La Llum, vella-jove amiga (o a la inversa) ha arribat als 1000 posts i m’ha fet enveja perquè al meu bloc de Blogger encara li'n falten 43. Ah, però resulta que la Gemma fa uns dies em va fer un present inesperat, em va regalar els posts del meu antic blog -sense comentaris ni imatges- , que considerava irremissiblement perduts, a través d’un web que s’endinsa en els passats remots de la virtualitat: http://www.archive.org/web/web.php. Llàstima que el total d’anotacions no configuri cap número rodó i que ara hagi d’esperar als 2000 per fer una celebració.
Sembla ser que vaig començar a escriure a barcelonablocs el 5 de setembre de 2004 i que sumats els 239 posts de la primera època amb els 957 d’aquesta segona, el resultat és de 1296. En fi, només és una xifra: un miler, dues centenes, nou desenes i sis unitats. Segurament, en termes generals, es tracta d’una excessiva incontinència comunicativa, o potser només verbal.
De tota manera em fa gràcia rellegir els meus orígens, intentar recordar què em va empènyer a començar a deixar paraules a la pantalla, què em va estimular a continuar fins avui. No ho sé. Quina declaració d’intencions s’amagava darrera del primer post? Per què no aclareixo el motiu de al tria del nom del bloc i permeto que alguns comentaristes em confonguin amb una noia? No ho sé i no té cap importància. Em sento proper i al mateix temps llunyà als orígensi aparentment misteriosos:
orígens
Com altres tardes de poca feina he passejat -de pressa, com sempre- pel carrer de la Pietat, el més intemporal de Barcelona si no fos pels ulls dels circuïts tancats de televisió que vigilen des d'algunes parets. Ben entrada la tardor, cap al tard, quan encara no fa fred però les pedres humitegen l'ambient, encara fa de més bon passar, sobretot si una melodia va seguint o precedint el teu camí i els turistes ja han començat a sopar. M'he endinsat pel carrer de la Palla En un moment determinat m'arriba una magnífica olor de llibre en procés de descomposició! Aquests són dos dels pocs carrers on encara puc sentir si tanco els ulls -en el cervell (en el cor?), no en el nas- l'olor i la imatge de la saragatona.
Arribo a casa i ja no me'n recordo. Fins ara...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Què bé que que ho hagis recuperat. Sempre havia tingut ganes de llegir el teu primer post...
Fidel als principis, doncs...
Doncs reconec que avui finalment he anat a mirar que era una saragatona (cosa que ignorava completament). Com que hi ha blogs amb noms molt esotèrics no m'havia plantejat si realment volia dir res, o era un acrònim, o que.
Quina alegria que et deu fer, ostres, i més de mil posts, quina manera d'escriure!!!
No sé, em resulta tan proper aquell primer, com el que acabo de llegir ara, com si et veiés...
Una besada, que bé aixó dels regals inesperats!
Jo encara he d'anar a recollir-ne un, bé, un multiplicat per cent...
Una pena arribar tant tard.
Muas, muas!
Ja ho veus, Clara, només un passeig i unes olors, però sí em fa gràcia haver recuperat els orígens.
Semper fidelis, veí, tot i les desviacions.
Dan, que jo sóc poc amant de les facècies... Ara que ja saps el significat, em veuré obligat a anar més enllà i posar el motiu de la tria del nom. Per cert, interessant i pràctica planta la saragatona en altres temps i que et podria suggerir un post amb un títol com ara: "plantes d'abans i plantes actuals".
Sí que me n'alegro, zel. encara que tu, jo i tothom sabem que el que importa és el que és diu i no la quantitat de paraules que fas servir. Tens raó, més o menys sóc el mateix: ha passat poc temps. ara potser ho escriuria diferent, però; encara que no necessàriament millor.
Aquest regal inesperat si que va ser molt ben rebut.
Cent regals? Bé hauràs de quedar amb aquest personatge tan generós ;-)
Tard? On?
Petons també.
Publica un comentari a l'entrada