maragallianes (I)

Vaig llegint nou i vell a ritme lent. De nou, el llibre de Pius Alibek (acabo d’arribar al moment que el fan fora del seminari. Un dels aspectes més interessants, encara que pugui sembla paradoxal, és comprovar que els humans i les seves manifestacions són semblants a tot arreu). De nou, rellegeixo l’Epistolari de Maragall, dos volums de Sala Parés Llibreria, dels anys 1930 i 1931, prologats respectivament per Carles Soldevila i Carles Rahola.

Se m’ha acudit que, tot i que es pot llegir l’epistolari Maragall aquí (magnífica iniciativa), podria anar pujant de tant en tant algun fragment de les seves cartes. Textos gairebé sempre entusiastes i que ens presenten un personatge amb una multiplicitat de facetes, una sinceritat (potser relativa) que costa més de trobar a les seves obres. He pensat en una tria sense tenir en compte cronologia ni equilibri de temes, és a dir, al meu aire. Que aquesta autoproposta tingui o no continuïtat dependrà d’imponderables (fa un temps vaig començar un bloc amb textos de Pla que ara es troba no sé si aturat o mort).

Començo amb una carta a Antoni Roura, amic seu des de la Facultat, nascut el mateix any i mort un any abans, amb qui va mantenir una extensa correspondència. Tots dos tenien trenta anys en aquest moment. Fa uns quatre anys que ja vaig pujar aquest fragment (ara ampliat) al bloc. Des que el vaig llegir per primera vegada, vaig pensar que –perdoneu la immodèstia- Maragall i jo teníem al menys un aspecte en comú, cosa que per altra banda imagino que compartim amb molta altra gent, per a desgràcia o vergonya meva (nostra), amb la majoria dels polítics, per exemple.

El Sr. Martí va venir a proposar-me ser el secretari particular d’en Mañé, i lo seu portaveu en la redacció del diari. De moment la cosa no em va agradar per la falta d’afinitat entre les meves idees i les del “Diari”; però ben pensat vaig pensar que en quant a tenir idees, jo no en tenia gaires i que lo mateix Diari no es podia ben assegurar que en tingués massa; quedava l’olor de ranci d’aquella Redacció, però ¡un s’ha de fer a tantes menes d’olors en aquest món! Ademés. Era qüestió d’un parell o tres d’hores diàries, i en quedaven vint-i-una per desinfectar-se. Lo Pep Soler me parla de Goethe, de pudor intel·lectual... això ja era quelcom, però en canvi m’atreia especialment lo conèixer amb intimitat el gran Pontífice dels burgesos i aquell grapat d’escriptorets mesquins que fan moure la gran potència de Barcelona, lo “Diari d’En Brusi”. Lo Pep deia que això és un excés d’amor al document humà... però ¡és tan bonic viatjar per les regions de les idees, conèixer caràcters i institucions, haver-hi estat! Ademés jo conec que estic ara en l’últim període de la meva formació definitiva, i en aquest cas mai sobren elements si un té ànim per a combinar-los i prendre’n allò que se’n necessiti; ademés són 26 duros cada mes, que, afegits a lo que me toqui de can Brugada, me constitueixen en una espècie de posició independent; potser aniré una mica carregat de feina, puix cada dia me trobo més ficat en lo despatx ans al·ludit, prô d’altres n’hi ha que treballen més, sóc a la flor de la vida, i comprenc que l’acció és també una nota d’harmonia d’ella. Si no treballo ara que acabo de fer trenta anys ¿quan treballaré? I com a última consideració sempre sóc a temps de deixar allò que no em convingui o no m’agradi.


(foto de Maragall l'any 1890)

del nomadisme i la sensació de culpa

Mentre la Joana busca Cinc cèntims d’òpera –que no trobarà-, jo, més pràctic, m’acosto a una de les caixes (Corte Inglés del Portal de l’Àngel, un quart de deu de la nit) i pregunto per Arrels nòmades. El senyor, a qui fa anys que tinc localitzat a la secció de llibres, no em sap donar raó i recorre a l’ordinador. Escriu el que ell diu la paraula clau: “nomadas”. No li surt el llibre. Li suggereixo que escrigui un plural en “es”, que és com jo, encara incapaç de normalitzar-me amb la vocal neutra, he pronunciat en l títol. Res. Com que no recordo el nom de l’autor –fa temps que em preocupa la meva memòria- dic el que sé: que és un escriptor iraquià (em sembla), de vora 50 anys, llicenciat en filologia anglesa, que la seva llengua materna és (em sembla) l’arameu, que té un restaurant a Gràcia que es diu Mesopotamia (no hi he anat mai i no sé si porta o no accent), que al principi d’arribar a Barcelona feia classes d’anglès i al mateix temps exportava roba interior femenina... Res, em mira com si jo fos esperitat: tanta insistència per un llibre que vés a saber si existeix. No em rendeixo; vaig a les novetats en català (déu, per què algunes llibreries s’enderien a canviar el lloc de les seccions?) i no em costa gens localitzar la biografia novel·lada. A la caixa del meu caixer em precedeixen dos lectors que tornen un llibre (no veig els títols). Quan em toca, brandeixo el llibre amb suficiència i li dic que potser haguéssim (faig servir el plural perquè em sento corresponsable de la cerca anterior) hagut de posar l’accent a “nòmades”. Em diu que ni pensar-ho, que els petits detalls ortogràfics a vegades tornen bojos els ordinadors.

Mentre la Joana puja a la planta setena del Corte Inglés de la plaça de Catalunya a buscar una funda protectora per al seu Ipod, jo baixo al supermercat a buscar unes llaunes de Löwenbräu I aprofito per agafar unes croquetes de bacallà, una mica de formatge “Barret de copa” sec I quatre coses més de primera necessitat. El total no arriba a quinze euros. Espero dos o tres minuts la Joana a la porta de les bosses de mà.

En arribar a casa i treure les compres, m’adono que m’ha desaparegut el llibre. Repasso els trajectes mentalment i estic segur que l’he oblidat en el moment de ficar les compres a la bossa del supermercat. Em molesta la badada: pel preu, per la falta d’atenció un pèl preocupant, perquè tenia ganes de començar la lectura aquesta nit. El dilluns trucaré al magatzem, encara que dubto que recuperi el llibre. Per altra banda, em consola pensar que la pèrdua és fruit del destí i que potser algú agrairà a l’atzar una lectura imprevista i espero que satisfactòria. A més, un llibre amb aquest títol per força ha de tenir una tendència al nomadisme que jo no m’atreveixo a qüestionar en aquest moment. De tota manera, espero que al segon intent recordi que el sedentarisme també és una forma de vida digna i que una segona desaparició la trobaria excessivament preocupant.