transparències

-Transparencia!

-Transparencia!

-Transparència!

Arribarà un dia que el portaveu d'un partit polític, davant de la insistència dels portaveus d'altres grups polítics, reconeixerà, en un acte de suprema sinceritat, que la transparència en política és una entelèquia, un concepte ofensiu en si mateix, i en lloc d'amollar un discurs llarguíssim d'una obscuritat diàfana i de no respondre preguntes ofensives, organitzarà una sessió de diapositives. Quan això es produeixi, l'únic que es pot demanar és que les transparències siguin distretes i no sobrepassin en durada una comèdia americana d'Ernst Lubitsch.

 

 

P.S.: Aquest és un blog que pretén ser moralment i èticament correcte -mai no he tingut prou clara la diferència entre moral i ètica, però- , és per això que he triat la transparència de més amunt per il·lustrar el text.

una altra ocasió desaprofitada

El teatret del Parlament avui ha arribat a la culminació del sainet amb l'aparició i l'interrogatori de Maria Victoria Alvarez. Riallera, ofesa, comprensiva, coqueta, indignada, riallera... Quin numeret! Els mitjans ja comentaran i explicaran el que considerin important de la seua actuació. Jo em quedo, per abreviar, amb dos moments. El primer, la intervenció del representant de Ciudadanos, que ha tingut el bon criteri de fer preguntes curtes sobre els punts fonamentals que s'intentaven esbrinar i que ha conclòs que l'única afirmació important de tot l'assumpte, que de fet no té més valor que el de la credibilitat que se li vulgui donar a la compareixent, és que Jordi Pujol junior entrava i sortia molts bitllets no declarats d'Andorra. El segon moment és quan la compareixent ha felicitat la representant de les CUP per les seues intervencions durant totes les compareixences anteriors. Per cert, m'ha semblat que la parlamentària de les CUP avui no ha estat tan fina com en altres dies.

I quina dèria a repetir les mateixes preguntes amb matisos diferents i excursos innecessaris! Vistes com anaven les respostes, penso que els parlamentaris i parlamentàries haurien d'haver anat descabdellant els fils que s'insinuaven de les respostes de la senyora Álvarez. Per exemple: Es fa el dinar alguna vegada o sempre menja en restaurants? Quin és el seu restaurant preferit i per què? Què opina del bilingüisme? Vostè és considera bilingüe o diglòssica? Realment pot provar que la Camacho i Zaragoza compartien molts moments de lleure? Pensa que les dones empresàries com vostè tenen les mateixes facilitats que els homes a l'hora de tirar endavant les empreses? Etc. D'acord que no haguessin estat les preguntes previsibles, però estic segur que el seguiment a través dels televisors hagués augmentat i, a la fi, tot el que es fa a la tele té com a primera finalitat aconseguir liderar l'audiència. Quin desaprofitament avui! I això que jo he vist Maria Victoria disposada, intentant estimular el personal.

corrupció creativa

La corrupció política en el nostre país és d'una misèria imaginativa i creativa lamentable. Lligada durant anys especialment a la construcció, però també a moltes altres empreses, el sistema és elemental: l'empresari dóna diners -també regals més o menys valuosos, però sobretot diners- a canvi d'aconseguir avantatges per a les seus empreses. La gràcia està a ser discret i és un plus pertànyer a alguna formació política especialment corrupta.

Com se sap, la corrupció afecta tots els països, a vegades de manera escandalosa, gairebé institucional, i d'altres a casos aïllats o manifestacions subtils. No sé l'índex de corrupció a la Xina, però d'allà fa poc que ens ha arribat un cas que, aficionat com sóc a la fotografia, em miro amb una mica de condescendència.

Qin Yuhai és un senyor nascut a principis dels 50 que en el seu moment es va afiliar al partit comunista i va anar fent carrera fins convertir-se en un dels principals personatges polítics de la província de Henan. A la seua vocació política unia un interès per la creativitat a través de la fotografia, fins al punt que algunes fotos seues van acabar en panells al metro de Pequín, ell mateix es va convertir en un membre destacat de l'Associació de Fotògrafs de Xina i les seues exposicions, alguna a Europa, concretament a Londres, tenien -tenen?- una valoració creixent. No m'estendré en el seu historial artístic que es pot comprovar fàcilment escrivint el seu nom a Google.

