meditació de quaresma

-Cuando estés sentado, estate sentado. Cuando respiras, respira. Cuando comas, come -decia Gaspar, queriendo expressar que todo tu ser ha de estar en el momento, completamente consciente del ahora, sin pasado, sin futuro, sin nada que nos separe de todo lo que és.

A mí, que soy judio, me resulta difícil permanecer en el momento. Sin pasado, ¿dónde está la culpa?Y, sin futuro, ¿donde está el temor? Sin culpa ni temor, ¿quien soy?

L'evangeli segons Colleja.

El títol de Christopher Moore, és una mica més llarg -l'evangeli és llarguíssim i d'interès irregular-: Cordero, el evangelio según el mejor amigo de la infancia de Jesucristo (traduït al català?). És una llàstima que l'Església hagi limitat els evangelis als quatre que tothom coneix (sic), que, a més de ser breus, obliden pràcticament en la seua totalitat el període de formació de Jesús. L'interès d'aquest evangeli, el de Colleja,  rau en el fet que explica detalladament els anys anteriors als 30 del protagonista, cosa que no fan els altres, que deixen un buit incomprensible. Ara que ens trobem en època de meditació, em sembla una lectura no imprescindible, però sí interessant.

No afegeixo res més sobre el conjunt literari, perquè la meua intenció és centrar l'atenció en el fragment del principi: la concentració en el present, el seu gaudi. Individualment la proposta és assequible, desitjable, encara que sovint difícil. Col·lectivament, quins són els equivalents de la culpa i el temor en els catalans? Esclar que els catalans tampoc és que tinguin tan clara la consciència de poble, ni del passat o del futur comuns, i el present, cadascú al seu aire.

a penes amb recança

El dia 10, ja gairebé fora d'horari, vaig anar a recollir l'armilla reflectant i altres materials a l'antiga escola de la meua infantesa, la de fins als deu anys. Fa temps que la van tancar com a tal i les aules i despatxos fan altres serveis i han desaparegut cadires i pupitres, però en la seua atmosfera nova, ja sense olors antigues de goma i de llapis, potser de tinta, encara continua recognoscible la memòria del passat: el pati amb les moreres que ens permetien fer equilibris impossibles, el passadís on algunes tardes, en gegantins recipients d'alumini, preparàvem la llet en pols que ens havien enviat els americans i que bevíem amb un xic de sorpresa i de desconcert, perquè tots estàvem ebris de llet de cabra, les tres aules dels nens a baix... A l'aula el mig vaig passar més temps que a les altres: la consigna escrita a la paret de la dreta que llegíem tan bon punt arribàvem, les lliçons de l'Enciclopèdia Álvarez, que tenien un no sé què de màgia dels nous descobriments, el càlcul al voltant de la taula del mestre a veure qui era més ràpid i passava davant dels altres, les pàgines de les llibretes escrites amb títols en tintes de colors massa transparentsque havíem comprat a l'estanc i que sucàvem en uns tinters com didals invertits encastats al pupitre o als petits flascons amb tap de rosca, les finestres dels dies lluminosos de vent de dalt que a penes ens protegien del fred d'hivern en què alguns companys, no gaires, desapareixien perquè havien anat a fer olives, la lectura pausada de l'adaptació del Quijote, aventures impossibles que no sé si ens creiem, nosaltres, aprenents d'aventurers... A penes cap recança.

Aquest estiu, es va aturar la dona del mestre davant de casa. Ell fa temps que és mort i ella, que passa dels noranta, viu sola i passeja pel carrer quan el sol ja no és perillós a la cerca de cares vagament conegudes. Una conversa breu del present i del passat immediat, perquè els pensaments dels temps remots són secrets personals mig oblidats en els somnis.

 

De aquel hidalgo de cetrina y seca
tez y de heroico afán se conjetura
que, en víspera perpetua de aventura,
no salió nunca de su biblioteca.

La crónica puntual que sus empeños
narra y sus tragicómicos desplantes
fue soñada por él, no por Cervantes,
y no es más que una crónica de sueños.

Tal es también mi suerte. Sé que hay algo
inmortal y esencial que he sepultado
en esa biblioteca del pasado

en que leí la historia del hidalgo.
Las lentas hojas vuelve un niño y grave
sueña con vagas cosas que no sabe.

J. L. Borges: “Lectores”

jo també tinc un passat

L'apunt d'ahir em va fer treure del calaix un carnet recuperat en una de les darreres incursions al material oblidat en la casa del poble. Malgrat la plastificació, el document té oxidacions en algunes vores, però manté perfectament els escrits (alguns eliminats aquí) i les imatges.

