Ahir, ja fosc -es fa ta aviat fosc...- no va valer el paraigua per contenir l'aigua. No em va importar, perquè en un moment o altre la pluja ha de calar en el cos i en l'esperit. Com, si no fos així, penetraria després el sol? Vaig tornar a llegir el poema de Machado que ja no recordava en alguns detalls -i vaig tornar a llegir Machado. Vaig retrobar aquell món i aquella condensació que ja no sé si s'entén en les escoles, perquè els mestres ja no són com abans i els alumnes miren, mentre plou, el vidre de la pantalla de l'ordinador. Però és clar que s'entén, encara que les tardors ja no ens semblin tan fredes i a les parets, o on sigui, hi hagi altres Caïms i Abels i s'hagin digitalitzat els llibres.
Recuerdo infantil
Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.
Es la clase. En un cartel
se representa a Caín
fugitivo, y muerto Abel,
junto a una mancha carmín.
Con timbre sonoro y hueco
truena el maestro, un anciano
mal vestido, enjuto y seco,
que lleva un libro en la mano.
Y todo un coro infantil
va cantando la lección:
"mil veces ciento, cien mil;
mil veces mil, un millón ".
Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.
Pluja suau, la d'avui. Monotonia que trenquen els crits dels joves que celebren una festa rere uns vidres humits. Qui sap si més tard llegiran Machado i pujaran un poema al seu bloc?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Tots ens hem enamorat de Machado, però quan vaig llegir als meus germans els seus ripis, al costat de la Laguna Negra soriana, van estar a punt de lapidar-me amb còdols anònims. No hi ha poesia innocent.
Entenc, Allau, que si no et van lapidar és perquè els vas acabar convencent. Amb quins poemes?
Ai, la innocència... Qui estigui lliure de culpa que tiri la segona pedra.
A mi m´hagués agradat molt tenir un professor que tries una poesia segons el temps que fes i que ens la fes estimar.
Vaig haver d´esperar als setze anys per trobar-ne algun que s´hi assemblés.
...I més del doble per trobar-ne un altre, profe.
I a mi, A., trobar-ne algun que en fes estimar la poesia. Tu vas tenir sort.
Uf, des d'aquí, amb temps i sense l'aula és més fàcil, de veritat. Gràcies :-)
Publica un comentari a l'entrada