Què puc dir que no s’hagi dit? I tot i així, deixeu-me fer un passeig.
Vaig afegir-me a la manifestació del dissabte a la sortida del metro de Jaume I, rei de la Corona d’Aragó que, com sabeu, va dividir el territori entre els seus fills. No sé si la meva incorporació tardana m’inclou entre el nombre final de manifestants d’algun recomptador. En aquell moment passava la delegació d’ERC i vaig trencar el cordó de protecció –protegir de què o de qui?- per fer unes fotos de la seva capçalera, mentre el servei d’ordre particular, en no veure’m l’acreditació periodística oficial –m’havia deixat el plastificat del bloc que m’acredita com a comentarista a casa- m’instava a sortir a l’espai del públic o a entrar més endarrere. Un dels improvisats servidors de l’ordre que m’envoltaven es va distreure una estona de la seva funció i va cridar, en resposta a un eslògan que s’acabava de sentir,
que fotin Europa pel cul.
La marxa fins a l’escenari muntat a la porta del Parc de la Ciutadella que dóna al marquès d’Argentera va ser molt fluida i sense contratemps. En canvi, la meva dona, a qui acompanyava la seva germana i el seu marit, vinguts especialment de Girona, em van explicar que havien estat prop d’una hora i mitja per sortir de la plaça de Catalunya. Vam poder arribar tranquil·lament i sense empentes a la plataforma del final, a les primeres files, cosa que devia significar que la gent havia anat desapareixent una vegada assolida la meta i que preferia escoltar els discursos per la tele o la ràdio que esperar-se al desenllaç, o potser anar a veure l’Espanyol Barça que va quedar en no res. Per altra banda, hagués estat impossible que tots els participants s’haguessin pogut agrupar en l’espai relativament reduït habilitat per a l’ocasió...
M’aturo. Aquest seria un post llanguíssim i inútil. L’emmarco: Què puc dir que no s’hagi dit? Que al Portal de l’Àngel hi havia la manifestació de cada dissabte, aliena a l’altra? De fet , potser el que trobo a faltar són altres veus. Com per exemple, alguna que quan, en la darrera reivindicació, la Carme Sansa deia:
que la Generalitat de Catalunya recapti i gestioni els nostres impostos, a més de Visca Catalunya!, hagués afegit:
que els recapti, però menys! Ei, però això no toca, ara; aquí, quan no toca, no toca. No ho sé, deu ser que em passa una mica, només una mica, com a la
Júlia.
Canvio de tema i acabo. L’Eulàlia Petit ens diu que just ara porta quatre anys en això dels blocs. Tota una vida. En aquest món tan canviant dels qui escrivim i llegim les pantalles,
Barcelonetes ha arribat a la maduresa, amb les seves sèries, amb els seus dibuixos, amb la seva sensibilitat. Llarga vida a Barcelonetes! I que activi d’una vegada els comentaris!
