He passat cap a les nou pel costat de
la seu de la Delegación del Gobierno del carrer Mallorca, que té
unes pintures notables a la façana del carrer Llúria. La policia
havia tallat la circulació de vehicles als carrers adjacents
perquè una quantitat indeterminada de gent havia ocupat la calçada
de Mallorca i demanava la dimissió de Rajoy o feia propostes
semblants. No sé si hi havia algú a l'edifici que escoltés les
demandes; tant és, el que importa és que se'n parli, que aparegui
als mitjans, fins i tot en blogs modestos com aquest. El moviment
tonifica, encara que canviï ben poc la salut malmesa.
Avui he escoltat en directe les respostes de Rajoy a les preguntes dels periodistes relacionades amb Barcenas. Diria que no ha dit res, però segur que els diaris interpretaran i reinterpretaran qui sap què. Perquè els periodistes, com passava abans amb els catalans, de les pedres en fan pans.
Quina pena aquesta aparent confusió d'enrocament amb estabilitat. Quina pena que els governs peninsulars pensin més en els seus propis partits, en els seus membres, que en el poble al qual haurien de servir. Quina pena que els partits en els governs hagin estat, per acció o per omissió, el focus més important de la ruïna material -no diré de la moral- dels seus administrats. Quina pena que hagi de donar la raó al meu veí francès quan diu que una de les desgràcies dels països del sud -ell inclou França- és que els qui governen ho fan creient que són reis medievals. Quina pena que qualsevol canvi que hagi d'afavorir els ciutadans hagi de passar, encara que alguns no s'ho creguin, per aquests governs i per aquests polítics. Uns més que els altres? D'acord, d'acord.
5 comentaris:
Doncs, sí: quina pena!!!
Amb permís...
Una pena tot plegat, cert, però jo encara confío que no tots son iguals, deu ser que conservo certa inocència, potser...
La premsa sempre ha estat (amb perdó) la puta del poder. Quan PJ Ramirez, qui ho diria, s'ha convertit en el “paladí” informatiu del cas Barcenas, és perquè alguna cosa s'està forjant per sota. És segur que un nou poder està emergint i amb el qual, el senyor PJ Ramirez, ha de ser més afí. Tan sols amb dos anys, no és normal que un partit amb majoria absoluta i amb totes les seves reformes per controlar les institucions que li supervisen, estigui trontollant. Algú o alguna cosa vola sobre el niu del “cuco”, Miquel.
Però malgrat tot jo també penso com la Joana. Crec que no tots són iguals.
Pot ser que jo també conservi certa innocència ...
Quina pena!!!
La meva filla i jo pujàvem pel carrer Mallorca en moto i ens van desviar, si. Ja m'ho vaig pensar que aquest seria el motiu.
Quina pena. Si.
Tampoc les tinc totes, amb els nostres polítics, els de Catalunya.Malgrat el rumb que sembla, (si, dic sembla) que ha agafat el nostre govern, el d'aquí.
També tenim algú semblant al Barcenas. Només que el "nostre", de moment, ha sabut esquivar la presó.
Una abraçada
llarga pena desgraciadament assumida, Carme.
És clar que tots no són iguals, Joana, però ni tan sols es tracta d'això, sinó de la perversió del sistema polític en general, de les opacitats, de...
Una altra innocència perduda, Josep, si és que l'havíem tinguda, la de la premsa, és a dir, la dels interessos que hi ha darrere, la dels grups coneguts i anònims que mouen el que llegim.
Cert que no tots els polítics són igual i que també caldria parlar dels àmbits en què es mouen, municipal, regional, etc. De tota manera,, fins i tot en els "bons", i sense entrar si són o no més o menys mediocres, crec que hi ha més bona voluntat que marge de maniobra.
Em sembla que us vaig veure :-)
Jo no distingeixo entre polítics d'aquí i d'Espanya. Més enllà dels casos de corrupció, el funcionament del sistema polític tal com està muntat té molts elements d'ineficàcia i d'ineptitud. Dirigir i ordenar un país no és una feina fàcil, cal preparació i aptituds.
Una abraçada, Miquel
Publica un comentari a l'entrada