22.11.07

Fernando Fernán Gómez

Em fot que s’hagi mort Fernando Fernán Gómez. Em fot perquè m’hauré de conformar amb el que ja li conec, perquè ja no li podré tenir enveja pel que no confesso, perquè la seva mort –sempre la mateixa història amb la gent que estimem i ens ha acompanyat- és una mica de la nostra mort. Menteixo en una causal: encara em queden molts coses per conèixer-li, com la major part de la seva literatura: contes, novel·les, poesia... Aquí s’ha llegit poc Fernán Gómez.

Avui m’he llegit fragments d’alguns dels seus articles i, sense fixar-m’hi gaire, us en deixo dos. En el primer, molt antic, d’abans de néixer jo i tots vosaltres, veig encara el mateix Fernán Gómez del final, malgrat el que es deia del personatge dels darrers temps. Del segon, més proper, em quedo la complicitat que lliga amb el final del meu post d’ahir. Cal llegir a poc a poc el fragment: és terrible, és demolidor.

¿He perdido o he ganado? No sé. A veces me elogia concisamente una persona con aire de inteligencia y me siento halagado. Otras, en una carta, alguien me da a entender que ha comprendido mi trabajo, que piensa de él lo que yo pensé que haría pensar, y me siento lleno de simpatía. Otras, un crítico estima o sobreestima mi trabajo y me hace pensar que de verdad soy importante... A veces ingreso dinero en mi cuenta corriente...

“Mi popularidad”, Cinema, 1947.

... Lo mismo me sucede –Y pienso que, como a mí, a otros muchos ciudadanos- con el Gobierno, con los Gobiernos. No nos entendemos por falta de un lenguaje común. Las cifras de los gobiernos nop caben en las cabezas de los gobernados; hay palabras, conceptos, códigos secretos para uso exclusivo e gobernantes que nunca llegarán al oído ni a la lengua del hombre de la calle; hay deseos, como el de la felicidad del individuo, para loes que los gobernantes no están programados. Quizá no les falte a los Gobiernos voluntad de servicio ni a los ciudadanos ganas de agradar; pero mientras no haya lenguaje común, el recelo será inevitable. En algunas ocasiones, los ciudadanos arrojarán huevos a los gobernantes, y en otras, los gobernantes tirarán tiros a los gobernados.

"Por un lenguaje común". El País, 1987.

Sense demanar-li permís, afegeixo una imatge que avui mateix ha dibuixat l’Eulàlia Petit, vella amiga de Barcelonetes, en el seu homenatge sense paraules.

12 comentaris:

Júlia ha dit...

Un home molt intel·ligent i molt particular, òndia, tothom mor, no se n'escapa ni un! Tota una època del cinema i un gran escriptor i fins i tot 'pensador' diria jo. No sé si s'ha llegit poc, en tot cas el seu valor com a actor ha enfosquit una mica les altres activitats.

Eulàlia ha dit...

Què més voldria jo que ser capaç de "dibuixar avui mateix" el Fernando Fernán Gómez! Tenia el dibuix fet de fa anys, del 92 quan va fer un recital poètic al Romea, em sembla que es toitulava Flor de Otoño.
Té un llibre de memòries que es diu no sé què "amarillo" (perdoneu, però no recordo el títol)que és molt interessant, perquè explica els anys de guerra a Madrid i la manera contradictòria com els viuen la gent de l'espectacle, l'entrada franquista...
Jo no he tingut pena, penso que està bé que algú tan gran es mori relativament de pressa sense passar per un llarg periode de decadència i dependència, després d'una vida tan plena i tan "vital"...

Arare ha dit...

A mi m'agradava com actor, però aquell dia que va engegar a la merda els que li feien un homenatge... bé, la veritat és que no sé ben bé com va anar, només sé que vaig pensar que era un maleducat.
Sempre m'havia xocat que estigués amb l'Emma Cohen, una noia que jo trobava molt fineta i agradable, potser una cosa no treu l'altra. Em sona que havia estat parella de la Maria Dolores Pradera... d'on ho dec haver tret? (potser és veritat i tot)
No li he llegit res, potser que ho faci (però al ritme que vaig no sé jo... tinc una pila de llibres - altra vegada- damunt la tauleta de nit, esperant ser llegits)

bon dijous, Pere.

Júlia ha dit...

Va estar casat amb Maria Dolores Pradera, de jove, amb qui va tenir dos fills i va fer la magnífica 'Vida en sombras', més endavant va tenir un llarguíssim rotllet amb Analía Gadé, deien que les cançons de desamor de Pradera tenien la lectura subliminal del desengany amb l'actor. Molt gran ja es va aparellar amb Cohen, que no havia aconseguit reeixir massa en el cinema, ningú no donava deu cèntims per la relació, però es va mantenir i el dos mil es van casar. Ai, homes!!!

