terrassa de casa, 6 graus). Continuo tenint tan poques ganes d'escriure... Al final perdré la pràctica.

amenaça de fred

Seure a taula quan el sol que s'allargassa casa endins t'acaricia l'esquena, et baixa lentament per la cara i tasta el primer plat a poc a poc. A penes si s'entreté en el segon, i fa un glopet de vi, que sembla de color de robí quan s'hi aboca. Res de postres, que a l'hivern és frugal i, a més, se'ns ha tornat tímid. Tal com ha vingut va sortint de casa, discretament, lentament, potser amb recança: si encara no és cap hora...

Diuen que arribarà el fred, que la temperatura baixarà qui sap quant. Tancarem la porta de la terrassa i deixarem les cortines obertes perquè el sol vingui a dinar quan li plagui, sempre que el núvols li permetin, esclar.

primavera a l'hivern

No sé si, de la mateixa manera que hi ha estiuets de tardor, hi ha primaveres d'hivern. Avui, després dels dies grisos i freds, mentre pujava per la vorera dels números parells del Passeig, he notat que el sol, sobtadament més alt, em prenia i m'escalfava com no ho feia dies enrere, i això que el vent , sense gaire convicció, li era contrari. Si hagués tancat els ulls, si no hagués vist els arbres sense fulles ni la gent massa abrigada...

He volgut fer versos innocents tan breus com l'instant en què he vist l'hivern, just al mig del seu camí, acabat. Inútilment, com sempre. Demà, quan sigui gairebé mitjanit, potser la lluna plena de febrer...

el sol que s'alça

un xic més cada dia...

quina alegria!

ja lluny els núvols,

passant per la vorera,

el sol em mira

els ulls que tanco

com una sargantana

i dormisquejo

el sol que passa

em fa promeses vanes,

no me l'escolto

i si m'escalfa

com si fos primavera,

és un miratge

compassos de tardor

He anat mirant, escoltant i llegint homenatges a Lou Reed. He recordat, a partir de Vilaweb i del post d'en Jaume, la seua relació amb Catalunya. He escoltat la seua veu a través del magnífic Metrònom Ferrater i m'he quedat en aquesta tardor que diuen que avui començarà definitivament. Inútil dir res més, avui.

The blind not fully closed, like a sudden fear

held back from falling, does not separate
us from the open air. Look, there are
thirty-seven neatly ruled horizons,
yet the heart dismisses them. Without regret
the light recedes, the honey-coloured light
is now the colour of the scent of apples.
How slow the world, how slow the world, how slow
one’s grief for the hours that quickly slip away.
Will you recall this room? “I’m fond of it.
What are those workmen’s voices?”
Builder’s men.
The block still lacks one house.
“They sing,
but today I hear no sound. They shout and laugh,
and now they’re silent it seems strange.”
How slow
the red leaves of the voices, how uncertainly
they come to cover us. As if in sleep,
the leaves of my kisses cover by degrees
your body’s secret hiding places and,
while you forget the tall midsummer leaves,
the expanse of days we didn’t kiss, deep down
the body recollects: your skin
retains one half of sun, one half of moon.

(traducció d'Arthur Terry)

 

La persiana, no del tot tancada, com

un esglai que es reté de caure a terra,

no ens separa de l'aire. Mira, s'obren

trenta-set horitzons rectes i prims,

però el cor els oblida. Sense enyor

se'ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d'olor de poma.

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la pena per les hores que se'n van

de pressa. Digues, te'n recordaràs

d'aquesta cambra?

                  "Me l'estimo molt.    

Aquelles veus d'obrers - Què son?"  

                                                     Paletes:  

manca una casa a la mançana.

                                              "Canten,    

i avui no els sento. Criden, riuen,

i avui que callen em fa estrany".

                                                Que lentes   

les fulles roges de les veus, que incertes

quan vénen a colgar-nos. Adormides,

les fulles dels meus besos van colgant

els recers del teu cos, i mentre oblides

les fulles altes de l'estiu, els dies

oberts i sense besos, ben al fons

el cos recorda: encara

tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

 

remor

En algun lloc és mitjanit. Plou... suaument.

octubre

Continua alta la temperatura de casa i el termòmetre de la terrassa passa dels 23. Plou, ara més, ara poc; demà hi haurà tempesta. Avui he tingut la sensació definitiva del final de l'estiu, potser perquè el cel ennuvolat i aquest vent persistent, encara massa càlid, i les fulles que cauen me'n portaven senyals, potser perquè desitjo que ja no ens enganyi aquest octubre incipient amb promeses que no podrà complir i que el sol, que s'aplana i marxa més d'hora, s'encarrega de desmentir, sense que els turistes se n'adonin.