A partir d'aquesta afiliació no obligatòria, peró si multitudinària dels nens del meu poble en una organització falangista que a mi, pel que recordo, em va servir essencialment per formar part d'un grup titellaire que va tenir el seu moment de glòria a Tarragona a través d'un petit espectacle amb efectes especials inclosos que va ser molt celebrat, volia parlar, en clau d'humor, amb una certa ironia, del fet que tots tenim un passat, circumstancial o triat, i que sovint, quan el personatge és important, se li retrau negativament la seva participació o pertinença en el que des de la perspectiva actual es considera punible sense saber absolutament res -o ben poca cosa- dels detalls d'aquest passat individual. Em sembla que no cal que esmenti noms i retrets o desqualificacions a personatges famosos dels darrers temps.

Bé, l'apunt que volia fer no serà perquè buscant informació a Internet he descobert que no parlaria del meu passat sinó del meu present, ja que l'OJE encara existeix i conserva exactament els mateixos punts bàsics -els del meu carnet- en el seu ideari. Si ara anés a alguna de les seus de l'organització a Barcelona, estic segur que no em farien posar pantalons curts, però m'acollirien, després d'una confessió de fe, com un veterà que té moltes coses a dir a les noves generacions. Moltes coses velles que, pel que m'ha semblat en entrar a la seva pàgina, continuen plenament vigents, molt més vigents, per exemple, que el monument a la batalla de l'Ebre de Tortosa i, a més, amb el vistiplau de l'Administració espanyola i catalana, tot i que no he pogut llegir cap declaració de l'organització en llengua catalana..

Què fa exactament l'OJE actualment? No ho sé, més enllà de les manifestacions externes que he pogut trobar. Quants afiliats té? Ho ignoro. Qui la dirigeix? Únicament em sonen alguns noms del passat. Per què no he llegit cap article periodístic sobre l'organització? Suposo que perquè es deu considerar marginal, perquè no és notícia el que no ha canviat en més de 50 anys. ? ? ?

Continuaré esbrinat més detalls de l'organització? Ho dubto. A la fi, no voldria que, conscient que els meus apunts sobre aquestes matèries no interessen els meus lectors i amics actuals, els que tenen passat i els que no en tenen, els únics comentaris fossin com aquest. No val la pena. Però no em puc estar de dir que m'agradaria llegir un bon reportatge sobre el tema d'algun periodista becari, encara que no li fos prou meritori per entrar en plantilla.

identitats

Fa més de dues setmanes que segueixo de forma intermitent una novel·la policíaca d'un autor escocès que situa els seus personatges a Hamburg (no dic res més perquè possiblement aprofitaré el material a dimarts de sang). És la primera obra seva que llegeixo i, més enllà del desenvolupament de la història, m'he trobat amb una sèrie de reflexions sobre Alemanya que m'han semblat força interessants. Es poden compartir o no, però crec que inviten al diàleg. En el fragment de més avall, per exemple, a part del concepte d'identitat en el seu conjunt, m'ha semblat que la visió de la història que s'exposa, i que no és cap novetat, caldria tenir-la ben en compte. I ja en tindria prou, jo, amb una llengua i una cultura. Com sempre, però, el tema de fons és el temps, consideracions sobre el temps, sempre el temps.


—Correcto —dijo Dorn—. El concepto de la identidad alemana es un mito. Un mito que nuestro pintorcillo austriaco de brocha gorda convirtió en una historia falsa hasta que Alemania se la creyó. Una de las lecciones más importantes que he aprendido como historiador es que sólo existe el presente. Sólo el presente tiene una forma inmutable, inflexible; el pasado es lo que nosotros elegimos hacer de él. Nuestro presente moldea la historia, no al revés. Hemos dedicado los últimos dos siglos a reinventar nuestro pasado: a remodelar nuestra identidad cuando nunca la hemos tenido. El hecho es que no existe una raza alemana. Somos una mezcolanza de escandinavos y eslavos, celtas, itálicos y alpinos...; un batiburrillo unido por una lengua y una cultura, no por una etnicidad.


