a penes amb recança

El dia 10, ja gairebé fora d'horari, vaig anar a recollir l'armilla reflectant i altres materials a l'antiga escola de la meua infantesa, la de fins als deu anys. Fa temps que la van tancar com a tal i les aules i despatxos fan altres serveis i han desaparegut cadires i pupitres, però en la seua atmosfera nova, ja sense olors antigues de goma i de llapis, potser de tinta, encara continua recognoscible la memòria del passat: el pati amb les moreres que ens permetien fer equilibris impossibles, el passadís on algunes tardes, en gegantins recipients d'alumini, preparàvem la llet en pols que ens havien enviat els americans i que bevíem amb un xic de sorpresa i de desconcert, perquè tots estàvem ebris de llet de cabra, les tres aules dels nens a baix... A l'aula el mig vaig passar més temps que a les altres: la consigna escrita a la paret de la dreta que llegíem tan bon punt arribàvem, les lliçons de l'Enciclopèdia Álvarez, que tenien un no sé què de màgia dels nous descobriments, el càlcul al voltant de la taula del mestre a veure qui era més ràpid i passava davant dels altres, les pàgines de les llibretes escrites amb títols en tintes de colors massa transparentsque havíem comprat a l'estanc i que sucàvem en uns tinters com didals invertits encastats al pupitre o als petits flascons amb tap de rosca, les finestres dels dies lluminosos de vent de dalt que a penes ens protegien del fred d'hivern en què alguns companys, no gaires, desapareixien perquè havien anat a fer olives, la lectura pausada de l'adaptació del Quijote, aventures impossibles que no sé si ens creiem, nosaltres, aprenents d'aventurers... A penes cap recança.

Aquest estiu, es va aturar la dona del mestre davant de casa. Ell fa temps que és mort i ella, que passa dels noranta, viu sola i passeja pel carrer quan el sol ja no és perillós a la cerca de cares vagament conegudes. Una conversa breu del present i del passat immediat, perquè els pensaments dels temps remots són secrets personals mig oblidats en els somnis.

 

De aquel hidalgo de cetrina y seca
tez y de heroico afán se conjetura
que, en víspera perpetua de aventura,
no salió nunca de su biblioteca.

La crónica puntual que sus empeños
narra y sus tragicómicos desplantes
fue soñada por él, no por Cervantes,
y no es más que una crónica de sueños.

Tal es también mi suerte. Sé que hay algo
inmortal y esencial que he sepultado
en esa biblioteca del pasado

en que leí la historia del hidalgo.
Las lentas hojas vuelve un niño y grave
sueña con vagas cosas que no sabe.

J. L. Borges: “Lectores”

complicitats en nit d'hivern

Sortiria a veure les estrelles, com abans, però el fred ja em clivella la pell i em gela els ossos.

Buscaré en el temps que nego o no recordo, de quan la nit era un llibre i el llibre era una festa que durava fins que clarejava el dia, una complicitat impossible:

El pueblo de Holcomb está en las elevadas llanuras trigueras del oeste de Kansas, una zona solitaria que otros habitantes de Kansas llaman «allá».

Ja massa curta la nit i massa fred el sol, buscaré més a prop altres complicitats:

se esfuman los días, raudos,
algunos ratos lentos.
y ahora parece una eternidad.
otra vez, caprichoso,
el tiempo.

Trobaré a l’atzar, que és com es troben sempre les coses que ens importen, la complicitat d’uns vells versos de Borges que deixaré aquí abans de continuar llegint:

Un hombre trabajado por el tiempo,
un hombre que ni siquiera espera la muerte
(las pruebas de la muerte son estadísticas
y nadie hay que no corra el albur
de ser el primer inmortal),
un hombre que ha aprendido a agradecer
las modestas limosnas de los días:
el sueño, la rutina, el sabor del agua,
una no sospechada etimología,
un verso latino o sajón,
la memoria de una mujer que lo ha abandonado
hace ya tantos años
que hoy puede recordarla sin amargura,
un hombre que no ignora que el presente
ya es el porvenir y el olvido,
un hombre que ha sido desleal
y con el que fueron desleales,
puede sentir de pronto, al cruzar la calle,
una misteriosa felicidad
que no viene del lado de la esperanza
sino de una antigua inocencia,
de su propia raíz o de un dios disperso.
Sabe que no debe mirarla de cerca,
porque hay razones más terribles que tigres
que le demostrarán su obligación
de ser un desdichado,
pero humildemente recibe
esa felicidad, esa ráfaga.
Quizá en la muerte para siempre seremos,
cuando el polvo sea polvo,
esa indescifrable raíz,
de la cual para siempre crecerá,
ecuánime o atroz,
nuestro solitario cielo o infierno.

I quan arribi l’aurora, freda però de dits rosats, em trobarà al llit i respectarà el meu son de somnis oblidats. Potser només una carícia imperceptible, un instant, un somriure.