Quin mes tan inútil si no fos perquè assenyala el no-res de l'hivern -després hi trobarem totes les gràcies- i perquè les Tereses -tantes que ja no hi són- assenyalen camins mai oblidats.

A la Biblioteca -visita més pausada-, darrere del taulell, el noi escolta música a través d'uns auriculars blancs, els fils també. Té una llibreta on posa una ratlleta cada vegada que un visitant travessa el llindar. Encara li queda espai a la primera línia quadriculada: avui no han passat de la trentena, i compta els dos turistes, amb motxilla a l'esquena, que han entrat i han sortit i han badat amb el sostre on s'ajunten les voltes, l'escut, al mig. Després, al carrer, un devessall de gent.


Que dolçament no tornes
pel caminal petit i perdedor,
Octubre que t'encantes
i fas manyac el vent de la tardor.
Tens a l'espatlla una adormida abella
que encara flors tardanes trobarà,
i al pit la fulla rovellada, presa
quan començava a giravoltar.
¡Oh gran lliçó perduda,
el teu quiet esment!
Com qui surt a desgrat d'una memòria
i sent de nova amor el pensament,
una mel sola fas de l'esperança
i de l'enyorament.

Josep Carner: “Lloança de l'octubre”

Ai, Carner, que ens enganyes i no!

en la tardor que no anuncia l'hivern

Un comentari de la Júlia, que imagina el possible tancament de la llibreria del carrer Canuda, m'incita a entra-hi. Passo al fons, a la sala gran, inexplorable amb el temps que queda. Miro lloms, fullejo, oloro... Finalment agafo un llibre* de la taula on se n'amunteguen més. No veig el preu. Li demano al noi que anuncia que és l'hora de tancar. No s'ho pensa gaire, si és d'aquella taula val quatre euros.


Quan vaig a pagar, trobo el propietari repassant les anotacions d'una llibreta de la Caixa. Em somriu mig absent i em demana si vull una bossa. No cal, ficaré el llibre a la bossa on duc del cartró de tabac, que val una mica més de deu vegades més.

A casa, em fixo en aquest fragment del traductor:
En effet, contrairement à ce qu'a connu la langue française, sous la pression des avantgardes du début du siècle dernier, les catalan, bien que pus perméable encore aux influences française et anglo-saxone que les castillan, n'a jamais rompu totalement avec la prosodie et la versification classiques...

Vaig llegint poemes i m'aturo una mica més en aquells autors que conec més de prop. Li toca el torn, cronològicament, a Francesc Prat, que conec en viu i que tot i així conec menys que en Jaume Subirana, amb qui sovint he mantingut complicitats encara que no sé si mai el coneixeré. Entre els dos, la Maria Mercè, en qui he pensat -com li agradava reconèixer i cantar la música dels poemes dels altres!- quan he llegit el fragment del traductor de més amunt. Continuaré.

Em fixo en els poemes d'hivern, que s'acosta encara que la tardor hagi fet una pausa enganyosa i el sol ja agafi segons a la nit. La traducció, sense els originals a mà, em distancia, m'obliga a rellegir. Hauria d'intentar una retraducció? No ho faré, m'agrada, avui, aquesta distància. Em fixo que els dos poemes van ser escrits -publicats?- quan els autors tenien aproximament la mateixa edat.

1
Signes sont l'hiver, la nuit , le temps ouvert.
La pluie enfonce les morts. La voix, les yeux
ne lien pas le cadavre, tout se perd:
amitiés i planètes, dons et caprices;
je sens le monde vide, les corps et son costume.
L'amour qui embrasse les années n'est que feu et
fumée.

(Paradís de cendra, 1982)


Panier
Vide, car l'hiver est rude,
il regrette en attendant
les grains de raisin, la lumière
des cerises.
À présent l'odeur
du fond est froide,
comme un coeur apeuré,
Mais qui bat.

(El rastre de l'animal més lliure, 1994)



* 48 poètes catalans pour le XXIe siècle. Traduction et notes de François-Michel Durazzo. Quebec, Les Écrits des Forges, 2005.

poètica de tardor

L'A. em provoca amb les pomes i jo, diu ella, la provoco amb els codonys. I les flors del llimoner entremig...

Ho penso, i no tinc clar que a les parades del mercat hi hagi codonys. Ja m'ha passat el temps? Encara ha d'arribar?

Sé que els codonyers fan fruites tardorals, però per assegura-me'n busco pistes a la viqui. Déu! Des de quant les enciclopèdies contenen tanta concentració poètica. Qui és el poeta valencià, rural o urbà,  que ha escrit l'entrada del codonyer?