El cas és que aquest any Qin Yuhai ha estat apartat dels seus càrrecs per una comissió que lluita contra la corrupció. Ja sabem com en són de críptics els xinesos en parlar dels assumptes interns; l'acusació genèrica era que Qin Yuhai dedicava un temps excessiu a la seua afició fotogràfica i tenia poca cura de les seues funcions oficials. Home, podríem dir: se li fa un toc i el reconduïm. Però no, l'assumpte era més complex, Qin Yuhai acceptava suborns fotogràfics, és a dir, concedia privilegis a canvi de material i altres detalls relacionats. Per exemple, una empresa que va aconseguir un contracte per promocionar el turisme a la muntanya Yuntai li va regalar 25 màquines de fotografiar valorades en 146.000 euros; posteriorment, la mateixa empresa li va comprar un àlbum fotogràfic amb fotos seues per 235.000 euros. Una altra empresa es va gastar més de 800.000 euros promocionant la seua obra a la Xina i a l'estranger. Els exemples podrien continuar amb lleugeres variacions.

Tot plegat, però, la qüestió és si cal considerar Qin Yuhai simplement un polític corrupte a l'ús o si més aviat ha tingut uns mecenes que, una mica forçats, és veritat, han contribuït a fer conèixer l'obra d'un artista genial. En tot cas, el seu amor a l'art ha de ser considerat un atenuant a l'hora de valorar la seua trajectòria política poc ortodoxa?

Quant a la genialitat de l'obra, aquí us deixo una única foto que pertany a l'exposició Ebb and Flow, de quan s'embadalia amb l'aigua, presentada a Londres. Aquí, entrevista i més fotos.

 

 

 

 

tarda de cine

Penso que hauria de deixar constància que he vist gairebé tota la intervenció de Pujol i dels representants dels grups parlamentaris. En deixo constància. Més enllà del fet en si, no se m'acut cap reflexió que consideri que pugui ser original. Dir que el català, no la dialèctica, que han emprat alguns m'ha semblat per sota de la mitjana del país crec que indicaria un excés de pedanteria per part meua i no ve al cas, no toca. Elucubrar sobre si la corrupció es pot dividir en política, moral, ètica -sempre m'ha costat distingir entre ètica i moral- social, etc., no veig que tingui sentit; la corrupció sempre és integral, personal, ni que afecti només un instant de la persona. En tot cas, el que importa és la gradació, o potser tampoc? Parlar sobre els diferències entre àngels i dimonis és un tema sense futur: la Bíblia ho fa abastament, tot i que els llibres sagrats són excessivament taxatius, rígids, i no permeten l'intercanvi d'essències, fonamental en política. Ja posat en el pla bíblic, podria dir alguna cosa sobre la pèrdua de la innocència, però em costaria tractar innocentment el tema: no conec cap major d'edat que sigui innocent. La magnitud de la tragèdia? Això és cosa de Monzó. Decepció, tristor... Esclar, però no especialment avui. Algunes consideracions sobre l'individu i el poble? Segur.

En conclusió, i reiteradament, que no se m'acut res que m'interessi a mi mateix, excepte, potser, que el ritme parlamentari avui ha estat àgil i que ja m'agradaria que sempre que miro les intervencions dels polítics fos així, encara que, com avui, al final pensés que hi ha més retòrica que sinceritat, més fum que foc.

Castro

Suposo que és comú que quan un segueix una rutina determinada que no li exigeix cap esforç i té el cap en una altra banda no és fixi en els petits detalls que, tot i ser nous, no sobresurten especialment de la quotidianitat. Ahir al matí, per exemple, vaig agafar de la pila el diari doblegat pel mig, com cada dia, i a penes vaig fer una mirada ràpida a la portada: Vuit hores amb Castro. Em va sorprendre que Fidel fos notícia perquè tot el que havia de dir ja fa temps que ho ha dit. Potser sí que tornar als discursos de vuit hores es podia considerar una novetat tenint en compte les seus condicions actuals. I per quin motiu devia haver reaparegut amb una intervenció tan llarga? La veritat és que els meus pensaments van ser molt més ràpids que el que ara he tardat a escriure'ls, perquè estava capficat en les carxofes que em faltaven per arrodonir el plat i em plantejava on les podia comprar en diumenge.