Si algú es vol entretenir a omplir els espais en blanc...:


-Correcte -va dir ..........-. El concepte d'identitat …............... és un mite. Un mite que el nostre …............................ de ….......................... va convertir en uns història falsa fins que …................. se la cregué. Un de les lliçons més importants que he après com historiador és que només existeix el present. Només el present té una forma immutable, inflexible; el passat és el que nosaltres volem que sigui. El nostre present modela la història, no a la inversa. Hem dedicat els darrers ….......... segles a reinventar el nostre passat: a remodelar la nostra identitat sense haver-la tingut mai. El fet és que no existeix una raça ….............. Som una barreja de …........., …..............., …................ i …...........; un poti-poti unit per una llengua i una cultura, no per una etnicitat.

P.S.: Per fi m'he decidit a trucar a ONO. El tècnic m'ha canviat el mòdem que tenia des de l'època de Menta (13 anys, crec). L'artefacte virtual que des d'aquesta mateixa pàgina em serveix per saber la velocitat de connexió m'indica que sobrepasso lleugerament els 12 megues contractats. Per fi torno a ser un ciutadà d'aquest món que no sé si té algun tipus d'identitat diferenciada.

i el 2100?

Dies enrere uns quants vam recordar Salgari en el centenari de la seva mort i fins i tot alguna televisió va passar Sandokans. Per als que tenim una edat, la lectura dels llibres d'aventures de Salgari pot ser un exercici de nostàlgia, un retorn a una innocència impossible -mai tan innocent com alguns diuen i altres creuen-, i poca cosa més, com ja va quedar dit. D'entre tota la seva producció, només hi ha, que jo sàpiga, una novel·la que es podria qualificar, si som benèvols, de ciència-ficció a l'estil de Verne, és dir de fantasia i aventures a partir d'un plantejament pretesament científic. El llibre tracta un dels desitjos, de vegades inconfessat, de part de la humanitat, la consecució de la immortalitat, desig que, segons les meves notícies, actualment només s'obté a través de les religions. Al principi de la novel·la ( Le meraviglie del Duemila, publicat en italià el 1907 i en espanyol el 1910), un personatge jove, milionari, cansat ja de viure perquè la vida li presenta poques novetats i estímuls, es troba amb un científic conegut seu que davant la manca d'interès del noi , li fa una proposta interessant, veure com serà el món cent anys després:

"Avevo già deciso di fare un bel salto dal faro della Libertà e di sfracellarmi sul molo."
"Una brutta sciocchezza, mio caro James. A ventisei anni, con un milione di dollari..."
"E cento milioni di noia che mi fa sbadigliare da mattina a sera" disse il giovine, interrompendolo. "La vita diventa ogni giorno più insopportabile e finirò per sopprimermi. Un viaggio all'altro mondo non mi dispiacerebbe. Forse là m'annoierò meno."
"Viaggia in questo mondo, amico."
"Dove vuoi che vada, Toby?" disse Brandok. "Ho visitato l'Australia, l'Asia, l'Africa, l'Europa e mezza America. Che cosa vuoi che vada a vedere?"
Il dottore s'era messo a passeggiare per la stanza, con le mani dietro al dorso, la testa bassa, come se un profondo pensiero lo preoccupasse. Ad un tratto si fermò dinanzi al coniglio, dicendo:
"James, ti piacerebbe vedere come camminerà il mondo fra cent'anni?".
Il giovane Brandok aveva alzato la testa che teneva inclinata su una spalla, interrogando il dottore collo sguardo.
"Sì," riprese Toby "io voglio vedere che cosa sarà l'America fra venti lustri. Chissà quali meraviglie avranno inventato allora gli uomini. Macchine straordinarie, navi colossali, palloni dirigibili e mille altre cose strabilianti. Ormai il genio umano non ha più freno e gl'inventori nascono come i funghi."
"Hai trovato finalmente il modo di prolungar la vita?" chiese Brandok, con tono leggermente ironico.
"Di fermarla, invece."
"Ah!"
"Ne vuoi una prova?"

No desvetllo el mètode per aconseguir veure com és el món futur i, sobretot, no mostrar-se impacient durant la llarga espera, però finalment els dos personatges aconsegueixen el seu propòsit i Salgari s'inventa un futur que en tot cas correspon al lector, que juga amb l'avantagge del coneixement, jutjar si és gaire imaginatiu. També ens podríem preguntar què trobaria interessant i que rebutjaria un personatge de principis del segle passat transplantat al 2011, però les seves possibles impressions formen igualment part, de moment, de la fantasia i el que digués no ho trobaríem als mitjans de comunicació durant més d'un mes.
I passa el temps i els protagonistes, després de veure les meravelles del 2000, emmalalteixen perquè no tenen defenses davant d'un fenomen creixent: l'electricitat. Una electricitat que a París és espectacular. El lector modern, arribat a aquest punt, pot fer un somriure condescendent i fins i tot comprensiu, però potser s'hauria de preguntar si aquesta impaciència, aquesta ansietat que es tradueix en descontent, aquesta pèrdua de concentració que en els nens i els joves s'observa més que en els grans, no està provocada per la nostra creixent i imparable electrificació. Els científics farien bé d'investigar-ho, si encara hi són a temps.