Jesús M. Tibau ha dit...

Aquest home va ser un gran creador, en diferents àmbits, i aquesta tasca seva s'ha de reconèixer i valorar.
Però hi ha una cosa que m'indigna de la societat actual i que des d'ahir tenia ganes de dir. Quan els mitjans de comunicació es van fer ressò de la seva mort, van aparèixer a la tv uns breus fragments resum de la seva trajectòria. No hi ha dret que de la gran trajectòria d'un creador així, resumida en 1 minut, li dediquin ni tan sols 1 segon a l'anècdota del "váyase a la mierda".
Només ens interessa la brossa, la polèmica. No hi ha dret.

Xurri ha dit...

A mi m'ha fet pena la seva mort. Em sembla una persona franca, intel.ligent, lúcida, sensible, i em sap greu que ja no hi sigui. Obviament són admirables moltes de les coses que ha fet, ha escrit i ha dit. M'agrada la tria que has fet, pere, però em quedo amb la primera - m'arriba directe, el seu escepticisme sorprés, la autoobservació encuriosida de la seva pròpia vanitat, l'estudi de les seves reaccions com si fòssin les d'un altre.
I m'encantava la seva veu.
Quan aquest matí a la SER n'han dit unes frases m'ha molestat moltíssim (però molt!) que acabessin amb el cèlebre exabrupte. M'ha semblat fora de lloc. En Francino no les hauria de fer, aquestes coses.

p ha dit...

Sí, Júlia, un home estrany en el sentit de singular. En certa mesura, un dels darrers homes lliyres que dien elque pensaven o així m'ho semblava a mi. Ai, les dones: què tenia FFG?

És clar Eulàlia, que la mort "ràpida" que dius és desitjable. Potser el sentiment de pena, que jo tinc, ja ho insinuo, té un punt d'egoisme, d'irreflexió, de pèrdua personal, de memòria de la meva pròpia vida. No hi puc fer res.

Actgor, director, escriptor... Potser massa personal, Arare, per crear clubs de fans. És veritat que tenia un caràcter difícil, però en part era un mecanisme de defensa, en el fons era un tou. Veig que la Júlia ja et dóna raó dels amors públics, jo fins i tot vaig pensar que s'havia casat amb l'Analía Gadé. La Cohen era un dels meus amors...Ai!
Quant a l'ànècdota de la mierda a mi em va semblar molt bé donades les circumstàncies, però sense cap transcendència. és veritat que aquestes coses jo només les penso.

Completament d'acord,Jesús. Fins i tot en espais "seriosos" he vist l'anècdota intrascendent i simplificadora. Vivim temps de decadència.

Jo també li trobava aquestes qualitats i... Saps, xurri, que en part se semblava a tu? Segurament en Francino no ho hagués passat, segurament. Jo ho he sentit també, entre paraules elogioses, al programa de la Campoy. En fi`...

Júlia ha dit...

Ahir passaven unes filmacions sobre ell, per a tafaners com jo mateixa, amb Gadé van estar deu anys junts, no es van arribar a casar. En la filmació ell mateix admetia que li agradaven molt les senyores, que de vegades havia fet una obra de teiatru o cinema per veure si lligava amb la 'noia' i que també l'havien deixat, abandonat i donat moltes carbasses, així que... La intel·ligència, encara que sigui amb un puntet de geni, és molt atractiva, em sembla. Quan ets jove penses 'ja era vell, és clar', però quan et vas fent vella aquesta excusa per morir-se ja no sembla tan raonable.

Anònim ha dit...

Hola a todos todas. Yo d e F. F. Gómez sólo puedo decir que fue una persona linda, muy sincera que se mostró transparente ante todos a través de sus textos y sus opiniones; me gustaba su manera de expresarse tan peculiar y tan, tan...¡tan sólo como de él!

Anònim ha dit...

Hola a todos todas. Yo d e F. F. Gómez sólo puedo decir que fue una persona linda, muy sincera que se mostró transparente ante todos a través de sus textos y sus opiniones; me gustaba su manera de expresarse tan peculiar y tan, tan...¡tan sólo como de él!

elguaita ha dit...

A mi, les primeres pelis no m'agradaven massa. EL veia massa afectat. En canvi a "la lengua de las mariposas" la peli i el seu paper hem va agradar molt

pere ha dit...

Què et puc dir anònim? Era així, mala llet inclosa.

Era una manera d'interpretar. A les primeres pelis, sovint de subsistència -o no, perquè ideològicament...- hi ha moments molt bons. de les darreres no cal que et digui res.