Tot just arribar a casa vaig començar a fer el dinar i vaig deixar el diari per després. Total, que no m'havia fixat que l'article el firmava Mariángel Alcazar, cosa que ja m'hagués indicat que Castro no era Castro. Gran decepció, o no, segons es miri. No m'ha calgut llegir l'article, encara que confesso que n'he llegit d'altres sobre el mateix tema, editorial del diari inclosa, que suposo que des del punt de vista de la notícia m'aporten la mateixa informació: cap que no fos la prevista.

Com qualsevol, podria donar la meua opinió, però em sembla que no afegiria res al tema de les vuit hores, perfectament resumides en la imatge de més avall, que, com els antics discursos de Fidel, ja es preveien  abans de començar. Ara, si es tracta de fer un exercici de prestidigitació com el de Miquel Roca o qualsevol altre, també em veig capaç; només cal que m'ho demani algú. La pilota, de moment, la juga el jutge Castro, i no crec que arribi gaire lluny. A fora, continua plovent sobre mullat.

regalar petons escalfa

Parlo amb tres o quatre botiguers del barri que treuen fum per la publicitat institucional a través de TV3 que recomana regalar petons durant aquestes festes. Em diuen que només els faltava això per solucionar les escasses expectatives de venda d'aquestes festes, que tothom ja fa petons, més petons que mai, directament o virtualment, que, si convé, ells estan disposats a fer els petons que calgui a cada comprador que s'endugui alguna cosa de la seua botiga. L'únic en què no es posen d'acord és si haurien de fer petons segons la magnitud de la compra (un petó cada euro, cada deu euros...) o un petó solitari amb més o menys intensitat segons... La solució no és fàcil i pot conduir a arbitrarietats i malentesos.

A mi, la veritat, en la meua qualitat de comprador, d'espòs, d'oncle, de padrí, d'amic, etc., la campanya, que durarà fins a Reis, no em sembla malament. Si algú s'atreveix a insinuar que en lloc dels meus petons preferiria un regal materialment més consistent, sempre puc recórrer, a més de a la qualitat dels meus òsculs, a la campanya de la tele, que no cal dubtar que té al darrere el vistiplau de la força política majoritària del país i dels seus socis de govern, si no, de què? I si l'argument no em funciona, m'ho acaben de posar en safata avui mateix: he d'estalviar per pagar la factura de la llum que m'arribarà l'any que ve. Quina podridura d'Estat, que es fa el despistat, i la meitat dels grans acabaran als consells d'administració de les elèctriques, i d'aquí no en parlarem, que ara no toca.

Avui he parlat també amb un dependent de la botiga que té Apple a la plaça de Catalunya. M'ha dit que tenen una feinada (l'iPhone més barat -només es pot triar entre el blanc i el negre- pràcticament 400 euros). M'ha assegurat que, de moment, no tenen consigna de fer petons als compradors. Aquests americans!

lectures lleugeres d'estiu. El que sap tothom

Vaig començar per Salvajes (no se si s'han traduït al català les novel·les de Don Wislow) i aquest estiu he llegit, en aquest ordre, L'hivern de Frankie Machine i Los reyes de lo cool. De la primera novel·la es va estrenar la pel·lícula d'Oliver Stone l'any passat. No l'he vista, no sé com ha anat l'adaptació. Ritme, llenguatge àgil, desencís, reflexos de la societat acual. La novel·la negra actualitzada. Copio un fragment de la crepuscular vida de Frankie Machine, en el benentès que no diu res de nou, però que la majoria dels mortals en parlem sobretot quan hi ha alguna imputació que aquí no sol prosperar

Dos milions de llocs de treball s'ha fos en els dos darrers anys; un obrer ja no guanya prou per pagar l'entrada d'un habitatge i Hisenda ens pega un pal cada vegada que anem al caixer i després envia els nostres diners a un contractista de defensa que tanca una fàbrica, acomiada els obrers i es paga una bonificació milionària. I el delinqüent sóc jo? És a mi a qui haurien de condemnar a cadena perpètua sense possibilitats de sortir en llibertat condicional?