El codonyer (Cydonia oblonga) és un arbre fruiter de la família Rosaceae i únic membre del gènere Cydonia, conreat principalment pel seu fruit, el codony.

És un arbre o arbust caducifoli originari del Caucas. Tot i ser originàriament arbustiu, s'ha conreat per formar arbres d'1,5 a 6 m d'alçària. Les branques són tortuoses; però, mentre són tendres, posseeixen tal flexibilitat i tenacitat que temps enrere eren preferides al vímet (de la vimetera ''Salix fragilis''); de fet, eixa característics és l'origen del nom castellà de l'arbre, "membrillo", derivat de "mimbrillo" (diminutiu de "mimbre", vímet).

És més rústec que les pereres i pomeres, la seva fusta resisteix molt bé el fred intens de l'hivern i com que floreix a finals d'abril, sol escapar de les glaçades tardanes.

El codonyer té les fulles ovades, enteres, tomentoses al revers. La frondositat que assoleix en cobrir-se de fulles, i de fruits, produeix tal sensació de plenitud que s’hi inspiraren el director Víctor Erice i l’operador Javier Agirresarobe per a filmar El sol del membrillo (1992), una al·legoria on relacionen l’exuberància vegetal de l’arbre amb la creació artística del pintor de Tomelloso Antonio López.

Quan la primavera anuncia l'hora de la floració, de les branques brollen, individuals, belles, quasi sense peduncle i relativament grans (fins a cinc centímetres), nombroses flors de pètals blancs o de color rosa clar. Els cinc pètals, protegits per cinc sèpals dentats, formen el jaç nupcial d'un harem on cinc pistils femenins (que formaran les cinc cavitats del cor fruital) esperen l'arribada del pol·len fecundador mentre els seus companys masculins (entre quinze i vint-i-cinc estams) romanen a l'espera de l'insecte que s'encarregue de dur el pol·len a uns altres harems de la mateixa espècie.

El fruit és un pom globós o piriforme, és a dir, format per pell, carn i cor, una estructura similar a la de les peres i les pomes, anomenat pom.

A diferència de les peres i les pomes, la pell del codony es troba coberta d'un toment, o pelusa cotonosa, que es desprèn en flocs en fregar-la. També se'n desprén quan madura, a la tardor; i, en fer-ho, deixa al descobert una pell fragant i d'un bell color groc daurat, mostrant-se entre les fulles com un rutilant i perfumat sol tardorenc.

Hi ha algunes varietats que permeten menjar el fruit cru però la majoria se sol preparar ensucrat com a codonyat.

També es força utilitzat com a base per empeltar les pereres i així s'aconsegueix més precocitat i major calibre en aquestes. És un conreu més antic que el de peres i pomes i al fruit del codony és al que es refereix la llegenda grega de "Paris i la poma d'or".


Què puc afegir? Una pintura d'Antonio López? La història de Paris i la poma d'or? Potser un dels fruits saborosos de Carner que el poeta, el de la viqui, no esmenta? Un altre dia.

retrobament

Avui he tornat al sud. Olives negres-morades-vermelles...-puntejades, petites i brillants, fulles al sol, ceps de de pàmpols rovellats que esperen una altra primavera, garrofers de branques fràgils i escorça laberíntica on encara corren les formigues, igual que a les figueres que ja no fan olor de mel embriagadora, i als pins, aquí i allà, amb resina translúcida i color mel de bruc i l'olor de l'estiu encara intensa en el record, ametlles esparses, seques i oblidades, mirant el cel, serves arrugades que ningú no recorda, argilagues de flor groga naixent, humil i omnipresent, que farien uns espetecs esplèndids per sant Joan si encara es fessin focs a cada carrer del poble ... i tota la garriga que no vol massa pluja perquè es pot ofegar: timó, romer, sajolida... les mates ufanoses amb piquets vermells ... Marges de pedra d'un gris blavenc, acoten els espais. Paisatge sec de terra seca, com jo, que malgrat tot, verdeja. Al fons, el mar, que marca uns altres límits, que puja i baixa segons el vent que bufa i la lluna que fa, i canvia de color segons senyoresin el cel el sol benigne o els núvols de tempesta.

