Se m’ha acudit que, tot i que es pot llegir l’epistolari Maragall aquí (magnífica iniciativa), podria anar pujant de tant en tant algun fragment de les seves cartes. Textos gairebé sempre entusiastes i que ens presenten un personatge amb una multiplicitat de facetes, una sinceritat (potser relativa) que costa més de trobar a les seves obres. He pensat en una tria sense tenir en compte cronologia ni equilibri de temes, és a dir, al meu aire. Que aquesta autoproposta tingui o no continuïtat dependrà d’imponderables (fa un temps vaig començar un bloc amb textos de Pla que ara es troba no sé si aturat o mort).
Començo amb una carta a Antoni Roura, amic seu des de la Facultat, nascut el mateix any i mort un any abans, amb qui va mantenir una extensa correspondència. Tots dos tenien trenta anys en aquest moment. Fa uns quatre anys que ja vaig pujar aquest fragment (ara ampliat) al bloc. Des que el vaig llegir per primera vegada, vaig pensar que –perdoneu la immodèstia- Maragall i jo teníem al menys un aspecte en comú, cosa que per altra banda imagino que compartim amb molta altra gent, per a desgràcia o vergonya meva (nostra), amb la majoria dels polítics, per exemple.
El Sr. Martí va venir a proposar-me ser el secretari particular d’en Mañé, i lo seu portaveu en la redacció del diari. De moment la cosa no em va agradar per la falta d’afinitat entre les meves idees i les del “Diari”; però ben pensat vaig pensar que en quant a tenir idees, jo no en tenia gaires i que lo mateix Diari no es podia ben assegurar que en tingués massa; quedava l’olor de ranci d’aquella Redacció, però ¡un s’ha de fer a tantes menes d’olors en aquest món! Ademés. Era qüestió d’un parell o tres d’hores diàries, i en quedaven vint-i-una per desinfectar-se. Lo Pep Soler me parla de Goethe, de pudor intel·lectual... això ja era quelcom, però en canvi m’atreia especialment lo conèixer amb intimitat el gran Pontífice dels burgesos i aquell grapat d’escriptorets mesquins que fan moure la gran potència de Barcelona, lo “Diari d’En Brusi”. Lo Pep deia que això és un excés d’amor al document humà... però ¡és tan bonic viatjar per les regions de les idees, conèixer caràcters i institucions, haver-hi estat! Ademés jo conec que estic ara en l’últim període de la meva formació definitiva, i en aquest cas mai sobren elements si un té ànim per a combinar-los i prendre’n allò que se’n necessiti; ademés són 26 duros cada mes, que, afegits a lo que me toqui de can Brugada, me constitueixen en una espècie de posició independent; potser aniré una mica carregat de feina, puix cada dia me trobo més ficat en lo despatx ans al·ludit, prô d’altres n’hi ha que treballen més, sóc a la flor de la vida, i comprenc que l’acció és també una nota d’harmonia d’ella. Si no treballo ara que acabo de fer trenta anys ¿quan treballaré? I com a última consideració sempre sóc a temps de deixar allò que no em convingui o no m’agradi.
(foto de Maragall l'any 1890)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada