escapçat, escuat, o a la cua

Què puc dir que no s’hagi dit? I tot i així, deixeu-me fer un passeig.

Vaig afegir-me a la manifestació del dissabte a la sortida del metro de Jaume I, rei de la Corona d’Aragó que, com sabeu, va dividir el territori entre els seus fills. No sé si la meva incorporació tardana m’inclou entre el nombre final de manifestants d’algun recomptador. En aquell moment passava la delegació d’ERC i vaig trencar el cordó de protecció –protegir de què o de qui?- per fer unes fotos de la seva capçalera, mentre el servei d’ordre particular, en no veure’m l’acreditació periodística oficial –m’havia deixat el plastificat del bloc que m’acredita com a comentarista a casa- m’instava a sortir a l’espai del públic o a entrar més endarrere. Un dels improvisats servidors de l’ordre que m’envoltaven es va distreure una estona de la seva funció i va cridar, en resposta a un eslògan que s’acabava de sentir, que fotin Europa pel cul.

La marxa fins a l’escenari muntat a la porta del Parc de la Ciutadella que dóna al marquès d’Argentera va ser molt fluida i sense contratemps. En canvi, la meva dona, a qui acompanyava la seva germana i el seu marit, vinguts especialment de Girona, em van explicar que havien estat prop d’una hora i mitja per sortir de la plaça de Catalunya. Vam poder arribar tranquil·lament i sense empentes a la plataforma del final, a les primeres files, cosa que devia significar que la gent havia anat desapareixent una vegada assolida la meta i que preferia escoltar els discursos per la tele o la ràdio que esperar-se al desenllaç, o potser anar a veure l’Espanyol Barça que va quedar en no res. Per altra banda, hagués estat impossible que tots els participants s’haguessin pogut agrupar en l’espai relativament reduït habilitat per a l’ocasió...

M’aturo. Aquest seria un post llanguíssim i inútil. L’emmarco: Què puc dir que no s’hagi dit? Que al Portal de l’Àngel hi havia la manifestació de cada dissabte, aliena a l’altra? De fet , potser el que trobo a faltar són altres veus. Com per exemple, alguna que quan, en la darrera reivindicació, la Carme Sansa deia: que la Generalitat de Catalunya recapti i gestioni els nostres impostos, a més de Visca Catalunya!, hagués afegit: que els recapti, però menys! Ei, però això no toca, ara; aquí, quan no toca, no toca. No ho sé, deu ser que em passa una mica, només una mica, com a la Júlia.

Canvio de tema i acabo. L’Eulàlia Petit ens diu que just ara porta quatre anys en això dels blocs. Tota una vida. En aquest món tan canviant dels qui escrivim i llegim les pantalles, Barcelonetes ha arribat a la maduresa, amb les seves sèries, amb els seus dibuixos, amb la seva sensibilitat. Llarga vida a Barcelonetes! I que activi d’una vegada els comentaris!

Fernando Fernán Gómez

Em fot que s’hagi mort Fernando Fernán Gómez. Em fot perquè m’hauré de conformar amb el que ja li conec, perquè ja no li podré tenir enveja pel que no confesso, perquè la seva mort –sempre la mateixa història amb la gent que estimem i ens ha acompanyat- és una mica de la nostra mort. Menteixo en una causal: encara em queden molts coses per conèixer-li, com la major part de la seva literatura: contes, novel·les, poesia... Aquí s’ha llegit poc Fernán Gómez.

Avui m’he llegit fragments d’alguns dels seus articles i, sense fixar-m’hi gaire, us en deixo dos. En el primer, molt antic, d’abans de néixer jo i tots vosaltres, veig encara el mateix Fernán Gómez del final, malgrat el que es deia del personatge dels darrers temps. Del segon, més proper, em quedo la complicitat que lliga amb el final del meu post d’ahir. Cal llegir a poc a poc el fragment: és terrible, és demolidor.

¿He perdido o he ganado? No sé. A veces me elogia concisamente una persona con aire de inteligencia y me siento halagado. Otras, en una carta, alguien me da a entender que ha comprendido mi trabajo, que piensa de él lo que yo pensé que haría pensar, y me siento lleno de simpatía. Otras, un crítico estima o sobreestima mi trabajo y me hace pensar que de verdad soy importante... A veces ingreso dinero en mi cuenta corriente...

“Mi popularidad”, Cinema, 1947.

... Lo mismo me sucede –Y pienso que, como a mí, a otros muchos ciudadanos- con el Gobierno, con los Gobiernos. No nos entendemos por falta de un lenguaje común. Las cifras de los gobiernos nop caben en las cabezas de los gobernados; hay palabras, conceptos, códigos secretos para uso exclusivo e gobernantes que nunca llegarán al oído ni a la lengua del hombre de la calle; hay deseos, como el de la felicidad del individuo, para loes que los gobernantes no están programados. Quizá no les falte a los Gobiernos voluntad de servicio ni a los ciudadanos ganas de agradar; pero mientras no haya lenguaje común, el recelo será inevitable. En algunas ocasiones, los ciudadanos arrojarán huevos a los gobernantes, y en otras, los gobernantes tirarán tiros a los gobernados.

"Por un lenguaje común". El País, 1987.

Sense demanar-li permís, afegeixo una imatge que avui mateix ha dibuixat l’Eulàlia Petit, vella amiga de Barcelonetes, en el seu homenatge sense paraules.