Entre els barrancs, el poble, la casa de la mare, fa anys també del pare, ara tancada. Aviat, potser d'alguna altra casa sortirà fum amb olor d'olivera per perfumar el fred intens i dolorós, i enyorat, d'un hivern que s'acosta, cada cop més proper i més present en la memòria.

continua la pluja

Ahir, ja fosc -es fa ta aviat fosc...- no va valer el paraigua per contenir l'aigua. No em va importar, perquè en un moment o altre la pluja ha de calar en el cos i en l'esperit. Com, si no fos així, penetraria després el sol? Vaig tornar a llegir el poema de Machado que ja no recordava en alguns detalls -i vaig tornar a llegir Machado. Vaig retrobar aquell món i aquella condensació que ja no sé si s'entén en les escoles, perquè els mestres ja no són com abans i els alumnes miren, mentre plou, el vidre de la pantalla de l'ordinador. Però és clar que s'entén, encara que les tardors ja no ens semblin tan fredes i a les parets, o on sigui,  hi hagi altres Caïms i Abels i s'hagin digitalitzat els llibres.


Recuerdo infantil

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.


Es la clase. En un cartel
se representa a Caín
fugitivo, y muerto Abel,
junto a una mancha carmín.


Con timbre sonoro y hueco
truena el maestro, un anciano
mal vestido, enjuto y seco,
que lleva un libro en la mano.


Y todo un coro infantil
va cantando la lección:
"mil veces ciento, cien mil;
mil veces mil, un millón ".


Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.


Pluja suau, la d'avui. Monotonia que trenquen els crits dels joves que celebren una festa rere uns vidres humits. Qui sap si més tard llegiran Machado i pujaran un poema al seu bloc?

reflex de lluna

La Joana se’n va quan el dia encara no clareja, no la sento marxar. Jo, amb sol que comença a declinar –per què se’n va tan aviat el sol?- , pujo i baixo el passeig de sant Joan. S’escurça la tarda en una sobretaula entotsolada i rutinària de lectura de diari.

Quan torna, la Joana em diu que caminant caminant ha fet cap a l’ermita de sant Moí. Com a proves em porta boires, fulles seques de colors rogencs i grocs, molses enfiladisses, pedres amb pintures romàniques, bolets estranys, i tres cavalls esquerps dels colors dels reis mags, olor de cel i terra que em tornen la infantesa encara no perduda.

Miro la lluna que creix i ja s’amaga i hi veig reflectides infantesa, cels i terres, olors, reis mags, cavalls esquerps, bolets, pedres i pintures, molses, fulles seques de colors de tardor i boires. Planyo el reflex.

fruites de tardor

M’agrada la fruita, tot i que a part de la poma diària en menjo molt poca; però m’encanten les formes, el tacte, l’olor (desgraciadament, tinc el convenciment que hi ha aromes que es perden, o potser és el meu nas), el procés de maduració a l’arbre, les piràmides a les botigues, els gastrònoms fruiters de carrer...

Després de l’exuberància de les collites primaverals i estiuenques, espero amb impaciència l’aparició de les fruites tardorals i hivernals autòctones: el raïm (el moscatell que assenyala la fi de l’estiu: “vinyes verdes vora el mar”), les taronges (que ja vam quedar que encara verdegen al passeig de sant Joan), les serves, els gínjols, les castanyes, les magranes, els codonys..., les olives, que per sant Antoni ja s’han collit...

Dels codonys, m’agrada la flor blanca, espectacular i una mica desmanegada i irregular, com ho seran després els fruits, de pell duríssima, d’olor que fa net i sabor aspre en cru.

La setmana passada vam fer codonyat. Recordo el codonyat de la meva infantesa que ens arribava d’uns parents de Tivissa, amb un color de sang presa i una consistència important. Com que a la mare ja no li puc preguntar com feia el seu, que durava ben bé tot l’hivern, vam anar agafant idees diverses per fer el nostre. Internet és ple de receptes, així que no us marejaré amb excessius detalls i passaré a descriure alguns moments del procés.

Se sap, per fer codonyat només es necessiten els codonys i el sucre, tot i que si ve de gust se li pot afegir llimona (una mica de suc o de pela sempre va bé), canyella... En el nostre cas, van ser tres codonys (un quilo dos-cents) i 700 grams de sucre (el sucre va a gust del consumidor). Vam començar bullint els codonys durant un quart perquè fossin més fàcils de pelar (molta gent els fa amb la pell); després de pelar-los i tallar-los, els vam deixar macerant a la nevera en el mateix recipient en què els vam coure i amb el sucre durant 24 hores; en aquest procés van anar amollant el seu suc (no em vaig poder estar de tastar-ne algun tros), cosa que permet que posteriorment no calgui remenar pràcticament gens i que no s’enganxi el sucre que ja s’ha desfet; van coure a foc lent durant una hora i mitja llarga fins que es van menjar el seu suc; després, amb la mateixa espàtula que havia servit per remenar-los, els vam convertir en una massa homogènia i vam acabar amb el batedor de sopa, res d’aparells elèctrics; finalment, vam ficar la massa en un motlle d’alumini i en una tassa. I espero que ens duri dues o tres setmanes. Llàstima que potser vam posar massa llimona.


