Si sumem als Crips, els Bloods, les pandilles jamaicanes, la màfia, la màfia russa i els càrtels mexicans, tots junts no aconseguirien més diners en un any bo que el Congrés en una mala tarda. Si ajuntessis tots els gàngsters que venen crack en qualsevol dels racons del país, entre tots no generarien tants diners bruts com un senador qualsevol que estigui acabant els darrers nou forats amb el director d'una companyia.

Don Wislow: L'hivern de Frankie Machine.

panem nostrum quotidianum da nobis hodie

He passat cap a les nou pel costat de la seu de la Delegación del Gobierno del carrer Mallorca, que té unes pintures notables a la façana del carrer Llúria. La policia havia tallat la circulació de vehicles als carrers adjacents perquè una quantitat indeterminada de gent havia ocupat la calçada de Mallorca i demanava la dimissió de Rajoy o feia propostes semblants. No sé si hi havia algú a l'edifici que escoltés les demandes; tant és, el que importa és que se'n parli, que aparegui als mitjans, fins i tot en blogs modestos com aquest. El moviment tonifica, encara que canviï ben poc la salut malmesa.

Avui he escoltat en directe les respostes de Rajoy a les preguntes dels periodistes relacionades amb Barcenas. Diria que no ha dit res, però segur que els diaris interpretaran i reinterpretaran qui sap què. Perquè els periodistes, com passava abans amb els catalans, de les pedres en fan pans.

Quina pena aquesta aparent confusió d'enrocament amb estabilitat. Quina pena que els governs peninsulars pensin més en els seus propis partits, en els seus membres, que en el poble al qual haurien de servir. Quina pena que els partits en els governs hagin estat, per acció o per omissió, el focus més important de la ruïna material -no diré de la moral- dels seus administrats. Quina pena que hagi de donar la raó al meu veí francès quan diu que una de les desgràcies dels països del sud -ell inclou França- és que els qui governen ho fan creient que són reis medievals. Quina pena que qualsevol canvi que hagi d'afavorir els ciutadans hagi de passar, encara que alguns no s'ho creguin, per aquests governs i per aquests polítics. Uns més que els altres? D'acord, d'acord.

els fils del poder, sèrie inacabable

La majoria som ben conscients que els qui aparentment administren el poder -no cal insistir en l'ús que en fan- no són necessàriament els qui el tenen, o els qui el tenen de veritat. Els governants més intel·ligents ho saben perfectament i d'altres en tenen una idea nebulosa; alguns, els més cretins o els més creguts, ho ignoren.

No és imprescindible recordar aquesta situació constantment, però va bé no oblidar-la. Se m'acudia això en llegir una novel·la de John Grisham, un escriptor que procedeix de l'advocacia i de la política nord-americana, però que és conegut sobretot pels seus thrillers polítics i judicals, molts portats al cinema (La tapadera, El informe Pelícano, Legítima defensa...)

La apelación (2008) comença amb un judici a una companyia química que amb els seus vessaments tòxics ha causat diferents malalties i la mort a força gent d'una població del sud dels Estats Units. La companyia perd el judici i ha de pagar una quantitat important de diners en concepte de danys personals i, sobretot, en concepte punitiu. Fins aquí tot normal, ho hem vist moltes vegades al cinema i algunes a la vida real.

