del nomadisme i la sensació de culpa

Mentre la Joana busca Cinc cèntims d’òpera –que no trobarà-, jo, més pràctic, m’acosto a una de les caixes (Corte Inglés del Portal de l’Àngel, un quart de deu de la nit) i pregunto per Arrels nòmades. El senyor, a qui fa anys que tinc localitzat a la secció de llibres, no em sap donar raó i recorre a l’ordinador. Escriu el que ell diu la paraula clau: “nomadas”. No li surt el llibre. Li suggereixo que escrigui un plural en “es”, que és com jo, encara incapaç de normalitzar-me amb la vocal neutra, he pronunciat en l títol. Res. Com que no recordo el nom de l’autor –fa temps que em preocupa la meva memòria- dic el que sé: que és un escriptor iraquià (em sembla), de vora 50 anys, llicenciat en filologia anglesa, que la seva llengua materna és (em sembla) l’arameu, que té un restaurant a Gràcia que es diu Mesopotamia (no hi he anat mai i no sé si porta o no accent), que al principi d’arribar a Barcelona feia classes d’anglès i al mateix temps exportava roba interior femenina... Res, em mira com si jo fos esperitat: tanta insistència per un llibre que vés a saber si existeix. No em rendeixo; vaig a les novetats en català (déu, per què algunes llibreries s’enderien a canviar el lloc de les seccions?) i no em costa gens localitzar la biografia novel·lada. A la caixa del meu caixer em precedeixen dos lectors que tornen un llibre (no veig els títols). Quan em toca, brandeixo el llibre amb suficiència i li dic que potser haguéssim (faig servir el plural perquè em sento corresponsable de la cerca anterior) hagut de posar l’accent a “nòmades”. Em diu que ni pensar-ho, que els petits detalls ortogràfics a vegades tornen bojos els ordinadors.

Mentre la Joana puja a la planta setena del Corte Inglés de la plaça de Catalunya a buscar una funda protectora per al seu Ipod, jo baixo al supermercat a buscar unes llaunes de Löwenbräu I aprofito per agafar unes croquetes de bacallà, una mica de formatge “Barret de copa” sec I quatre coses més de primera necessitat. El total no arriba a quinze euros. Espero dos o tres minuts la Joana a la porta de les bosses de mà.

En arribar a casa i treure les compres, m’adono que m’ha desaparegut el llibre. Repasso els trajectes mentalment i estic segur que l’he oblidat en el moment de ficar les compres a la bossa del supermercat. Em molesta la badada: pel preu, per la falta d’atenció un pèl preocupant, perquè tenia ganes de començar la lectura aquesta nit. El dilluns trucaré al magatzem, encara que dubto que recuperi el llibre. Per altra banda, em consola pensar que la pèrdua és fruit del destí i que potser algú agrairà a l’atzar una lectura imprevista i espero que satisfactòria. A més, un llibre amb aquest títol per força ha de tenir una tendència al nomadisme que jo no m’atreveixo a qüestionar en aquest moment. De tota manera, espero que al segon intent recordi que el sedentarisme també és una forma de vida digna i que una segona desaparició la trobaria excessivament preocupant.