PS Si m’atreveixo -no a Barcelona, on fa temps que tenim el forn espatllat i amb poques esperances de tornar a ser el que era-, intentaré fer una tatin de codony, perquè encara em queda la recança de la que menjava a la malaguanyada “La cuineta" de la Cala, extraordinària i delicada menja.

del perill de les anàlisis tardorals innecessàries

La meva aficció a fixar-me en la llengua escrita –no tant en la parlada, que exigeix excessiva rapidesa mental- i la meva incapacitat d’anar molt més enllà de la literalitat dels missatges em produeix sovint alguns plaers, però també és l’origen de situacions que després, pensant fredament, trobo que em podria haver evitat, no només perquè no m’han servit de res, sinó que fins i tot m’han perjudicat. Us poso un exemple perquè us feu càrrec del que us vull dir.















Ja heu vist la foto amb els bolets i la nota. Molt bé, qualsevol altre, sobretot tenint en compte que els rovellons eren fora de la vista dels dependents de la verduleria, hagués fet el que li hauria dictat la seva consciència en aquell moment, jo no, jo em vaig haver d’entretenir intentant esbrinar què volia dir la nota exactament.

En primer lloc, es sabut que un dels elements bàsics de l’oració és el predicat, sobretot el verb que en fa de nucli. Després es mira el funcionament dels altres elements: els complements del verb i els subjecte, si n’hi ha. Nucli del predicat: poden escollir; subjecte: els bolets. Em crida l’atenció la perífrasi; el verb poder més un infinitiu transmet una idea de possibilitat. En aquest cas, si afegim la negació, sembla que el missatge nega la possibilitat de triar els bolets. No ho veig clar, perquè és evident que es poden triar, com ho demostra el fet que compradors que han arribat més tard que jo ho estan fent, i es fixen sobretot en els que semblen en més bon estat i són més petits. Mentre dono voltes a l’oració, vaig agafant trompetes de la mort i rossinyols, que no tenen cap cartell amb insinuacions sobre la tria, potser perquè són més uniformes. Torno als rovellons (són rovellons?). És possible que l’aclariment de la intenció de l’autor de la nota siguin les dues línies finals: un de gran, un de petit (la coma és meva). Aquesta sembla una oració imperativa amb verb sobreentès; vindria a significar una cosa així com: trieu-ne successivament un de gran i un de petit. Penso que la voluntat de l’emissor hagués quedat més clara si en lloc de la perífrasi de possibilitat anterior hagués fet servir una perífrasi d’obligació amb el verb caldre o haver de, és a dir, tenint en compte tota la nota: No heu d’escollir els bolets. Agafeu-ne igual quantitat de grans que de petits. Entenc que una nota com aquesta hagués quedat poc adequada delque s’espera del tipus de botiga i possiblement per aquesta raó l’ha evitada l’amo de la verduleria, tot i ser conscient de l’ambigüitat que el seu escrit podria produir en determinats clients. És clar que aquí no s’acabava la cosa, quedava un dubte per resoldre. Fins a quina mida es podia considerar que un bolet era gran o entrava en el grup dels petits? Els quantitatius gran i petit no són gaire precisos tractant-se d’un producte que presentava una heterogeneïtat considerable. Entre els grans i els petits es podia parlar dels mitjans?

Encara m’hagués entretingut més en les meves consideracions (es tracta d’una oració passiva que es pot convertir en impersonal si es fan desaparèixer els bolets? Fins quin punt la construcció afecta l’acció resultant? ...) si no m’hagués adonat que mentrestant jo intentava esbrinar el veritable significat de l’anotació (per altra banda claríssim en el doble subratllat, veritable síntesi) , els altres compradors s’afanyaven a omplir bosses de plàstic i jo corria el perill de triomfar en l’aspecte gramatical, però de fracassar en el gastronòmic per falta de gènere. Així que vaig pensar una vegada més que la llengua és una cosa viva i extraordinàriament dinàmica i d’interpretacions variades segons els factors que cadascú considera més importants i que en aquell moment s’imposava tenir en compte el context situacional i el referent més que els altres factors comunicatius. En resum, que a la caixa vaig pagar vora mig quilo de rovellons més aviat grans i en condicions discutibles. Quin remei!