Just ahir, després de penjar el post,
que encara que no ho sembli parlava també de solituds, vaig llegir
en dos blogs consideracions des d'òptiques ben diferents sobre el
tema. Deixo aquí i aquí els enllaços corresponent encara que ja sé
que ens fa més aviat mandra obrir aquests vincles que a vegades fan
la funció de notes a peu de pàgina, és a dir, d'aquella part que
se salten els lectors dels llibres que tenen pressa a acabar-los.
Se'm va acudir que si apareixia aquest tema, just ara que comença la primavera, és perquè l'estació ha fet un gir cap al fred quan ja teníem l'esperança que cada dia seria una mica més..., com ho podria dir...?, “bonic”, en una paraula una mica cursi -i que cursi i antiga és la paraula cursi!
Després de llegir els dos posts, vaig pensar en La incomunicación, de Carlos Castilla del Pino, la seua obra més reeditada i que sé que és inútil que busqui per casa perquè deu estar al poble, on queden tants llibres d'adolescència i joventut. Solitud i impossibilitat de comunicació són un tàndem indissoluble que es trampeja com es pot amb més o menys èxit, però sempre amb un punt d'insatisfacció.
Avui, que també ha fet un dia rúfol, el primer post que he llegit, brevíssim (accentuo la qualitat de l'adjectiu per als mandrosos) tractava també del tema.
Sembla que demà el temps no millorarà substancialment.
