La llengua, a més d'una funció
gustativa i tàctil*, serveix per comunicar-se, per entendre's o
desentendre's. Poso dos exemples.
Diu ell o ella:
-He constatat que d'un temps ençà
tinc un sentiment fins ara desconegut o que amb altres persones se'm
manifestava de manera diferent. Fent una introspecció en el passat,
m'ha semblat descobrir que aquesta sensació, o sentiment, va
començar una tarda de gener, te'n recordes?, que et vaig demanar
d'acompanyar-me a la retrospectiva que feien al CaixaForum (continua
la interminable exposició de detalls). A partir d'aquell moment vaig
pensar que tu podies respondre a l'ideal que les meues lectures,
entre les quals incloc l'Ars amandis d'Ovidi, que, per cert, vaig
comprar en una edició bilingüe en una paradeta del mercat de Sant
Antoni un diumenge... (impossible reproduir el monòleg en tota
l'extensió).
Diu ella o ell, que sí que ha escoltat
educadament tot el monòleg, o gairebé:
-A pastar fang!
Diu un altre ell o ella (acompanyant-se
de la gestualitat i la tactilitat adient):
-T'estimo!
Diu ella o ell (amb semblant
gestualitat i tactilitat que l'altre ell o ella):
-Mmmmm! T'estimo!
La comunicació, el seu èxit, no depèn únicament
del major o menor domini del lèxic, de l'extensió de les frases i d'altres components de la
llengua, sinó també de l'adequació a l'acte comunicatiu i a les
altres funcions del llenguatge com, en el cas anterior, l'emotiva. En
molts territoris, la llengua té també una funció identitària,
reivindicativa, nacionalista, que rarament apareix en les
gramàtiques. En aquest país, per exemple, si un diu l'hora com cal,
ja es té molt de guanyat:
-Dos quarts de dues – o ha de ser de
dugues, o de dos?- (de la matinada).
-Tres quarts i mig de tres (de la
matinada). (Quin plaer sentir això: entre la precisió i la poètica)
Tant se val que després la resta de la
seua llengua oral o escrita no vagi a l'hora o que no recordi, perquè
no ho ha sabut mai, o perquè tingui cera a les orelles, que l'hora
que diu no és la de tradicional de tots els territoris de llengua
catalana. Si diu els quarts, déu (i el país o la nació) li'n dó glòria.
La llengua, que a vegades sembla
anquilosada en el passat (cosa dels parlants normalment), és dúctil,
evoluciona, es transforma, no demana raons i accepta qualsevol boca.
Que un diu cop i després deriva colpejar? La llengua, com la
Candelera, riu. Que un ha esbandit el val la pena tradicional al seu
territori per un paga la pena que no sap de on li ha sortit? La
llengua, com la Candelera, plora. Tant si plora com si riu, la
llengua viu**.
A mi, una de les funcions de la llengua
que m'agrada més és la lúdica, però la deixaré per un altre dia,
que avui només pretenia unes llepadetes suaus a l'orella dels qui
volen escoltar (i tornar-me les llepadetes).
* Antigament la llengua s'havia fet
servir molt per llepar sobres, però des que els sellos es van
anomenar segells i, sobretot, des de l'aparició d'internet, aquesta
funció pràcticament ha desaparegut.
** Que un diu profund... Deu ser del PSC, branca crítica català. Sobre aquest mot, la Candelera ni plora ni riu, mira una altra banda.