Quantunque io stenti a credere che questi uomini abbiano trovato il segreto di poter dormire un secolo intero," disse il medico "né io, né altri potranno salvarli. Sia l'elettricità intensa a cui non erano abituati o l'emozione prodotta dalle nostre meravigliose opere, il loro cervello ha subito una scossa tale da non guarire mai più. Conduceteli fra le montagne dell'Alvernia, nel sanatorio del mio amico Bandin. Chissà! Forse l'aria vivificante di quelle vette potrebbe operare un miracolo."
Lo stesso giorno, il signor Holker con due infermieri e i due pazzi saliva su un vascello volante noleggiato appositamente e partiva per l'Alvernia.
Un mese più tardi egli riprendeva solo e triste la ferrovia di Parigi per far ritorno in America. Ormai aveva perduta ogni speranza.
Brandok e Toby erano stati dichiarati pazzi, e per di più pazzi inguaribili.
"Tanto valeva che non si fossero risvegliati dal loro sonno secolare" mormorò il signor Holker con un lungo sospiro, prendendo posto nello scompartimento del carrozzone. "Io ora mi domando se aumentando la tensione elettrica, l'umanità intera, in un tempo più o meno lontano, non finirà per impazzire. Ecco un grande problema che dovrebbe preoccupare le menti dei nostri scienziati."

En fi, si algú vol saber els detalls de com va anar tot, ho pot trobar aquí en italià i aquí en espanyol. I si algú preveu com serà el 2100, que ho digui. Ja en parlarem.

desencadenant i retrobament

Em truca un amic de la infantesa, habitant com jo d’altres paisatges des de fa anys. Repassem temps immediats i espais diversos. Potser ens veurem amb els altres amics per la marededéu d’agost: una mica de platja, una mica de realitats, una mica de somnis. Intercanviem notícies de la gent del poble a traves de les informacions que ens han enviat els nostres contactes. Em sorprèn amb la mort de J. en un accident inversemblant al Marroc.

En J. era una mica més grans que nosaltres i ens veiem poc en els darrers anys. Era una mica entre una amistat i una coneixença, un d’aquells estats que sóc tan freqüents en les poblacions petites. Com nosaltres, havia emigrat, però tornava als orígens amb més freqüència que jo.

No sé per què, penso en un moment -record incert- de fa molts anys, de la meva adolescència, a penes acabada la infantesa, en què en J. i el meu pare parlaven sobre música i mentre el primer defensava la superioritat de la música anglesa, el meu pare lloava la música italiana i, sobretot, la francesa. Els arguments eren diferents, poc comparables, però en aquella conversa possiblement tots dos tenien raó. Tampoc és que ara, passats tants anys, el que deien tingui gaire importància comparat amb aquell capvespre d’estiu en què el sol es fonia i la gent, abans i després de sopar, sortia a la fresca i tot era encara possible.

El moment m’ha portat a un poema de Baudelaire, “Harmonie du soir”, traduït magníficament per Jordi Llovet. I el poema m’ha portat a una interpretació, la de Léo Ferré. I tot plegat m’ha portat al desig de compartir poema i música, passat i present, i, en la mesura del possible, de compartir el moment que ara jo també veig com un vals.




Arriba el temps en què, gronxant-se al tany,
les flors tot sevaporen, igual que un encenser;
corren perfums i sons en l'aire del capvespre;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!

Les flors tot s'evaporen, igual que un encenser;
el violí tremola com ànima afligida;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!
El cel és trist i bell com un altar molt gran.

El violí tremola com ànima afligida,
cor delicat que odies el negre i vast no-res!
El cel és trist i bell com un altar molt gran;
s'ofega el sol a dins la seva sang quallada.

Cor delicat que odies el negre i vast no-res,
del lluminós passat, recull-ne tot vestigi!
S'ofega el sol a dins la seva sang quallada...
Lluu el teu record en mi, igual que una custòdia.