divagació de Sant Joan

I al foc ningú faria espeternec més gai!

Josep Carner: darrer vers de “Les gatoses” a El cor quiet.

Hi ha unes dates durant l'any en què en un moment o altre la mirada se me'n va enrere amb un sentiment de nostàlgia dolça potser no exempta d'un punt de crueltat, d'escepticisme: Sant Joan i Nadal, final de primavera i nucli d'un hivern que s'allargarà. Sant Joan és sobretot la infantesa, la innocència, l'aire lliure, mentre que Nadal és la família, la calor de la llar.

Encara ara vaig a mirar si puc les fogueres del barri -la resta del dia (excepte la coca) m'interessa poc-, la màgia del foc que em transporta als dies d'estiu i a les flames de quan era nen. Durant un moment fugaç es comprimeix i s'eixampla en el meu pensament tot el procés: les tardes allargades que pujàvem a la garriga, ben a la vora del poble, alguns amb destrals, altres amb serres, pocs sense una eina esmolada. Les argilagues, ja sense les flors grogues tan intenses, s'havien assecat i les anàvem tallant des de les soques; la majoria érem maldestres i la feina s'allargava. Quan ens semblava que en teníem prou, les anàvem enfilant en un cordill i començava el retorn per senderols i camins pedregosos en ziga-zagues rialleres fins que arribàvem al magatzem. L'endemà repetíem la feina, i l'altre, i l'altre..., i la muntanya d'argilagues creixia, i arribava la revetlla. Sopàvem impacients, ens passàvem a buscar o ens trobàvem en hora convinguda al lloc assenyalat. La festa començava: la porta oberta del magatzem, anàvem traient i confegint la pila; enceníem, les argilagues, tan seques!, cremaven ràpides i s'enlairava un foc que ens sobrepassava de molt, i preníem embranzida i tancàvem els ulls, la ment en blanc i l'excitació a l'alça, ja érem a l'altra banda del foc. Trèiem més argilagues, refèiem les flames, miràvem el ball de reflexos a les parets del carrer estret i repreníem el ritual pagà: els ulls tancats just en el salt, els espetecs a l'oïda, la calor suau a tot el cos, i ja érem a l'altra banda. Les argilagues, les flames, nosaltres... L'estiu, llarg, càlid, inacabable, havia començat.

Més tard, quan vaig conèixer el vers, em vaig preguntar si Carner sabia la màgia que expressa de la mateixa manera que jo. En tot cas devia ser molt semblant. Encara més tard, repasso cossos, cares i noms dels saltadors. Segur que me n'oblido alguns i d'altres ja no els veuré.

És tard, mentre acabo d'escriure se senten encara alguns espetecs. D'argilagues cremant fa dècades que només en veig al meu pensament.

PS: Vaig escriure això ahir i, després d'alguns dubtes, la seua inconsistència em sembla més consistent que el que en aquest moment se m'acut sobre Europa. Mai no he estat gaire bo en economia.

a penes amb recança

El dia 10, ja gairebé fora d'horari, vaig anar a recollir l'armilla reflectant i altres materials a l'antiga escola de la meua infantesa, la de fins als deu anys. Fa temps que la van tancar com a tal i les aules i despatxos fan altres serveis i han desaparegut cadires i pupitres, però en la seua atmosfera nova, ja sense olors antigues de goma i de llapis, potser de tinta, encara continua recognoscible la memòria del passat: el pati amb les moreres que ens permetien fer equilibris impossibles, el passadís on algunes tardes, en gegantins recipients d'alumini, preparàvem la llet en pols que ens havien enviat els americans i que bevíem amb un xic de sorpresa i de desconcert, perquè tots estàvem ebris de llet de cabra, les tres aules dels nens a baix... A l'aula el mig vaig passar més temps que a les altres: la consigna escrita a la paret de la dreta que llegíem tan bon punt arribàvem, les lliçons de l'Enciclopèdia Álvarez, que tenien un no sé què de màgia dels nous descobriments, el càlcul al voltant de la taula del mestre a veure qui era més ràpid i passava davant dels altres, les pàgines de les llibretes escrites amb títols en tintes de colors massa transparentsque havíem comprat a l'estanc i que sucàvem en uns tinters com didals invertits encastats al pupitre o als petits flascons amb tap de rosca, les finestres dels dies lluminosos de vent de dalt que a penes ens protegien del fred d'hivern en què alguns companys, no gaires, desapareixien perquè havien anat a fer olives, la lectura pausada de l'adaptació del Quijote, aventures impossibles que no sé si ens creiem, nosaltres, aprenents d'aventurers... A penes cap recança.

Aquest estiu, es va aturar la dona del mestre davant de casa. Ell fa temps que és mort i ella, que passa dels noranta, viu sola i passeja pel carrer quan el sol ja no és perillós a la cerca de cares vagament conegudes. Una conversa breu del present i del passat immediat, perquè els pensaments dels temps remots són secrets personals mig oblidats en els somnis.

 

De aquel hidalgo de cetrina y seca
tez y de heroico afán se conjetura
que, en víspera perpetua de aventura,
no salió nunca de su biblioteca.

La crónica puntual que sus empeños
narra y sus tragicómicos desplantes
fue soñada por él, no por Cervantes,
y no es más que una crónica de sueños.

Tal es también mi suerte. Sé que hay algo
inmortal y esencial que he sepultado
en esa biblioteca del pasado

en que leí la historia del hidalgo.
Las lentas hojas vuelve un niño y grave
sueña con vagas cosas que no sabe.

J. L. Borges: “Lectores”

reflex de lluna

La Joana se’n va quan el dia encara no clareja, no la sento marxar. Jo, amb sol que comença a declinar –per què se’n va tan aviat el sol?- , pujo i baixo el passeig de sant Joan. S’escurça la tarda en una sobretaula entotsolada i rutinària de lectura de diari.

Quan torna, la Joana em diu que caminant caminant ha fet cap a l’ermita de sant Moí. Com a proves em porta boires, fulles seques de colors rogencs i grocs, molses enfiladisses, pedres amb pintures romàniques, bolets estranys, i tres cavalls esquerps dels colors dels reis mags, olor de cel i terra que em tornen la infantesa encara no perduda.

Miro la lluna que creix i ja s’amaga i hi veig reflectides infantesa, cels i terres, olors, reis mags, cavalls esquerps, bolets, pedres i pintures, molses, fulles seques de colors de tardor i boires. Planyo el reflex.