He passat cap a les nou pel costat de
la seu de la Delegación del Gobierno del carrer Mallorca, que té
unes pintures notables a la façana del carrer Llúria. La policia
havia tallat la circulació de vehicles als carrers adjacents
perquè una quantitat indeterminada de gent havia ocupat la calçada
de Mallorca i demanava la dimissió de Rajoy o feia propostes
semblants. No sé si hi havia algú a l'edifici que escoltés les
demandes; tant és, el que importa és que se'n parli, que aparegui
als mitjans, fins i tot en blogs modestos com aquest. El moviment
tonifica, encara que canviï ben poc la salut malmesa.
Avui he escoltat en directe les respostes de Rajoy a les preguntes dels periodistes relacionades amb Barcenas. Diria que no ha dit res, però segur que els diaris interpretaran i reinterpretaran qui sap què. Perquè els periodistes, com passava abans amb els catalans, de les pedres en fan pans.
Quina pena aquesta aparent confusió d'enrocament amb estabilitat. Quina pena que els governs peninsulars pensin més en els seus propis partits, en els seus membres, que en el poble al qual haurien de servir. Quina pena que els partits en els governs hagin estat, per acció o per omissió, el focus més important de la ruïna material -no diré de la moral- dels seus administrats. Quina pena que hagi de donar la raó al meu veí francès quan diu que una de les desgràcies dels països del sud -ell inclou França- és que els qui governen ho fan creient que són reis medievals. Quina pena que qualsevol canvi que hagi d'afavorir els ciutadans hagi de passar, encara que alguns no s'ho creguin, per aquests governs i per aquests polítics. Uns més que els altres? D'acord, d'acord.
