portes, finestres i cases

Sóc una persona més aviat literal i em feia patir tenir tants amics que no podia atendre a Facebook, així que ahir vaig decidir que deixava la casa amb la porta tancada fins que tingués temps -passa tan ràpid el temps que a penes m'adono que existeix- de dedicar-los les consideracions que es mereixen, de no restar com un testimoni mut. Els amos de la casa que tenia llogada m'han escrit per dir-me que puc tornar quan vulgui. Els ho agraeixo.


Ahir mateix vaig fer una mirada a Twitter, des d'una petita finestra que vaig obrir fa no sabria dir quan i des de la qual només he fet una piulada que entraria en el percentatge del 40,55 % de les paraules sense sentit segons indica un estudi fet el 2000 per l'empresa Pear Analytics, encara que jo més aviat inclouria la meua piulada dins d'un possible grup de funció fàtica. Em va semblar, però, que si haguessin analitzat els tuits que vaig llegir ahir els percentatges serien diferents.

Ara mateix me'n torno a aquella finestra des d'on deixaré anar -o no- unes quantes piulades, encara que com que sóc virtualment nou no sé si seguiré la mecànica que cal, per bé que segurament, tenint en compte el munt de gent que parla dels de les seues finestres, unes paraules de més o de menys no tindran cap importància.

De moment, on hem trobo més a gust és en aquesta vella casa de parets grogoses ja mig atrotinades que potser hauria de repintar i remoblar, tot i que aquí pintura i mobles passen de moda però conserven la brillantor del primer dia, i de tant en tant afegeixo algun detall perquè no sigui dit. I és també en aquesta casa llogada, vella i amb vistes, amb amics i amigues que van i vénen, on puc fer i desfer sense gaire atabalament al ritme que em va bé.

anar-s'hi acostumant

Llegeixo en una entrevista a Houellebecq, que ha estat uns dies a Barcelona amb motiu de la presentació del recull poètic editat per Anagrama, unes quantes opinions literàries i vitals que em reconforten i d'altres no tant. Entre les primeres, la proximitat entre poesia i fotografia o pintura, més que a la novel·la.

Força ironia en tota l'entrevista, depressió (?) i un pèl de crueltat, per exemple en la darrera resposta:
Coneix independentistes catalans?
Els espanyols tenen tantes desgràcies que no poden afegir-los això ara. Pobra gent, siguin simpàtics amb els espanyols, home, no els incrementin el patiment marxant. Només els faltava això.

No cal fer-li cas del tot, però jo sí que estic per la simpatia, no hi puc fer més.

P.S. Sembla que blogger ens ha enviat a la nova interfície definitivament, al menys jo no hi trobo possibilitat de retorn. Em sentia més còmode a l'antiga i la trobava més ràpida. Potser és una qüestió d'hàbits; li hauré d'anar trobant els trucs.

orígens (reposició)

La Llum, vella-jove amiga (o a la inversa) ha arribat als 1000 posts i m’ha fet enveja perquè al meu bloc de Blogger encara li'n falten 43. Ah, però resulta que la Gemma fa uns dies em va fer un present inesperat, em va regalar els posts del meu antic blog -sense comentaris ni imatges- , que considerava irremissiblement perduts, a través d’un web que s’endinsa en els passats remots de la virtualitat: http://www.archive.org/web/web.php. Llàstima que el total d’anotacions no configuri cap número rodó i que ara hagi d’esperar als 2000 per fer una celebració.

Sembla ser que vaig començar a escriure a barcelonablocs el 5 de setembre de 2004 i que sumats els 239 posts de la primera època amb els 957 d’aquesta segona, el resultat és de 1296. En fi, només és una xifra: un miler, dues centenes, nou desenes i sis unitats. Segurament, en termes generals, es tracta d’una excessiva incontinència comunicativa, o potser només verbal.

De tota manera em fa gràcia rellegir els meus orígens, intentar recordar què em va empènyer a començar a deixar paraules a la pantalla, què em va estimular a continuar fins avui. No ho sé. Quina declaració d’intencions s’amagava darrera del primer post? Per què no aclareixo el motiu de al tria del nom del bloc i permeto que alguns comentaristes em confonguin amb una noia? No ho sé i no té cap importància. Em sento proper i al mateix temps llunyà als orígensi aparentment misteriosos:

orígens

Com altres tardes de poca feina he passejat -de pressa, com sempre- pel carrer de la Pietat, el més intemporal de Barcelona si no fos pels ulls dels circuïts tancats de televisió que vigilen des d'algunes parets. Ben entrada la tardor, cap al tard, quan encara no fa fred però les pedres humitegen l'ambient, encara fa de més bon passar, sobretot si una melodia va seguint o precedint el teu camí i els turistes ja han començat a sopar. M'he endinsat pel carrer de la Palla En un moment determinat m'arriba una magnífica olor de llibre en procés de descomposició! Aquests són dos dels pocs carrers on encara puc sentir si tanco els ulls -en el cervell (en el cor?), no en el nas- l'olor i la imatge de la saragatona.

Arribo a casa i ja no me'n recordo. Fins ara...