2.2.15

llepadetes


La llengua, a més d'una funció gustativa i tàctil*, serveix per comunicar-se, per entendre's o desentendre's. Poso dos exemples.

Diu ell o ella:

-He constatat que d'un temps ençà tinc un sentiment fins ara desconegut o que amb altres persones se'm manifestava de manera diferent. Fent una introspecció en el passat, m'ha semblat descobrir que aquesta sensació, o sentiment, va començar una tarda de gener, te'n recordes?, que et vaig demanar d'acompanyar-me a la retrospectiva que feien al CaixaForum (continua la interminable exposició de detalls). A partir d'aquell moment vaig pensar que tu podies respondre a l'ideal que les meues lectures, entre les quals incloc l'Ars amandis d'Ovidi, que, per cert, vaig comprar en una edició bilingüe en una paradeta del mercat de Sant Antoni un diumenge... (impossible reproduir el monòleg en tota l'extensió).

Diu ella o ell, que sí que ha escoltat educadament tot el monòleg, o gairebé:

-A pastar fang!

Diu un altre ell o ella (acompanyant-se de la gestualitat i la tactilitat adient):

-T'estimo!

Diu ella o ell (amb semblant gestualitat i tactilitat que l'altre ell o ella):

-Mmmmm! T'estimo!

La comunicació, el seu èxit, no depèn únicament del major o menor domini del lèxic, de l'extensió de les frases i d'altres components de la llengua, sinó també de l'adequació a l'acte comunicatiu i a les altres funcions del llenguatge com, en el cas anterior, l'emotiva. En molts territoris, la llengua té també una funció identitària, reivindicativa, nacionalista, que rarament apareix en les gramàtiques. En aquest país, per exemple, si un diu l'hora com cal, ja es té molt de guanyat:

-Dos quarts de dues – o ha de ser de dugues, o de dos?- (de la matinada).

-Tres quarts i mig de tres (de la matinada). (Quin plaer sentir això: entre la precisió i la poètica)

Tant se val que després la resta de la seua llengua oral o escrita no vagi a l'hora o que no recordi, perquè no ho ha sabut mai, o perquè tingui cera a les orelles, que l'hora que diu no és la de tradicional de tots els territoris de llengua catalana. Si diu els quarts, déu (i el país o la nació) li'n dó glòria.

La llengua, que a vegades sembla anquilosada en el passat (cosa dels parlants normalment), és dúctil, evoluciona, es transforma, no demana raons i accepta qualsevol boca. Que un diu cop i després deriva colpejar? La llengua, com la Candelera, riu. Que un ha esbandit el val la pena tradicional al seu territori per un paga la pena que no sap de on li ha sortit? La llengua, com la Candelera, plora. Tant si plora com si riu, la llengua viu**.

A mi, una de les funcions de la llengua que m'agrada més és la lúdica, però la deixaré per un altre dia, que avui només pretenia unes llepadetes suaus a l'orella dels qui volen escoltar (i tornar-me les llepadetes).



* Antigament la llengua s'havia fet servir molt per llepar sobres, però des que els sellos es van anomenar segells i, sobretot, des de l'aparició d'internet, aquesta funció pràcticament ha desaparegut.
 
** Que un diu profund... Deu ser del PSC, branca crítica català. Sobre aquest mot, la Candelera ni plora ni riu, mira una altra banda.

7 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

quina hora de ser, tres quarts de quinze?, ho he sentit a dir com a expressió de qui arriba tard, però el que no en sé és l'origen....

Assum ha dit...

Al meu poble si la Candelera riu, el fred reviu,si la Candelera plora, el fred ja és fora.
Quin dia més rialler avui!!! Segons el refrany tenim fred pet dies.:-)

Carme Rosanas ha dit...

M'han agradat molt els teus exemples.

Ves a saber si el primer ell o ella hagués utilitzat millor la llengua, dient el que volia dir, la resposta de l'altre ell o ella hagués pogut ser molt diferent i no l'hagués engegat a pastar fang.

Montse ha dit...

Tant si la Candelera plora com si riu, la llengua viu. M'ha agradat, això.

I si la llengua viu, vol dir que és viva. I si és viva, vol dir que és canviant. I si és canviant, vol dir que qui la canvia som les persones. I si...

Són dos quarts de quatre: que Déu ens dó glòria!

Carles ha dit...

Els sellos són de quan en dèiem bussón! Un bon dia - de la mà de la Norma, la noia aquella- van passar a ser segells i els tiràvem, junt amb les cartes, a la bústia. Però em fa l'efecte que el procés no va ser conjunt i durant un temps vam comprar sellos i fèiem servir bústies. Aquí la llengua es deuria fer un nus!

miquel ha dit...

Francesc, no sé si la teua curiositat serà satisfeta: http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/25217/tres/quarts/quinze

Assum , fred per dies i in crescendo, segons diuen els experts.

No en tinc cap dubte, Carme, a vegades els conceptes s'han d'explicar breument perquè no t'enviïn a pastar fang.

Viu, de moment, Montse, i malgrat les morts secularment anunciades.
Bé, algunes persones més que canviar-la la copegen, encara que no la matin.
Glòria, glòria.

És veritat, Carles, la coordinació lingüística no sempre ha anat ben coordinada. Jo encara recordo sellos que es negaven a anar a les bústies i exigien bussons o, com a mínim, buçons.

F. Puigcarbó ha dit...

gràcies miquel.