La companyia, com és habitual, recorre la sentència al tribunal d'apel·lació de l'Estat. Cap novetat, és el que es fa, com a mínim perquè vagi passant el temps. Saben, però, que perdran l'apel·lació perquè coneixent perfectament les tendències dels jutges del tribunal. I aquí comença la novetat. Com se sap, als Estats Units la majoria de tribunals són d'elecció popular, cosa que pot fer suposar que tenen un major control: al menys els votants poden dir la seua cada cert temps. Però tota bondat té la seua maldat. En aquest cas, després d'un temps del primer judici, se celebren eleccions al Tribunal d'apel·lació; unes eleccions que solen ser merament formals perquè els mateixos jutges es perpetuen fins que es cansen del càrrec. Ara bé, el que fa la companyia és presentar un candidat que saben que els serà parcial.

Bona part de la novel·la explica en detall la campanya electoral. La Química lloga un especialista i, resumeixo, aquest s'encarrega de buscar un candidat que resulta ser un advocat conservador relativament jove que se sent afalagat quan el proposen per al càrrec. Comença, doncs, la campanya, per desbancar la jutgessa liberal. En cap moment té gaire importància qui té més qualitats, més capacitat, més honradesa, únicament qui té més diners per invertir en la campanya, que primer comença d'una manera suau i després recorre a la mentida i al joc brut, tot i que els electors a penes en són conscients. La quantitat de dòlars que inverteix l'empresari i afins -de manera legal i il·legal- és tan espectacular que les opcions de la jutgessa -ara no recordo si aconsegueix un total de tres milions- són ridícules, de manera que el seu oponent l'acaba guanyant. La novel·la, recordem que hi ha una apel·lació pendent, continua, però la podem deixar aquí.

El més interessant del cas, més enllà del tema del finançament il·legal, del poder a l'ombra de les grans companyies, de les diferents mostres de corrupció, de la credulitat dels votants (molt baixa participació electoral), que fins i tot per ignorància i per la força de la publicitat actuen contra els seues propis interessos, és que l'advocat convertit en jutge, enlluernat per la popularitat sobtada i per l'adulació de personatges importants, pensa que ha triomfat pels seus mèrits i no té ni punyetera idea que la seua carrera política ha estat finançada per la companyia química a qui servirà sense saber-ho.

Això passa a Àmèrica, podem pensar des d'aquí. El pensament només dura un moment: passegem la mirada pel que sabem. El que ens resultarà més difícil d'esbrinar és qui mou els fils, quins són els seus interessos concrets o generals i quins són els servidors públics que creuen que han arribat on són per mèrits propis.

desvari

... i sols per no veure lo quadro funerari,

d'espatlles s'hi mig gira, i al terbolí i trontolls
rodant-li el seny en tèrbol, fantasiós desvari,
se'n va esvanida i sòpita per terra de genolls.

Jacint Verdaguer: l'Atlàntida (cant vuitè: L'enfonsament)

Diaris, telenotícies, també blocs, carrers, establiments comercials, cases de veïns... Tots parlen de corrupcions, d'ètiques inexistents, de les seus conseqüències. Fins i tot els polítics corruptes parlen de corrupcions i de les accions que cal emprendre per solucionar les seus pròpies patologies.

A qui li toca avui? Què podem dir que no hagi dit un altre? Com podem mostrar el nostre enginy a l'hora de parlar d'aquell o d'aquell altre, o de tots plegats, i expressar el que convindria fer, el que faríem, el que no haurien d'haver fet?

Jo, avui, no tinc res a dir; però potser sí, que aquestes hores es presten al desvari. Proposo el desmantellament dels partits polítics, de tots; ordenadament això sí, amb dia i hora, i consensuant amb els mateixos partits. Després desmantellarem els altres poders més poderosos. I mentre arriba el dia i l'hora, buscarem l'alternativa que ens permeti recomençar.

Que com se fa tot això? De cap manera? Be, doncs, continuarem parlant d'aquell i de l'altre i de tots plegats i cadascú trobarà els seus arguments i els seus matisos, i la vida continuarà, si fa no fa com sempre, que hi ha moments ben bonics, amb sortides i postes de sol, amb arbres florits i papallones blaves, amb llibres i cançons, amb gambes i cigrons, amb caramels i bombons,  amb vacances i exposicions, amb amors i decepcions (a poder ser petites), amb somnis i edredons, amb misèries (poques, si pot ser) i milions... I al final, hop!, la vida se'n va.